Després de renunciar al primer Mundial de la història, el 1930, la selecció espanyola va debutar el 1934 en una fase final. El 27 de maig del 1934, a Gènova, Espanya va derrotar el Brasil per 3-1 en un primer temps increïble dels homes entrenats pel vitorià Amadeo García de Salazar. Entre el minut 18 i el 29 Iraragorri va fer dos gols i Lángara, un tercer, amb un ritme de gols similar al dels alemanys contra el Brasil aquest any. Després, aquella Espanya amb regust basc es va relaxar i el partit va acabar 3-1.
Als quarts de final, Espanya va quedar emparellada amb l’equip amfitrió, la Itàlia de Mussolini. En ple règim feixista, Espanya era una pedra a la sabata dels amfitrions. A més, llavors Espanya era una república d’esquerres, cosa que va escalfar més el partit, conegut com la Batalla de Florència, ja que els dos equips es van estovar de valent. Espanya no es va espantar i un altre basc, Regueiro, va fer el 0-1. Però el porter català Ricardo Zamora, llavors al Madrid, no va poder evitar el gol de l’empat local del piemontès Giovanni Ferrari. El partit va acabar 1-1 i, segons el reglament, calia jugar un desempat. Un partit sencer, de nou. Zamora va ser un dels jugadors espanyols que no va poder jugar el partit de desempat, ja que li havien fracturat dues costelles en una acció en què el col·legiat del partit, el belga Baert, ni va xiular falta. Els altres lesionats van ser Ciriaco, Fede, Lafuente, Iraragorri, Gorostiza i el gran golejador, el basc Isidro Lángara. En el lloc del porter català va jugar Nogués, el porter aragonès del Barça. Nogués, que jugaria després a l’Espanyol i el Nàstic de Tarragona, també va rebre falta en el gol que va donar el passaport per a les semifinals a la selecció italiana. Tan malament ho va fer el col·legiat del partit, René Marcet, que la Federació Suïssa el va sancionar sense deixar-lo dirigir mai més cap partit internacional. Diuen les males llengües que Marcet va cobrar un munt de diners pagats pel règim de Benito Mussolini.
Aquell magnífic equip espanyol va acabar derrotat per un dels pitjors arbitratges de la història. I cada jugador va tenir un destí diferent. Molts van acabar jugant a l’estranger, exiliats durant el franquisme, com Lángara, Regueiro, Iraragorri, Zábalo, Cilaurren i el barceloní Martí Ventolrà, que es va quedar a viure a Mèxic. El seu fill, de fet, va jugar el Mundial del 1970 amb la selecció mexicana.
