L'escàndol del dèficit inversor amb Catalunya
Les excuses ja les coneixem, incloses les que assenyalen la mateixa complexitat de la societat catalana com la causant dels endèmics dèficits inversors de l'Estat a Catalunya. Podrien explicar en part alguns retards, sí, però no l'incompliment estructural, persistent i creixent que mostren les dades. És més: si, en efecte, aquest fos el problema –cosa, repetim, molt discutible–, ¿no és una realitat perfectament coneguda davant la qual fa temps que s'haurien d'haver aplicat mecanismes eficaços d'arbitratge, per exemple més diàleg amb les administracions locals i amb la societat civil? I encara: com és que en les obres que fa l'administració catalana no es donen aquests escandalosos endarreriments? L’obra en infraestructures de la Generalitat en el període 2001-2019 s’ha executat en un 88%.
El diferencial entre pressupostos i execució fa temps que existeix i el principal responsable n'és, i només pot ser, l'administració executora, és a dir, la de l'Estat. No assumir aquesta responsabilitat, minimitzar l'abast d'aquest greuge sistemàtic, camuflar el percentatge d'incompliment amb la xifra global són maneres de fer més sagnant la injustícia. No es pot menystenir així la ciutadania. Frega la presa de pèl. ¿Ningú no és capaç, en cap ministeri, d'anar més enllà en les explicacions, d'entrar en el detall de casos concrets? I si no hi ha motius tècnics creïbles, doncs que hi hagi explicacions polítiques. Perquè es miri com es miri, això és un desastre, i no només per a l'economia i la societat catalana, que sens dubte és la gran perjudicada, sinó, vist des de Madrid, també per a l'espanyola. Perquè no té cap sentit aquest càstig perenne a la regió més dinàmica de l'Estat. Les mateixes patronals catalanes han sortit, un cop més, a reclamar un pla de xoc que mai no arriba. Si la resignació no és una opció i la denúncia és un clam a l'aire, ¿llavors què?
El PSOE –i per descomptat el PP– no tenen la valentia o la lucidesa per combatre des de dins els ressorts d'un centralisme sistèmic, que no només no els penalitza electoralment, sinó que els pot arribar a premiar, especialment a aquells que ja han donat per perduda Catalunya com a palanca d'accés a la Moncloa. ¿Però, en canvi, què en pensa el PSC? Si els socialistes catalans aspiren un dia a tornar a governar Catalunya i pretenen continuar sent claus per a una victòria a Espanya, ¿tenen alguna idea per corregir el dèficit inversor de l'Estat? ¿I per millorar el sistema de finançament? De moment, no sembla que el fet de tenir la ministra de Transports, Raquel Sánchez, hagi suposat cap millora. I pel que fa als comuns, des del govern de Barcelona ja han experimentat aquests últims anys el greuge de tracte respecte a Madrid: la seva influència a l'executiu de coalició espanyol tampoc ha donat fruits gaire palpables en aquest sentit. Finalment, esclar, la reacció del Govern independentista, i més en concret d'una ERC dolguda, ha estat indignada: els seus esforços per portar el conflicte sobiranista al terreny de la política estan trobant com a resposta el menyspreu de l'executiu de Pedro Sánchez per la via dels fets: ni diàleg ni inversions ni llengua. ¿Estem tornant a la casella de sortida d'abans del Procés? ¿A una nova acumulació de greuges?
