Les pintures murals del reial monestir de Sixena, de finals del segle XII i considerades una joia del Romànic hispànic, han estat històricament estudiades i protegides des de Catalunya, que les ha valorat com a part del llegat artístic de la Corona Catalanoaragonesa. A principis del segle XX, Lluís Domènech i Montaner ja les va analitzar in situ amb els seus alumnes. Anys després, van ser salvades per la Generalitat el 1936, un cop afectades per un greu incendi a l'inici de la Guerra Civil Espanyola: es van arrencar amb la tècnica de l'strappo aleshores a l'ús i es van traslladar a Barcelona, on van ser restaurades per Josep Gudiol. S'exposen al públic des del 1961 a l'actual Museu d'Art Nacional de Catalunya. Durant gairebé un segle, doncs, la feina d'estudi, protecció i exhibició ha estat impecable, una tasca que ara es podria posar en risc si, en efecte, s'efectua el trasllat de les pintures.
La sentència del Tribunal Suprem, que s'ha dictat aquest dimecres i conclou un llarg litigi judicial sobre la titularitat de les pintures entre les institucions aragoneses i les catalanes, obre la porta a malmetre de forma irreversible un patrimoni d'alt valor. Quins restauradors s'atreviran a executar un trasllat tècnicament tan arriscat? Es tracta d'un conjunt medieval que tots els experts han recomanat no manipular més. De fet, amb una obra emblemàtica molt més actual com és el Guernica de Picasso, després d'haver sofert diversos viatges al segle XX, el 2017 es va decidir refusar la petició del govern basc perquè fos ubicat a Gernika. Es van descartar consideracions de naturalesa política i simbòlica. Va prevaldre la prudència tècnica.
En el cas de les pintures de Sixena, hi ha moltes més raons tècniques de pes per no tocar-les. Són extremadament fràgils i delicades. L'objectiu primordial de qualsevol professional en aquest terreny és precisament la conservació del patrimoni artístic. No sembla que la sentència judicial ho hagi tingut en compte. ¿Ho pot arribar a tenir en compte el Tribunal Constitucional, fent prevaldre l'obligació de preservació patrimonial? Al marge de si hi ha encara aquest possible recurs, del que no hi ha dubte és de la necessitat de fer prevaldre l'interès artístic general per sobre del conflicte polític. Perquè, al capdavall, rere les demandes aragoneses costa no veure-hi una pulsió anticatalana. La pregunta retòrica resulta òbvia: si les obres en qüestió haguessin anat a parar a un dels grans museus d'art de la capital espanyola, s'hauria produït tot aquest moviment de reclamació? Molt probablement no. Per què, en canvi, no ha estat possible tots aquests anys una lleial col·laboració entre l'Aragó i Catalunya en favor de les pintures, més enllà de la titularitat i respectant el seu periple històric contemporani per salvar-les? Hauria estat la millor manera d'evitar posar en risc la seva preservació i, de passada, d'enfortir els lligams històrics. És una llàstima que s'hagi arribat a aquest punt de no retorn. I que s'hagi buscat, tant sí com no, un retorn artísticament tan perillós. Tots hi sortirem perdent.
