Esports
Esports 28/09/2022

Víctor Gutiérrez: “Es pot arribar a l'elit de l'esport sent gai“

Primer esportista espanyol en esports d'equip que surt de l'armari

6 min

BarcelonaEl món de l'esport encara és un dels bastions de la LGTBI-fòbia. Els esportistes que han sortit de l'armari en la història no representen la realitat d'un col·lectiu que lluita per visibilitzar la seva causa i trencar molts estereotips. Víctor Gutiérrez (Madrid, 1991) és el primer esportista espanyol d'esports en equip que surt de l'armari públicament. Fa un any va deixar l’esport d’elit per convertir-se en el primer secretari de polítiques LGTBI del PSOE. L'exwaterpolista, que publica Balón amarillo, bandera arcoíris, explica a l'ARA com la seva vida d'esportista professional ha estat condicionada des de la infantesa per ser homosexual.

En el llibre comences parlant de cicatrius. ¿Se n'han obert moltes explicant la teva història?

— Totalment. Les cicatrius més profundes i que més marca m'han deixat són les de la meva infantesa i adolescència. Tots som el resultat de les experiències que vivim, i quan a una persona LGTBI com jo li passen coses a una edat molt primerenca, et defineixen i et marquen un camí en la teva identitat. Viure certes coses amb vuit o nou anys, sense tenir gairebé cap eina per gestionar el que estava vivint, va provocar que comencés a desenvolupar un rebuig total cap a mi. Era una repulsió cap a qui era jo, cap a la meva identitat. Aquest camí el vaig fer amb vergonya, amb por, i el vaig fer sol. Les primeres ferides són les que més mal fan i les que mirant enrere t'adones que no tens superades per tot el que vas viure. 

El primer cop que et van dir "maricón" va ser al pati de l'escola amb vuit anys. Allò va marcar un abans i un després.

— És la paraula que més es repeteix al llibre, i ho és perquè és una de les que ha marcat la meva vida. Amb vuit anys i sense tenir feta la meva identitat sexual és quan rebo per primer cop aquest insult i fa que comprengui que ser una persona LGTBI és una cosa amb la qual els altres et poden atacar i fer mal. Això provoca que jo construeixi una cuirassa, un personatge. Quan vaig creixent i vaig desenvolupant l'instint sexual i m'adono que em sento atret pels homes, jo ja fa molts anys que associo que és una cosa dolenta que no em puc permetre.

Amb vuit anys tens molt poques eines per afrontar aquest rebuig intern. 

— La situació és molt injusta. Quan et diuen "maricón" o "bollera" ho fan basant-se en la teva identitat, però jo en aquell moment no havia ni tingut cap relació sexual. De fet, no en vaig tenir fins als 18 anys. Això desmunta totalment el que diu la gent de: "A mi no m'importa amb qui vagis al llit; per què ho expliques?" No, no, jo amb vuit anys no me n'anava al llit amb ningú! Quan em van dir "maricón" no era per qui m'agradava, sinó per la meva identitat. És molt difícil estimar-se si tot el que t'han ensenyat a la vida és a refusar certes conductes i situacions. 

Víctor Gutiérrez en la sessió de fotos a la revista 'Shangay', on surt de l'armari

¿Tens molts records dolorosos d'aquella època? 

— A mi m'han robat la infantesa i l'adolescència. No l'he pogut viure com qualsevol altre noi de la meva edat, podent-li demanar de sortir al noi que m'agradava a l'institut, agafar-lo de la mà, fer-li un petó... 

És un dolor molt profund i inconscient que fins i tot et fa culpar-te del càncer del teu pare. 

— Jo em pensava que era un càstig diví. Vaig caure en l'autoculpabilització i és horrible. De per si, ser un adolescent és molt complicat, com per, a sobre, sentir rebuig cap a tu mateix per qui ets, culpar-te'n. En un moment tan dolorós com va ser la mort del meu pare, estava present aquest sentiment de culpabilitat. Ningú hauria de castigar-se per ser qui és o sentir que les coses que li van malament a la vida tenen una explicació i un motiu que és ser com ets. 

La primera línia del llibre és una pregunta: el gai neix o es fa? Hi tens resposta? 

— Un neix sent-ho. Jo no he decidit néixer mesurant 1,94 metres, tenint els ulls blaus i a Madrid. Doncs ser gai tampoc. A mi, de fet, m'han donat una educació perquè fos heterosexual i no ho soc. No és una qüestió de com t'eduquen, sinó de qui ets. 

Víctor Gutiérrez a les fotos a la revista 'Shangay'

Per si ja fos complicat acceptar-se en un món heteropatriarcal, ho fas dins del món de l'esport, un dels menys evolucionats en aquest aspecte. 

— Són dues realitats totalment oposades que van de bracet. Jo em vull refugiar en l'esport, on més bé em sento i on el cap està pensant en altres coses com ara competir i ser el millor. Busco el reconeixement que em nego a través de l'estima i l'admiració dels altres, ja sigui a classes per ser el delegat o en l'esport, on em sento molt respectat. D'altra banda, soc conscient que la meva identitat em pot dificultar complir el meu somni, que és arribar a l'elit de l'esport. 

No tenies cap referent positiu en aquest aspecte que et pogués guiar.

— Cert, jo no veig esportistes homosexuals, i llavors el que fa un nen de quinze anys és tafanejar. El que jo faig és buscar "esportistes gais" a internet, i la primera història que conec és la de Justin Fashanu, un futbolista que s'acaba suïcidant. Llavors em dic: "Si això li ha passat a un adult, ¿aquest és el camí que m'espera a mi si em visibilitzo?" Veig que per arribar a l'elit de l'esport hauré d'amargar qui soc darrere una màscara. Em dedico a créixer esportivament, però en l'àmbit personal reprimeixo aquesta part de la meva identitat. 

L'esport ha sigut més una presó o un refugi?

— Ostres, doncs no m'ho havia plantejat. Ha sigut totes dues coses, crec. Una presó, perquè durant molts anys he hagut d'amagar qui soc, però crec que té més de refugi. En els moments més difícils de la meva adolescència era on més bé em sentia sempre. Encara que no pogués ser jo, era la meva via d'escapament. Avui dia, amb una realitat completament esportiva, de fet, ho segueix sent. He acabat convertint la meva petita presó en el lloc on faig activisme per canviar les coses. 

Al llibre confesses que vas portar una doble vida.

— És una cosa que m'ha tocat viure, però és una realitat compartida per moltes de les persones LGTBI. Quan arribes als 18 o 19 anys, si no has sortit de l'armari, portes una doble vida. Als pares els dius una cosa, als amics una altra, als companys d'equip una altra... El problema era recordar les mentides perquè no m'enganxessin! Jo recordo que quan anava a Chueca no baixava a aquesta parada de metro, sinó que ho feia abans, a Gran Vía o Callao, i anava caminant per si algú em veia. Malgrat això, no en guardo un mal record, perquè va ser l'època que vaig començar a estimar-me.

Víctor Gutiérrez i Pedro Sánchez quan el waterpolista és nomenat secretari de polítiques LGTBI del PSOE

En quin moment ets sents preparat per sortir de l'armari? 

— Públicament, amb 25 anys, però als 23 havia començat a fer petits passos en el dia a dia. Explicava coses o, si estava coneixent algú, li deia que vingués a veure'm als partits. Eren petits gestos que qualsevol persona heterosexual ni es planteja, però jo, durant tota la vida, no ho havia explicat. Deixo de mentir i explico la meva realitat.

Com es va rebre dins el món del waterpolo la notícia?

— És un tema morbós, i el món del waterpolo és molt petit. El que rebo és normalitat i respecte. A mi em dona molta confiança i em sento legitimat d'una vegada per totes a viure la meva vida sense por. Les conseqüències de no ser invisible el que em donen és normalitat, fins al punt que arribo a un moment que decideixo compartir la meva experiència per intentar ajudar altres persones. Es pot arribar a l'elit de l'esport sent gai. 

Quin procés segueixes per decidir fer-ho públic?  

— Sorgeix la possibilitat en una conversa amb el director de la revista Shangay. En el primer moment no veia per què calia exposar-me d'aquella manera, però la idea va quedar dins del meu cap i durant un any i mig vaig anar-la madurant. Em vaig adonar que era un tema que anava molt més enllà de mi, que podia ajudar moltíssimes persones. Vaig arribar a la conclusió que era un privilegiat que no havia lluitat pels drets de què gaudia i que era una manera de canviar-li la vida a altres persones. Em vaig llançar a la piscina, mai més ben dit. 

stats