La fragilitat dels ídols

Com bé ens ha explicat Bauman, vivim temps líquids. Modernitat líquida, cultura líquida, amor líquid, relacions líquides. Tot el que era sòlid s’ha esvaït. També en el futbol. Curiosament (o no), tant en la vida com en el futbol, la liquiditat i l’absència de solidesa han anat acompanyades d’un augment de la passió (o, si més no, de les mostres de passió). Per entendre’ns, no em sembla proporcional l’amor que va rebre en el seu moment Marañón per una carrera d’èxits com a jugador blanc-i-blau amb el que està rebent Joselu per uns mesos plens de gols i compromís.

Jo, que tant en la vida com en el futbol soc un antic, poso un preu car a la meva entrega. Això no vol dir que no em deixi portar per la il·lusió dels inicis ni que no comparteixi l’entusiasme col·lectiu pel golejador gallec i per Brian Oliván. El seu rendiment és fantàstic i, especialment en el cas de Joselu, sembla que ha entès i ha fet seu el sentiment perico. Perfecte.

Fa quatre dies ens va visitar Borja Iglesias. Golejador, bon noi, simpàtic i amb una gran capacitat per projectar-se públicament. Va donar un gran rendiment, va contribuir a la classificació europea i va deixar diners a caixa. Bon vent i barca nova. Només els qui el van arribar a estimar li van retreure que marxés. Després s’ha convertit en un jugador xiulat amb unanimitat quan ens visita perquè per guanyar-se l’amor dels seus nous seguidors va renegar del passat immediat. Ni cas.

I demà juguem contra l’equip de Rubi. Amb ell sí que em vaig deixar portar. Creia que podíem arribar lluny, que compartíem un projecte de vida, i la seva fugida la vaig viure com una traïció. Ha passat el temps i la ferida s’ha tancat. Ni a ell ni a nosaltres ens ha anat gens bé per separat. Amb més informació sabem que ell no va ser l’únic responsable del trencament. Tot i això, la porta de tornada crec que encara la té tancada i mai no el podrem tornar a veure com el nostre entrenador “definitiu”. Sense rancúnia.

Pocs jugadors mantenen l’aura dels ídols quan han marxat. La convicció que estan fora de lloc, que aquí és casa seva i que ningú no els estimarà com nosaltres. De fet, com a jugador, només n’hi ha un: Gerard Moreno. I si som madurs i realistes hem de recordar i donar gràcies als déus (i a Míster Chen) de tenir –després de molts anys de buscar-lo– un ídol, un referent, un líder que ens il·lumina: Sergi Darder Moll, el nostre capità. Un amor dels d’abans.