Si una cosa està demostrada és que les mesures de protecció mediambiental tenen bons resultats. Les reserves naturals, siguin terrestres o marines, tenen un efecte en la zona protegida que beneficia també les que hi ha al voltant. Al mar això és, potser, fins i tot més evident. Quan en una àrea es prohibeix la pesca i qualsevol activitat humana, hi ha molta més vida, molts més peixos, i aquelles aigües serveixen de refugi climàtic i biològic, que millora tot el conjunt de la zona. A Catalunya tenim molt poques zones protegides realment. Sobre el paper, sí. Sobre el paper se suposa que som conservacionistes, però a l'hora de la veritat només un 0,01% de la costa té una protecció íntegra real. El Govern hi suma les zones vedades a la pesca –sumant bocins com qui parla d'espais verds sumant els escocells dels arbres a la ciutat– per elevar el percentatge al 2,6% de la costa catalana. Però aquests espais vedats no es poden considerar zones de conservació. I altres àrees protegides o bé ho són només parcialment o no hi ha els plans de gestió i desenvolupament que assegurin que sigui efectiva.
Hi ha massa interessos en joc. Els turístics, sobretot, però també els del sector pesquer, industrial i d'altres tipus. Quan no és per una cosa és per l'altra, però al final és sempre el medi ambient el que en paga les conseqüències. I així, mentrestant, fins i tot els que només miren pel negoci acaben matant la gallina dels ous d'or de manera estúpida i insensata. En el cas de la pesca, les captures han disminuït un 63% des de principis de segle, i en el sector turístic la saturació acaba pagant factura a la llarga en la pèrdua dels visitants o la baixada de preus per la mala qualitat de l'oferta paisatgística que s'ofereix.
Aquesta setmana entrant se celebrarà a Barcelona la Conferència del Decenni de l'Oceà 2024, que organitza la Unesco i té com a objectiu reunir idees dels científics i les entitats de la societat civil per assegurar la supervivència de la vida marítima amenaçada. El problema és mundial, i per això l'ONU va aprovar l'objectiu de protegir el 30% de la superfície marina mundial el 2030. És un objectiu ambiciós al qual s'hi ha sumat la Unió Europea, que ha establert aquest objectiu també en l'àmbit de cada estat. A Catalunya ens hem de posar les piles de veritat en aquest àmbit. Fem tard en gairebé tot, fins i tot en l'estudi científic de com està afectant el canvi climàtic al nostre mar, que ara sí que s'està fent, però dècades enrere estava en mans de meteoròlegs aficionats com Josep Pascual. De fet, en gairebé tots els àmbits, des de la contaminació de les terres de l'interior pels purins fins al retard vergonyós en renovables, estem a la cua de les polítiques ecològiques i sostenibles. I en la protecció de la costa tampoc hem avançat gaire. Calen polítiques de protecció molt més estrictes, molt més àmplies i molt més ràpides. El mar és agraït i es recupera de pressa, però necessita un temps de cura i protecció abans que la degradació sigui, realment, irreversible.
![El vaixell científic Tara, al port de Barcelona.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3543 2362"%3E%3C/svg%3E)
