La pandèmia, més enllà del seu dramatisme pel que fa a mortalitat, malaltia i devastació social i econòmica, ens haurà deixat algunes lliçons útils per al futur. S’ha parlat molt de com ha quedat provat l’impacte de l’activitat humana en el medi ambient amb la significativa baixada de la contaminació. També de l’exemple meravellós dels científics d’arreu del món treballant alhora per conèixer millor el virus i saber així com actuar i com se’l pot combatre amb les vacunes. O de la importància cabdal de tot el sistema sanitari i el seu esperit de sacrifici malgrat la falta de mitjans. Avui parlem al dossier d’un altre efecte que pot resultar interessant per al futur: la malaltia afecta de manera diferent homes i dones, i aquesta demostració ha posat en evidència que el mateix passa en altres casos sense que s’hi hagi posat el focus ni els mitjans que hagin permès demostrar-ho d’una manera tan clara.
La majoria de la recerca clínica i de la indústria farmacèutica agafen com a base els homes i extrapolen els resultats als cossos de les dones. Sembla, com comenta la científica Cristina Pujades, que una de les raons podria ser que és més fàcil experimentar amb, per exemple, ratolins mascles, perquè així no hi ha la variabilitat hormonal. Curiosament, malgrat que el mateix fet que es faci així per evitar interferències hormonals ja demostra que alguna cosa deu ser diferent, encara avui és complicat trobar estudis en què hi hagi paritat, i es manté el biaix de gènere en molts laboratoris.
El resultat és que en molts casos hi ha un infradiagnòstic, menys efectivitat en els tractaments o reaccions inesperades als fàrmacs. Dones i homes no sempre tenen els mateixos símptomes quan pateixen una malaltia, com és el cas de les cardiovasculars, que és la principal causa de mort en les dones per sobre del càncer de mama. Tot i que també tenen dolor al pit, solen ser habituals altres símptomes, com nàusees, mals de cap o vòmits, i molts cops es confonen amb atacs d’ansietat, que és, per altra banda, una malaltia que se sobrediagnostica molt a les dones i a vegades s’infradiagnostica als homes. El resultat, però, és que les dones tenen més probabilitats de morir d’un infart perquè ni elles ni de vegades l’entorn sanitari reconeixen el que passa fins que és massa tard.
Un altre biaix de gènere important és el de les malalties que només afecten les dones, com l’endometriosi, que afecta un 10% de les dones en edat reproductiva i que tot just ara comença a ser reconeguda i diagnosticada, perquè durant anys s’ha considerat que "el mal de regla", com s'anomenava, és normal i toca a qui toca. El dolor i els problemes de fertilitat que pot provocar no s’han considerat rellevants fins fa poc i arrossega un greu problema de falta de finançament de la recerca.
Aquest biaix de gènere, tot i que perjudica molt més les dones, també afecta els homes en alguns casos, ja que hi ha malalties, com l’osteoporosi o la mateixa depressió, que tendeixen a ser considerades només malalties de dones i s’infradiagnostiquen en homes. Potser l’allau de dades que tenim ara gràcies al covid contribuirà a fer passar a la història un biaix de gènere que és perjudicial per a tothom.
![Una pacient dona es realitza una resonància, en uan imatge d'arxiu](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
