Barça
Esports 01/12/2020

Les cartes inèdites del fitxatge de Kubala

L’ARA publica els documents que el Barça va enviar a la Federació Espanyola l’any 1950

6 min
Les carta inèdita del Barça a la Federació Espanyola datada el 16 de juny del 1950

BarcelonaEl cas Kubala, un dels episodis més famosos, polèmics i apassionants de la història del futbol. Un bullidor de motivacions esportives –l’explosió d’un talent descomunal per a la pràctica del futbol–, polítiques –els avatars d’un apàtrida que havia fugit del seu país per anar a petar a un altre que tot just es refeia d’una postguerra criminal– i barcelonistes –el futbolista que canviaria per sempre la història del club– es donen cita en el relat fundacional d’un mite, esdevingut durant els últims mesos del 1949 i la primera meitat del 1950. El cas Kubala, sí, un cas profusament historiat però al qual sempre ve de gust retornar i explicar de nou per a les noves generacions. Especialment, esclar, si existeixen nous rastres del passat que ajuden a documentar un episodi futbolístic tan excepcional i decisiu, protagonitzat per algú tan arrelat al subconscient i l’imaginari col·lectiu català, encara que aquest algú sigui un hongarès amb sang eslovaca que amb vint anys havia creuat el Teló d’Acer a la recerca d’una vida millor i del futur futbolístic que anhelava.

Aquests nous rastres del passat arriben avui en exclusiva als lectors de l’ARA. Avui que el Barça juga a la fase de grups de la Lliga de Campions al camp del Ferencvaros, l’equip amb què Kubala va debutar a la primera divisió hongaresa l’any 1945. Un feliç encreuament, aquest, dels dos equips que més a fons van calar al cor de Laci, i justament l’any que es compleixen set dècades de la seva arribada al vell camp de les Corts. Són rastres del passat en forma de tres cartes que donen fe del fitxatge. La primera carta, signada pel president Agustí Montal Galobart, adreçada pel Club de Futbol Barcelona –des del 1940, nova nomenclatura per obra i gràcia del règim franquista– a la Federació Catalana de Futbol demanant que, al seu torn, remetin a la Federació Espanyola de Futbol una segona carta, adjuntada al mateix enviament. Aquesta segona és la substancial. El Barcelona sol·licita a la Federació permís per redactar un contracte a Ladislau Kubala Stecz i a Fernando Daucik Fonfer, jugador i entrenador del club Hungaria, en aquells moments de gira per Espanya. Daucik era el cunyat de Kubala, i el seu fitxatge era condició imprescindible del jugador per concretar la seva incorporació al club. La tercera carta, d’interès més subsidiari, és la que la Federació Catalana adreça a l’Espanyola com a encapçalament de les altres dues. On eren les cartes que donen lloc a aquestes línies? Doncs portaven molts anys curosament emmarcades i penjades al despatx d’un col·leccionista privat, sobre el qual no hi ha referències aclaridores. El també col·leccionista, editor i apassionat dels documents futbolístics, Benet Rouse, les va adquirir recentment amb el convenciment de la seva vàlua.

El document que acompanya la carta

A part del seu propi i innegable valor històric, quina és la gran particularitat d’aquestes cartes, allò que els injecta personalitat novedosa? Doncs, per exemple, que posen de manifest un possible decalatge temporal de dates. Sempre s’ha dit, i així consta als llibres d’història i a les biografies de Kubala, que el contracte amb el Barça va ser signat el 15 de juny del 1950. És curiós, doncs, que a la carta, datada el 16, el club demani autorització a la Federació per redactar-lo. ¿Pensava potser el Barça que la petició a l’organisme estatal era un tràmit sense importància? Resulta estrany, sobretot tenint en compte el seguit d’entrebancs que el fitxatge de Kubala portava adherits i que ara repassarem. És interessant donar un cop d’ull al Mundo Deportivo del 17 de juny. Agustí Montal respon a les preguntes d’un periodista sobre el fitxatge amb aquestes paraules: “Pot vostè dir que els tràmits de més envergadura que es precisaven per al fitxatge de Kubala han sigut duts a terme satisfactòriament pel Barcelona i que el que ara falta complimentar és ja només qüestió de detalls”. Detalls tals com el contracte, per exemple? A la següent resposta afegia, però, una dosi de suspens: “Pel que fa al jugador i al club, Kubala vestirà la samarreta blaugrana, si és que pot actuar amb un club espanyol”. Aquest “si és que” condicional és important.

Tant el ball de dates com les declaracions de Montal a la premsa revelen que el club ja ho tenia coll avall i també fa pensar que confiava cegament en les bones arts de Josep Samitier, mite blaugrana i en aquell moment totpoderós secretari tècnic. Estava molt ben connectat amb les altes esferes. Tant amb les altes esferes de la Federació, amb el president Armando Muñoz Calero com a fan confés del geni Samitier, com amb les altes esferes del règim: Francisco Franco no dissimulava l’admiració pel mític exjugador i va ser el dictador mateix qui va desencallar la problemàtica nacionalització espanyola de l’hongarès –finalment consumada l’1 de juny del 1951–, tràmit indispensable per legalitzar del tot la seva fitxa federativa. Ho expliquen el mateix Kubala i Nicolau Casaus a l’edició que el programa Aquest any cent! de TV3 va dedicar a l’estrella de Budapest. “El Pepe solucionava sempre tots els problemes”, concloïa Kubala.

El document que acredita que la carta va arribar a la Federació Espanyola

Va ser Samitier, en efecte, qui va aprofitar la gira de l’Hungaria per Espanya per aproximar-se decisivament a Kubala i convèncer-lo –després d’un partit a l’estadi Metropolitano de Madrid contra la selecció espanyola– perquè fitxés pel Barça en detriment del Reial Madrid, que també li seguia de molt a prop els passos i els gols. De fet, va ser el Madrid, amb tota la intenció del món, qui va fer les gestions oportunes perquè l’Hungaria aterrés a terra espanyol. És apassionant, la història d’aquest club, format per apàtrides dels països de l’est que deambulaven per l’Europa Occidental i amb Kubala com a estrella, que, com els seus companys, no podia disposar de fitxa federativa a cap país del continent de resultes de la denúncia davant la FIFA del seu últim i dolgut club, el Vasas hongarès, entossudit en no permetre que el jugador vestís cap altra samarreta que no fos la seva. El retorn a Hongria hauria implicat el conseqüent judici per traïció a la pàtria. Ho explica detalladament Juan José Castillo a la seva coneguda biografia Kubala: el fútbol es mi vida (1993). És ben conegut l’afany del Torí, club gegantí del moment, per aconseguir els serveis del davanter. Gairebé ho van aconseguir. La notícia que la seva esposa i el seu fill Branko havien emmalaltit va fer desdir Kubala d’agafar l’avió amb què, el 4 de maig del 1949, l’equip italià es disposava a viatjar a Lisboa. Durant el viatge de tornada l’avió es va estavellar. Van morir trenta-una persones. Divuit eren jugadors torinesos. Miracle.

Ladislau Kubala

“Ignorem les circumstàncies que poden concórrer amb l’Hungaria Sport Club i dels que integren en aquests moments l’expedició del club, així com de la situació futbolística internacional de tots ells”. Aquest passatge de la carta és important i es refereix, sens dubte, als impediments legals que la FIFA imposava a Kubala. La mà de Muñoz Calero –a més de president de la Federació era el representant espanyol a la FIFA– va ser fonamental per revertir la situació, i l’abril del 1951 el jugador va poder debutar per fi de manera oficial amb el Barça. La rúbrica va arribar dos mesos després, quan es va fer oficial la desitjada nacionalització espanyola. Kubala ja era pura energia desfermada sobre la gespa. S’iniciava el trajecte cap a les històriques cinc Copes, el camp de les Corts ple a rebentar cada diumenge es quedava petit per veure jugar la seva nova estrella. Quin espectacle! Tots els camins portaven al Camp Nou. Kubala va ser-ne l’arquitecte simbòlic.

El molt recent llibre Vides catalanes que han fet història (Edicions 62) reserva espai, amb un text de Josep Maria Sòria, a Ladislau Kubala Stecz, entre les mateixes pàgines que, per exemple, Jaume I, Joanot Martorell, Pompeu Fabra, Rosa Sensat, Gaziel, Josep Pla, Dalí, Mercè Rodoreda i Carme Balcells. Eloqüent, oi?

stats