Els escacs a Catalunya: una federació centenària i una tradició mil·lenària

BarcelonaEra l'any 1008. Ermengol, comte d'Urgell, anava posant ordre a la seva vida fent el testament. I una de les pertinences que va decidir donar a un convent eren uns peces d'escacs. Durant molt de temps es va considerar que aquest era el text més antic on se citaven els escacs a Europa, tot i que anys més tard es trobarien uns textos en llatí sobre escacs a l'abadia benedictina d'Einsiedeln, a Suïssa, que podrien ser uns 50 anys més antics. Sigui com sigui, el testament demostra que als territoris de l'actual Catalunya els escacs ja havien arribat provinents de terres àrabs. Una tradició mil·lenària. I una federació centenària.

Aquest agost, la Federació Catalana d'Escacs ha celebrat el seu centenari. Va organitzar un acte amb partides, premis i un pastís amb forma de peça d'escacs. Després d'anys en què semblava que la pràctica dels escacs anava a la baixa, molts joves s'hi han enganxat de nou, alguns gràcies a l'èxit de sèries televisives com la nord-americana Gambito de dama. De fet, els darrers cinc anys la xifra de dones que juguen a escacs ha crescut molt en part gràcies a aquesta sèrie. A la federació catalana, del total de dones federades, més del 70% són menors de 18 anys. Una revolució, ja que fa 100 anys tots eren homes amb corbata. Altres èpoques.

Catalunya pot semblar un territori perifèric als escacs actuals, però la seva història és ben gloriosa. Els escacs primer van arribar gràcies als àrabs fa mil anys, quan es jugaven a la cort i als monestirs. I tornarien a arribar a finals del XIX provinents dels cafès de París i Viena, època en què alguns empresaris estrangers i catalans amb curiositat van organitzar partides al restaurant Set Portes i al Liceu. El primer club d'escacs estatal va ser el Club d’Escacs Barcelona, fundat el 1921. Els seus socis serien els impulsors de la federació catalana, creada el 1925 per tretze clubs. El seu primer president va ser el Dr. Esteve Puig i Puig, i el 1927 ja es feia el primer torneig català, guanyat per la Penya Gracienca.

La federació catalana seria admesa a la federació internacional el 1927, a petició del president Joan Bertran i Casals, ja que llavors no existia la federació espanyola. Per aquest motiu, més d'un considera que aquest cas, similar al del rugbi, hauria de permetre demanar que els escacs catalans poguessin competir en l'àmbit internacional oficialment, perquè la federació catalana havia estat reconeguda. Ara farà una dècada, la federació catalana va arribar a demanar a la internacional si podia ser admesa, però se li va respondre que Catalunya no és un estat independent. I la porta va seguir tancada, com havia quedat el 1928 quan va néixer la federació espanyola. Aquell any, de fet, bona part dels directius de la catalana van ajudar a crear la federació estatal a Barcelona, sense protestar gaire, ja que llavors a Espanya hi havia la dictadura de Primo de Rivera.

El 1929 va marcar un abans i un després dels escacs a Catalunya, amb el torneig organitzat per a l'Exposició Universal. Alguns dels millors jugadors de l'època van ser presents a Barcelona, on sortiria triomfant el cubà José Raúl Capablanca, considerat encara avui com un dels millors de tots els temps. Un home que tenia avantpassats catalans, per cert, i segons una llegenda no comprovada, a casa parlava català amb la seva mare. Aquell torneig seria clau per diferents raons, no només per fer escola. Va ser gràcies a l'Exposició Universa que va néixer l'obertura catalana. Avui en dia no és estrany veure Magnus Carlsen practicant aquesta obertura, nascuda el 1929 quan el gran mestre polonès Savielly Tartakower la va crear en el torneig. Un moviment que ja existia, però era poc habitual quan Tartakower el va batejar així en honor dels seus amfitrions. Aquell any els escacs catalans ja estaven ben organitzats i intentaven que per Barcelona hi passessin els grans mestres mundials, com seria especialment durant els anys 30.

Casablanca s'imposaria a Tartakower en unes partides, per cert, jugades amb les precioses peces del joc d'escacs català, que es va presentar en ocasió del torneig, amb un disseny modernista que segons algunes persones va dissenyar el mateix Antoni Gaudí, cosa que sembla improbable. Ara, les peces eren boniques i es fabricarien a la ciutat durant uns anys en què també va passar per Barcelona el rus Aleksandr Alekhine, un geni errant, amb problemes d'alcoholisme i un periple vital que el portaria a fugir dels bolxevics i convertir-se en un peó dels nazis als anys 40. Alekhine vindria més de cinc cops a Barcelona, per jugar a vegades partides simultànies amb un munt de catalans que somiaven poder dir que li van menjar un peó a aquell geni maleït.

Després de la Guerra Civil, els escacs van renéixer. El 1946 es va organitzar el I Torneig Internacional de Barcelona, amb triomf de l'argentí Miguel Najdorf. Aquell torneig tindria continuïtat, amb la presència molts anys del jove mallorquí Arturito Pomar, un nen que va ser instrumentalitzat pel franquisme pel seu talent. Barcelona es faria un lloc en el circuit mundial i els escacs no deixarien d'estar de moda. Catalunya ha tingut grans noms, com el de Miquel Illescas, que va obtenir el títol de Mestre Internacional el 1986 i el de Gran Mestre el 1988. Amb vuit campionats d'Espanya individuals, superaria el rècord de set d'Arturo Pomar i es confirmaria com el nom més destacat juntament amb altres grans mestres com Hipòlit Asís Gargatagli, David García Ilundain, el peruà resident a Barcelona Orestes Rodríguez Vargas, Alfons Romero Holmes, Jordi Magem i Badals o Lluís Comas i Fabregó.

De la plaça Catalunya de Barcelona a moltes rambles catalanes, durant molts anys era normal veure gent jugant al carrer. Una moda que semblava anar a menys, cosa que ha canviat els darrers anys. Actualment, la Federació Catalana d'Escacs té la seu a l'antiga fàbrica Fabra i Coats, amb més de 7.000 jugadors amb llicència i 230 entitats, així com torneigs internacionals estables com l'Open Internacional de Sant Martí i l’Open Internacional de Sants. Els escacs, que primer es jugaven en sales elegants amb corbatí, ara tenen seu en una antiga fàbrica. Més oberts, més populars i més vius.