Marco van Basten: "Cruyff és i serà sempre la persona més important de la història del Barça"

BarcelonaEl cigne d'Utrecht. Així és conegut per la seva manera de moure's Marco van Basten (Utrecht, 1964). La llegenda del futbol va haver d'abandonar els terrenys de joc de manera molt prematura arran d'un turmell que mai s'acabava de guarir als 28 anys. El dolor intens i la frustració el van portar a viure escenes inversemblants que explica a la seva autobiografia, Basta (Libros del Kultrum). Recordar tot el que ha viscut i ha patit ha sigut una mena d'alliberament, però l'ha portat a conèixer-se millor a ell mateix i a voler ajudar els altres a través de la seva experiència.

El llibre ha tingut una molt bona rebuda aquí. S'ho esperava?

— No era gaire conscient del que passava perquè fa molt temps que el llibre va sortir als Països Baixos, i es va vendre bé. No sabia exactament molt com havia anat el llibre a Anglaterra, a Espanya o en altres països. És molt agradable i bo sentir que les coses han anat tan bé.  

Per què era el moment d'explicar-se?

— Hi va haver un moment en què unes quantes persones em van proposar fer un documental sobre la meva carrera i jo no hi estava realment preparat, per a un gran documental, per a la televisió, etc. Va ser llavors quan vaig començar a reflexionar sobre la meva carrera i vam pensar que una bona manera d'explicar-la seria amb un llibre. Va passar, simplement.

¿La millor manera que va trobar per exterioritzar tot el que va sentir va ser una autobiografia?

— Exacte. Per a algunes persones serà una història apassionant i per a unes altres els podrà servir per aprendre del que em va passar: de les decisions que he pres, dels sentiments que he viscut. Per a tots és probablement una bona oportunitat per entendre'm una mica millor i potser alguna cosa que pot ajudar algú en la seva carrera o la seva vida.

¿Va ser un alliberament per a vostè poder explicar el que va viure?

— No vaig tenir cap problema per explicar aquestes coses. És el que soc. Només intento dir de la manera més honesta què sento, tot el que m'ha passat, què he fet i decidit... No soc res més, ni més ni menys, que això que explico.

Va ser difícil obrir-se en certs aspectes?

— No tinc cap problema amb això. Soc qui soc. Puc estar orgullós de mi mateix i a la vegada enfadat pel que va passar. Soc com tothom i l'única diferència és que tinc una carrera futbolística, la qual cosa per a molta gent és interessant.

Quin ha sigut l'aspecte més difícil d'afrontar?

— La història del meu turmell. Quan l'explico encara em sento una mica decebut. No estic content amb el paper dels metges i encara tinc una mica de ràbia a dins. Ho vaig descobrir llavors i va ser un sentiment estrany.

Una gran part del llibre se centra en aquesta vivència. Com va ser aquella època?

— Al principi tenia dolor, però no tant per no poder jugar. Vaig ser durant un temps curt i, de sobte, va empitjorar i va ser llavors quan em van haver operar. La recuperació va ser molt lenta, però vaig poder tornar a jugar un parell d'anys fins que em van dir que calia fer una neteja interna del turmell. Mentalment era cada vegada més difícil, perquè havia d'afrontar que ja no podria jugar més i em resultava impossible d'acceptar.

Quina part va ser la més difícil de gestionar: la mental o la física?

— Tot plegat, potser. Quan el dolor físic és tan fort, també pateixes molt mentalment perquè vols tornar a jugar. Sembla obvi, però quan vols jugar i veus que no pots... És cert que va començar el dolor físic, perquè era la raó per la qual no podia jugar més, però el dolor mental també va ser fort.

Es va estar un any sencer jugant amb dolor i ningú li va fer cap prova. És molt inusual això. 

— Sí, és una cosa una mica estranya. Johan Cruyff era el meu entrenador a l'Ajax i el metge ens va dir: "Això no pot anar a pitjor, així que pot jugar". Ho vaig intentar, però continuava tenint molt dolor. No només no se n'anava, sinó que també el mal del meu turmell era cada vegada pitjor. Vaig intentar anar jugant i entrenant-me, però notava que el mal era cada vegada més intens.

L'última temporada a l'Ajax va ser complicada per la lesió i se'n va anar a l'AC Milan.

— Quan hi vaig arribar encara em feia mal el turmell. Teníem un problema. Era estrany perquè era un jugador nou i ja hi arribava lesionat. Era difícil dir: "Estic lesionat i no puc jugar". Vaig forçar-me, però després de tres mesos vaig dir: "Ho deixo; haig de parar. No puc jugar i vull tenir una segona opinió". Llavors vaig venir a Barcelona i va ser quan el metge em va dir que probablement els lligaments estaven trencats i que necessitava operar-me.

Quan fitxa pel Milan, ningú li fa cap prova? 

— Cap. El problema era que tenia un acord amb el Milan des de feia un any i va ser abans que em lesionés el turmell. Durant la temporada, quan jugava a l'Ajax, era difícil dir a la gent: "Me'n vaig al Milan però estic lesionat". Ells tampoc volien dir que havien comprat un jugador lesionat.

Va passar moltes vegades pel quiròfan, però no acabava mai de fer net.

— Em vaig haver de sotmetre a moltes operacions per intentar curar el turmell. Crec que vaig passar pel quiròfan unes cinc o sis vegades. En aquella època, pels volts del 1986, les operacions no eren tan fàcils com ara. Avui causen menys dolor. Pensa que dones el teu cos als metges i et tenen a les seves mans. Se suposa que t'han d'ajudar, però no ho van aconseguir. 

La segona operació va marcar un abans i un després en la seva carrera. Se'n penedeix?

— No em penedeixo de res, però si tingués l'oportunitat, amb els coneixements que tinc ara, mai m'operaria per segona vegada. Tot i això, és fàcil dir-ho ara. En el seu moment vaig pensar que era la millor opció.

¿Els metges tenen la culpa que hagués d'abandonar la carrera com a futbolista?

— No ho van fer a propòsit, però no em van ajudar gens. Al final, sí que és cert que van provar moltes coses, però tot sempre anava a pitjor. No ho van fer volent, només vaig tenir mala sort.

Com va gestionar la frustració?

— És molt difícil viure-ho sent un jugador jove. Ets nou en el món professional i tot el que et diuen els metges t'ho creus perquè ells tenen uns estudis i una experiència, i tu realment no saps res de com funciona o que li cal al teu cos. Tu els hi expliques les teves sensacions que tens i on et fa mal exactament. Llavors et diuen com et poden ajudar i has de tenir molta sort que els metges t'entenguin i puguin reparar el teu cos de la manera correcta. Això, de fet, també passa a la vida real. Has de tenir cura de tu mateix i has de tenir sort amb els metges que t'han d'ajudar.

Afrontar una cosa així, sent tan jove, devia ser complicat també per al seu entorn.

— Sí, però has d'intentar conviure-hi i superar-ho. Necessites temps i saber gestionar-te a tu mateix. No té cap sentit ser agressiu amb un mateix i cal cuidar la salut. Vaig parlar amb molts doctors i especialistes. Evidentment, si et poden ajudar és bo, però si el problema físic persisteix, hi has de conviure. Això és molt complicat quan ets futbolista. Jo havia d'entendre que no podia jugar a futbol i era molt complicat de superar.

Va provar moltes teràpies per intentar eliminar el dolor. Una de les més excèntriques va ser l'aparell Ilizarov.

— Va ser duríssim. Va ser al metge a Bèlgica i em va dir que l'Illizarov tenia bons resultats. "Si m'ho diu, me l'haig de creure", vaig pensar. Ho vaig provar durant tres mesos amb les agulles clavades a l'os. Va ser molt dolorós i molt complicat. Al final, les seqüeles van ser horribles i en lloc d'ajudar-me a millorar tot va ser molt pitjor. De nou, un consell mèdic que no va funcionar.

Finalment, va trobar un metge que el va ajudar a eliminar tot el dolor.

— Vaig haver d'immobilitzar el turmell, ara és rígid. Vaig deixar de sentir dolor i això va ser una sensació molt bona i estava molt content per no tenir-ne cada dia. Vaig començar a jugar a tenis i a golf, però era complicat perquè tenia el moviment molt restringit. Vaig aprendre a conviure-hi i encara estic en la mateixa situació. De vegades jugo a esquaix i a golf, tot i les limitacions. Soc feliç perquè puc tenir activitat esportiva i una vida de família normal. Va ser una experiència inusual però que va acabar bé.

A tot el llibre el dolor que descriu és molt gràfic. Va ser dur explicar-ho amb tanta cruesa?

— Sí, però també trobo que és interessant per a molta gent. Estic convençut que molts deuen tenir aquests problemes i si llegeixes una història així, des d'un punt de vista diferent, entens que hi ha més gent amb els mateixos problemes que tu. Això pot ajudar altres persones, vull donar la meva experiència a totes les persones perquè entenguin per què he passat.

Conviure amb una persona que té dolor intens i constant devia ser complicar per a la família.

— En aquell moment tenia dues filles petites. No era molt feliç en aquella època i entenien que tenia problemes. Van viure amb una persona que durant un parell d'anys no era feliç. És una part de la història que no és maca, però són casos que passen en moltes famílies i pots aprendre'n. No tot és com es veu des de fora.

Parlem de futbol. Va jugar en dos grans equips, a més de la selecció dels Països Baixos. ¿En quin creu que va arribar a demostrar el màxim nivell?

— Crec que amb el Milan. Vam ser els millors del món! Vam guanyar la Copa d'Europa i teníem un equip amb el qual era un plaer jugar. Sempre estàvem motivats per jugar, entrenar-nos, competir i guanyar. Va ser una època molt divertida.

El tracte amb Arrigo Sacchi va ser diferent que amb Johan Cruyff. Quin dels dos el va marcar més?

— Sempre és complicat de dir, però Cruyff era un entrenador especial. Hi tenia molt bona relació. El coneixia de la seva etapa de jugador i havia jugat contra ell al Feyenoord. Era amic meu i em va patrocinar, durant una època portava el seu calçat quan jugava. El coneixia molt bé, però ell va marxar al Barcelona i jo al Milan. Jo estava molt bé a Milà i no volia marxar-ne, tot i que vam tenir converses per venir a Barcelona. Jo no tenia motius prou bons per fitxar-hi, perquè a Milà em sentia molt bé.

¿Creu que a Barcelona hauria sigut un jugador diferent, entrenat per Cruyff?

— No ho sé, tenia molt bona relació amb Cruyff i el Barça tenia un molt bon equip. Potser les coses haurien sigut diferents. No em vaig penedir de quedar-me a Milà perquè hi tenia bons amics i companys. No tenia realment motius per marxar-ne.

Quins són els millors records amb Cruyff?

— Recordo que jugàvem junts a golf, parlàvem de tot i ens fèiem bromes. Parlàvem de futbol, dels somnis que teníem... Al principi, quan vam coincidir a l'Ajax i vam guanyar junts la Recopa d'Europa, va ser un moment molt emotiu, ell s'estava convertint en un gran entrenador i jo en un gran jugador i vam compartir aquell moment.

Era difícil negociar amb ell?

— Tenia una mentalitat molt forta. Si deia una cosa, era difícil fer-lo canviar d'opinió. De totes formes, sempre estava obert a parlar i discutir qualsevol tema. Vam tenir moltes converses que em van ajudar a aprendre molt, eren molt interessants.

També coneix molt bé Ronald Koeman. ¿Com el veu en la seva etapa a la banqueta del Barça?

— En Ronald és un entrenador amb molta experiència. Ha viscut el futbol durant cinquanta anys. Entrenar el Barça sempre ha sigut un somni. Ha tingut molts problemes i dificultats aquesta temporada i encara continua sent l'entrenador i intenta solucionar tots els problemes. És molt difícil entrenar un equip com el Barça aquest any, perquè es tracta d'una temporada molt complicada, però està lluitant per la Lliga i ha guanyat la Copa. Crec que estar en aquesta situació ja es mereix elogis, perquè amb tants problemes era molt fàcil que tot s'ensorrés.

¿Veient-lo a la banqueta, no torna a tenir ganes d'entrenar?

— Va ser una experiència interessant per a mi, però no soc l'estil d'entrenador que els clubs busquen avui. 

Al llibre parla molt de l'energia que ha de tenir un futbolista a l'hora de jugar. "Si no tens tota l'energia i motivació per jugar a futbol, serà difícil guanyar", explica. Ara que el Barça, com a club, no està plenament concentrat en jugar a futbol, ¿com ho gestionaria si hi jugués?

— És tot molt estrany, sobretot pel fet que juguen amb totes les restriccions per covid. Estàs acostumat a tenir públic en grans estadis, a compartir vestidor, a parlar amb els mitjans, a dinar o sopar amb els companys... És una situació difícil, perquè has de rendir de la mateixa manera. No és tan fàcil com creiem. Tenint en compte tot això i els problemes que han patit durant l'any, la manera com estan jugant i la manera com Koeman entrena el Barça són dignes d'elogi, perquè continuen amb opcions de guanyar la Lliga.

Què queda del llegat de Johan Cruyff al Barça?

— Ha sigut la persona més important de la història del Barça. El seu llegat sempre hi serà present. Per descomptat, hi ha altres grans noms de jugadors i entrenadors en la història del Barça, però en Johan és i serà sempre la persona més important de la història del club.