Racisme immobiliari

Una de cada tres denúncies que rep SOS Racisme per discriminació en drets socials té a veure amb l'habitatge. Aconseguir un lloc mínimament digne per viure és avui dia, a casa nostra, el problema que crea més precarietat i desigualtat. Els joves i els immigrants són els que més pateixen la situació d'uns preus desorbitats de lloguer: la majoria, esclar, ni es poden plantejar la compra. Enmig d'aquest panorama que fa anys que dura, el factor racial és encara un càstig afegit i injustificat. Els prejudicis continuen funcionant, de manera que una persona amb un aspecte, un accent o un nom connotats racialment ho té molt més complicat per accedir a un habitatge. Fàcilment, i sense miraments, se li tanquen totes les portes. Tant se val que pugui demostrar uns ingressos mínims i una estabilitat familiar: els propietaris o directament els agents immobiliaris se'ls treuen de sobre, prefereixen llogaters que responguin a uns clixés en què l'aparença resulta definitiva.

El resultat és que hi ha un ampli col·lectiu de persones que en surten greument perjudicades, sigui quina sigui la seva condició i la seva realitat social. No estem parlant de casos puntuals o excepcionals, sinó d'una evidència que es repeteix i d'unes pràctiques que fan vergonya. Per desgràcia, molts dels afectats ja ho han normalitzat i se'n surten com poden. O no se'n surten. Una minoria ho denuncia. El racisme immobiliari és, doncs, una penosa realitat molt escampada a Catalunya. El fet de ser una societat molt diversa, en què convivim persones d'orígens i llengües d'arreu, no sembla que s'hagi traduït en una tolerància i acollida real. A la pràctica, i sobretot quan hi ha diners i veïnatge pel mig, persisteix una lamentable i força generalitzada tendència al rebuig a la diferència.

Si això per si sol ja és greu, resulta encara més lacerant en aquests moments de crisi pandèmica. Quan les coses van mal dades, quan ningú no s'escapa de la incertesa econòmica i sanitària, les pors, per molt infundades que siguin, s'accentuen, i amb elles les fragilitats dels més vulnerables. El problema de l'habitatge ve de lluny. Les dues crisis encadenades (la que es va iniciar el 2008 i l'actual a causa del covid-19) només l'han accentuat. El descens de la pressió turística no ha aconseguit fer baixar de debò els preus del lloguer. Sí que s'ha començat a notar lleument que la regulació dels preus del lloguer en les zones amb més pressió ha alleujat una mica la situació, però el problema general està molt lluny de solucionar-se. Ara mateix, per exemple, Barcelona és la segona ciutat de l'Estat amb els preus del lloguer més cars per als pisos compartits, una sortida precària a la qual s'agafen molts joves o moltes persones vulnerables que no es poden permetre un habitatge propi, i que en alguns casos serveix per trampejar discriminacions fent que el contracte vagi a nom d'algú que no pugui ser racialitzat. El classisme o aporofòbia (odi als pobres) són també motius habituals de discriminació immobiliària. Queda molta feina de conscienciació, de denúncia i de sanció per trencar amb aquestes pràctiques.