Contra l'immobilisme als concursos públics
La figura del concurs públic és per naturalesa controvertida. L'administració ha de contractar un privat per a la prestació d'un servei i el sol fet d'elegir-ne un entre molts a partir d'unes condicions que, en principi, tots compleixen, no sempre és fàcil. Per tant, que els concursos públics acabin en denúncia no és desitjable però és habitual. Ara bé, quan al llarg dels anys tots els grans contractes d'una administració en una tipologia de servei concreta han estat denunciats o fins i tot han rebut alguna mena de requeriment d'un organisme de control, la sospita de mala praxi apareix en escena. I si el conflicte, la denúncia o el requeriment es refereixen repetidament a una falta de concurrència, a uns obstacles a la lliure competència, la sospita agafa consistència. És el que ha passat amb els contractes de transport en autobús de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), tal com explicàvem en una àmplia informació en l'edició en paper d'aquest diumenge.
La forquilla del valor dels contractes és àmplia, entre els 1.000 milions d'euros del més alt i els 1,7 milions del més baix, però gairebé tots acaben en litigis o requeriments, la qual cosa demostra que no depèn de la quantitat que s'hi apreciï mala praxi. La casuística es mou entre l'establiment d'unes condicions que compliquen el concurs de noves empreses i la creació d'UTEs posteriorment al concurs com a pactes de no-agressió entre concurrents. Fins i tot hi ha situacions de jutge i part, com en el cas de Transports Ciutat Comtal, que ha explotat durant 20 anys l’Aerobús estant participada per Moventis i TMB, que al seu torn és propietat al 100% de l’AMB.
Totes aquestes circumstàncies provoquen baixa concurrència i, per tant, preus més alts del que haurien de ser. Un sobrecost que, òbviament, va a càrrec de l'administració i acaba repercutint en els ciutadans (títols de transport a banda). Una altra derivada de la situació és la provisionalitat per les moltes pròrrogues de concessions que s'han d'anar declarant perquè els concursos han estat denunciats i les causes es mantenen obertes.
Davant la situació, i davant els requeriments de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), l'AMB admet que hi ha desajustos, i explica que adaptar-se a la nova llei de contractació vigent des del 2017 (cinc anys) els està costant i que cal tenir en compte també la forta oposició al canvi de treballadors i sindicats. L'entitat promet que la litigiositat baixarà perquè estan evolucionant.
No només cal esperar-ho, sinó que cal exigir-ho, perquè és imprescindible la màxima transparència en els contractes i en la gestió del diner públic, i perquè el bon govern no pot encabir l'immobilisme o la deixadesa com a justificació. I ni molt menys pot encabir l'aval, encara que sigui per passiva, a aquesta mena d'"arquitectura concursal" lampedusiana que permet que els guanyadors sempre siguin els mateixos. Les administracions haurien de ser, igualment, les primeres interessades en treballar per evitar aquestes situacions i en explicar-les. Altrament, estaran validant una estratègia de xantatge funcional que ni les beneficia a elles ni beneficia els seus administrats.
