Esports 06/05/2021

"Com que tot anava tan malament al Barça, molts van assumir com a natural perdre la Lliga amb una errada arbitral"

El 2014 l'Atlètic de Madrid va guanyar la Lliga al Camp Nou en l'última jornada contra el Barça del Tata Martino

7 min
L’Atlètic de Madrid celebrant el títol aconseguit l'any 2014 al Camp Nou.
Disponible en:

Barcelona"Amb el VAR hauríem guanyat la Lliga", es queixa Jorge Pautasso. En l'última jornada de la temporada 2013-14, el Barça i l’Atlètic de Madrid es jugaven el títol al Camp Nou. 90 minuts per decidir qui seria el campió. Un gol de Diego Godín i un error arbitral de Mateu Lahoz, que no va donar com a vàlida una diana de Lionel Messi, van fer que fos Diego Pablo Simeone qui sortís guanyador d’aquell duel entre tècnics argentins. Va ser l'últim partit de Gerardo Martino com a tècnic blaugrana. Hauria pogut acomiadar-se amb una Lliga, però va marxar amb la cua entre les cames. "El Tata ja havia decidit que marxaria del Barça aquell estiu, no hauria canviat res obtenir el títol. Però ens va fer mal. Vam plorar, aquell dia al Camp Nou", recorda Pautasso, membre del cos tècnic de Martino. Amb bona fama a l’Argentina, on és tot una llegenda al club del qual és aficionat Messi, el Newell’s Old Boys, Gerardo Martino sent que no el van tractar bé, al Barça. No en vol parlar gairebé mai, de fet. Pautasso, que després ha agafat un altre camí i ara treballa a Mèxic, no es treu de sobre la sensació que "aquella temporada tot anava tan malament al Barça que molts van assumir com a natural perdre la Lliga a casa amb una errada arbitral".

Simeone abraçant a Gabi, després d'aconseguir el títol al Camp Nou

Set anys després, l’Atlètic es torna a jugar una Lliga al Camp Nou. No és l'última jornada, però. L'Atlètic segueix en mans del mateix tècnic. Al contrari que el Barça, que ha canviat. Qui no ho ha fet però, és Mateu Lahoz, qui va dirigir aquell partit el 2014 i el tornarà a dirigir dissabte. Simeone segueix fent de les seves, amb el seu estil defensiu, amb el seu "partit a partit", amb el seu esperit de resistència. Del 2014 al 2021, l’Atlètic ha viscut sota el paraigua del cholismo, canviant d’estadi i de jugadors, però no de filosofia. Al Barça, en canvi, en set anys ha passat de tot. Presidents detinguts, canvis de jugadors, de tècnics o de directives. El record d’aquella temporada 2013-14 sembla molt llunyà. Una temporada fatídica que havia començat el 3 de juny, quan més de 50.000 aficionats van aplegar-se al Camp Nou per rebre Neymar.

Sandro Rosell, feliç per haver sigut més ràpid que el Reial Madrid, imaginava un futur ple d’alegries mentre el brasiler enlluernava amb els seus tocs de pilota i prometia que aprendria català. Però poques setmanes després, el mateix Rosell havia d’anunciar que Tito Vilanova, el tècnic que havia aconseguit guanyar la Lliga la temporada anterior, havia recaigut del càncer que patia i no podria seure a la banqueta. Va ser un cop molt dur per a tothom. "Va fer mal. La temporada anterior ell ja havia estat malalt, però després semblava que estava recuperat i es va guanyar la Lliga. I just quan la temporada es posava en marxa, va passar" recorda Marc Bartra. En una entrevista fa uns anys, Gerard Piqué recordava: "Aterrar en un equip com aquell Barça amb la temporada en marxa no era fàcil per a Martino. El Tito ens coneixia a molts de quan érem nens i el Tata venia de fora". Aconsellat per amics que tenia a Sud-amèrica, Rosell va escollir Gerardo Martino, que venia de fer una bona feina com a seleccionador del Paraguai. Unes setmanes més tard, patint molt i empatant els dos partits, el Barça guanyava la Supercopa precisament contra l’Atlètic de Madrid. "Soc aquí per una desgràcia i aquest títol és dels jugadors, del Tito i dels altres membres del cos tècnic", diria l’argentí. Ja no guanyaria més títols.

"Aquella temporada ens va passar de tot. Hi va haver el cas de Vilanova, que va ser dur per a tothom del Barça. Però també va marxar el president en plena temporada, i tothom es lesionava. Neymar es va lesionar, Piqué i Puyol també... En els últims partits també va trencar-se Víctor Valdés", recorda Pautasso. El gener del 2014 Sandro Rosell decidia dimitir com a president, just en una època en què Hisenda investigava un Lionel Messi que se sentia perseguit. El clima d’optimisme que existia uns anys abans al Barça, quan Guardiola i Vilanova treballaven plegats per guanyar títols, havia desaparegut. "Crec que la gent de Barcelona no va ser justa amb Martino, treballar en aquestes condicions no era just", es queixa Pautasso, que recorda com Martino va volar en 24 hores a l’Argentina per enterrar el seu pare i així no perdre’s un partit al camp del Rayo on la premsa el va lapidar per haver perdut per poc la possessió de la pilota. El partit, però, l’havia guanyat. "En un club com el Barça tot està preparat des de fa mesos. Vam notar una diferència, sí, tot era més professional. Per això era complicat aterrar en aquelles circumstàncies. No vam voler canviar gairebé res i vam treballar amb les idees que ja hi havia abans. Si feies canvis importants potser creaves conflictes, així que aquell any, més que de dirigir es tractava de gestionar", recorda Pautasso.

Godin celebra el seu gol conta el Barça en lúltim partit de lliga de la temporada 2013-14

Els soldats de Simeone

A mesura que avançava la temporada, però, l’ambient es feia més irrespirable. Malgrat que públicament els futbolistes defensaven Martino, per darrere criticaven els seus mètodes, que consideraven poc moderns. Si inicialment l’entrenador argentí havia connectat amb la plantilla, de mica en mica la tensió va poder amb ells i algun jove, com Tello, va plantar-li cara en ple partit quan li va dir que era "una falta de respecte" que el volgués fer entrar al minut 90. Isaac Cuenca, per la seva banda, molts cops era l’únic jugador del primer equip que no anava convocat, i patia en silenci la frustració quan havia gaudit de cert protagonisme amb Guardiola i Vilanova. Alguns dels pesos pesants del vestidor arribarien a qüestionar durant els entrenaments els mètodes del cos tècnic. Però aquests debats no van ajudar a encarar un tram de final tràgic, on es perdria la final de Copa de Mestalla contra el Madrid, amb el famós gol de Gareth Bale en què va escapar-se de Marc Bartra per la banda (1-2). A la Champions, el botxí ja seria l’Atlètic de Madrid, als quarts de final. Després d’empatar 1-1 al Camp Nou, un gol de Koke en el temps de descompte al Vicente Calderón deixaria el Barça fora del torneig continental.

"Simeone ja portava uns anys amb nosaltres i havia construït un equip que no tenia por de res. Tu sorties a jugar i senties que li podies plantar cara a tothom. La temporada anterior havíem guanyat la Copa contra el Madrid al Bernabéu, un títol clau, ja que portàvem molts anys sense guanyar els blancs", recorda Juanfran Torres. "Imaginar que podíem guanyar la Lliga uns anys abans semblava una bogeria, però aquella temporada ja teníem una base que es coneixia reforçada amb jugadors de qualitat". Un d’ells era David Villa, que havia deixat el Barça per fer espai a Neymar. I va acabar guanyat el títol de Lliga. Quan a la jornada 25 el Barça va caure a Anoeta davant la Reial Societat, l’Atlètic de Madrid li va pispar el liderat i ja no el va abandonar. En la penúltima jornada, l’Atlètic hauria pogut guanyar la lliga contra el Màlaga, però va empatar 1-1. El Barça no va saber aprofitar-ho per aconseguir el liderat i va empatar 0-0 a Elx. I tot es decidia al Camp Nou, on amb un empat els matalassers en tenien prou per guanyar la seva primera Lliga des del 1996. I el van aconseguir. "A la primera part marca Alexis Sánchez. I perdem per lesió Diego Costa i Arda Turan. Però al descans Simeone ens va dir ben tranquil que empataríem i seríem campions. Res més. I així va ser, ens va donar la calma per aconseguir el punt", recorda Juanfran, que defineix el tècnic argentí com "algú que fa que et sentis com un soldat, sense por res de res".

Martino, com feia en partits importants d’aquella temporada, va deixar Xavi a la banqueta inicialment i va apostar per Cesc, Iniesta i Busquets. Al terrasenc, encara li fa mal. I Messi, que en aquell tram final de temporada semblava tenir problemes per fer gol, va aconseguir batre Courtois, però Mateu Lahoz no va validar el gol. Tampoc va veure un possible penal sobre Piqué. Els jugadors del Barça, de fet, no van protestar amb ràbia l’acció al final del partit. Semblaven més tristos que enfadats, mirant cap a terra, mentre la seva afició els xiulava. Més d'un barcelonista, de fet, va corejar el nom de l'Atlètic en senyal de reconeixement a un equip que havia jugat sis cops contra el Barça, aquell any, i no havia perdut mai.

"Vam estar molt a prop de guanyar la Copa i la Lliga. Molt a prop. A la Lliga vam ser líders més jornades que ells. I l'últim partit vam fer el gol del triomf, però l’àrbitre es va equivocar", encara es queixa Pautasso. Mentre Simeone treia pit sobre la gespa del Camp Nou gràcies al cop de cap de Diego Godín, el barcelonisme s’entregava al fatalisme, com si no hagués cregut mai que podria guanyar res amb Martino. Com si ja li anés bé cremar-ho tot per poder iniciar una nova època amb Luis Enrique. "Al febrer Martino ja havia parlat amb el nou president Bartomeu. I, malgrat tenir dos anys de contacte, s’havia decidit que al final de la temporada marxaríem. Per això ens va fer mal, hauria sigut bonic marxar després d’un any complicat amb un títol. Treballar al Barça va ser bonic, però complicat per tot el que ens va passar".

stats