El Barça tanca la ferida i recupera l’optimisme

Enviat Especial / A La CorunyaDe serrar les dents patint de valent a recuperar la rialla amb una golejada amb aroma de vells temps no tan llunyans. El Barça va tancar la ferida que havia anat sagnant durant les últimes quatre jornades de Lliga amb una golejada d’escàndol a Riazor que permet conservar el liderat, mantenir a ratlla l’Atlètic i el Madrid i iniciar un compte enrere per alçar el títol de Lliga. Queden 12 punts en joc i el Barça segueix depenent d’ell mateix. El segon pas per ser campió ja s’ha fet. El primer era tornar a jugar bé i s’havia fet contra el València. A Riazor va arribar el segon: guanyar. El tercer és donar-hi continuïtat. I sembla possible fer-ho veient com arriba Luis Suárez al tram final de temporada. Posant la por al cos als rivals.

Al Barça li tocava jugar abans que l’Atlètic i el Madrid. I no va fallar. Luis Enrique no va remoure res, no va buscar cap poció secreta i va insistir a mantenir la confiança en l’equip que ha sigut capaç d’enamorar durant 39 partits i d’angoixar després en un tram del calendari que ha espantat els barcelonistes tant com els nens que per primer cop s’enfronten al tren de la bruixa. Totes les pors reunides en un sol tram de calendari: no tenir pes a Europa, caure a casa contra el Madrid i perdre partits jugant bé o jugant malament. Ha sigut un malson terrible. Però els mateixos jugadors que semblava que tenien la mirada trista ara fa pocs dies a Anoeta van endreçar les coses amb un partit en què només Neymar va seguir atrapat pel passat. Els altres van girar full, jugant com si mai s’haguessin perdut tants punts: efectivitat en atac, contundència, Iniesta a la sala de màquines i la defensa aliant-se amb la sort quan el Deportivo arribava. Una defensa amb Bartra al lloc d’un Piqué sancionat. El central de la Bonanova, per cert, va voler acompanyar els seus companys, conscient de la importància del partit de Riazor, patint durant 20 minuts i gaudint després de l’espectacle de Luis Suárez.

El Barça potser no va jugar tan bé com fa uns dies contra el València, però Manu Fernández no és Diego Alves, Suárez falla un dia, però no dos, i quan el Deportivo va arribar a prop de la porteria de Bravo, els gallecs tampoc van tenir punteria. El Barça va entrar en crisi i sembla que en surt amb una golejada contundent, però ho fa sense haver retocat res. Amb el sistema de sempre, amb els protagonistes de sempre, amb el full de ruta que ja tenia l’equip quan encadenava 39 partits sense perdre. Com si l’equip hagués preferit anar donant cops de cap a un mur per demostrar que tenia la raó. I, un cop l’ha enderrocat, amb una ferida oberta, somriu reclamant a tothom que tenia raó. Sí, aquest Barça és caparrut.

El Deportivo, aquest equip que ha empatat tres cops en els últims anys al Camp Nou però rep golejades terribles contra els blaugranes a casa, va durar uns 25 minuts, en els quals encara va trobar espais entre línies, a l’esquena d’un Busquets amb poques ajudes, acostant-se a una defensa blaugrana en què Bartra va complir amb l’expedient. Va salvar un gol en l’ocasió més clara gallega i va posar la cama quan calia. I quan va adonar-se que ja ho tenia tot fet a la segona part, va animar-se a pujar una pilota, burlant rivals i marcant un gol preciós. Era el 0-7. I, per arribar aquí, havia calgut treballar de valent.

Iniesta hi posa la màgia

El Barça, contra un rival que ja sap que la seva temporada s’ha acabat, ho tenia tot per fer i Iniesta no va permetre als seus companys una baixada de rendiment. Fent de capità, el geni de Fuentealbilla, que seria ovacionat per Riazor en ser substituït a la segona part, va liderar un equip alliberat ja de debats sobre la seva condició física.

El Barça va saber aprofitar cada errada del Deportivo, va trobar els forats i amb Messi instal·lat per darrere de Suárez donant assistències, va anar sumant gols de mica en mica fins a aconseguir clavar al Deportivo la golejada més dura de la història a Riazor, superant un 0-7 del Barça dels anys 60 i un 2-8 del Reial Madrid recent. I tot, amb Luis Suárez d’estilet, marcant quatre gols i donant tres assistències. Ben cert és que a la segona part el Deportivo va ensenyar la bandera blanca abans d’hora i va acabar esclafat pel Barça, però durant el primer temps l’equip va haver de recuperar sensacions amb esforç i trobant el gol sense facilitats. Primer, amb una rematada de Suárez, segurament fent falta, a la sortida d’un córner. I després amb una assistència delicada de Messi cap a l’uruguaià.

Un segon temps plàcid

La segona part, en canvi, va acabar sent un entrenament en públic en què una fada va concedir al Barça el dret de fer realitat tots els seus somnis. ¿Calia un partit sense rebre gols? Doncs Bravo no va agafar cap pilota del fons de la xarxa. Calia recuperar la moral de Bartra? Doncs fins i tot va fer un gol. ¿Calien gols dels tres membres del trident? Dit i fet. A la segona part, els tres davanters es van anar buscant entre ells, per tenir clar que tots acabessin amb un gol, com a mínim. A qui més va costar va ser a un Neymar encara una mica lent, incapaç de deixar els defenses clavats quan arrenca. El brasiler va acabar marcant el 0-8, que gairebé no va celebrar, quan Messi ja havia rebut un regal d’un Suárez que va tenir temps de repartir una altra assistència a Rakitic i fer quatre gols a la ciutat natal d’aquell altre Luis Suárez que també va vestir de blaugrana. L’uruguaià, amb el seu espectacle golejador, entra als llibres d’història superant el registre del brasiler Ronaldo al Barça i posant la grapa necessària per poder guanyar la Lliga.

Falten quatre partits, hi ha 12 punts en joc. I el Barça dependrà de si mateix per endur-se el títol sent fidel a la fórmula amb què ha jugat tota la temporada. L’equip és com Luis Enrique. Caparrut. Les crítiques l’esperonen. I també la pressió de l’Atlètic i el Madrid.