Futbol
Esports 16/04/2021

Sergi Darder: “Vaig tocar fons, tot m’afectava massa, i un psicòleg i un 'coach' m’han ajudat a ser més fort”

Germán Aranda Millán
6 min
Sergi Darder, en un entrenament de l'Espanyol.
Disponible en:

BarcelonaFa dos anys i mig, l’espanyolisme va posar de moda el darderisme perquè Sergi Darder (Artà, 22 de desembre del 1993) va afirmar que s’havia d’intentar guanyar la Lliga malgrat que era “un 99% impossible”. Després va reconèixer que s’havia passat d’ambiciós. Fa unes setmanes, amb l’equip a la Lliga Smartbank (la Segona Divisió de tota la vida), va assegurar que el darderisme “ara és pujar a Primera”. L’Espanyol és líder i el migcampista està en estat de gràcia: governa, regateja i ha marcat sis gols (tres els últims quatre partits). Però en aquesta conversa telefònica, amb el mans lliures del cotxe a la sortida d’un entrenament per preparar el partit quasi definitiu contra l'Almeria, demostra que el darderisme va molt més enllà de l’optimisme o del seu joc descarat: és també la franquesa de parlar de salut mental des del primer minut de l’entrevista i reconeixent fragilitats que pocs altres reconeixen.

Estàs millor que mai. ¿Has fet alguna preparació especial per estar tan encertat? 

— No, aviam, sabia que tenia un problema de fa molts anys, mental. M’afectava molt tot i em deixava portar pel corrent quan les coses anaven bé o malament. A la mínima que fallava una passada m'enfonsava. Perdia la confiança i era reticent a entendre que això era normal. Després de l’estiu vaig tocar fons i em vaig posar en mans de professionals. Primer un psicòleg i després un coach esportiu, aquest últim fins ara, i m’han ajudat moltíssim. I també un entrenador que em posa de migcentre, on rendeixo millor. Mentalment soc més fort i l’estil de joc és favorable.

Parles amb naturalitat de l’ajuda d’un psicòleg i no és gaire habitual. S’ha de normalitzar? 

— Esclar que sí. Els futbolistes som persones, també. I qualsevol persona que surti d’una separació, posem per cas, doncs no rendirà igual a la feina. Un futbolista és igual: si la cosa no va bé, la muntanya es fa grossa. Jo era reticent a reconèixer el problema, però després he vist que anar al psicòleg és per a molta gent. No només per a aquelles persones que necessiten ingressar en un hospital, sinó també per a qualsevol que tingui un problema. 

Quan va arribar aquest moment de clic? 

— A l’estiu, després del descens, de no haver pogut jugar a la meva posició, d'un any molt dur. Arrossegava el problema de tota la vida: que m’afectaven molt les coses. Quan va marxar Rubi, que m’ho va donar tot, no estava obert a noves idees futbolístiques i res em semblava bé. Vaig veure que a l’estiu no gaudia del meu temps com era normal. No tenia ganes d’estar amb els nens, m’enfadava amb la dona a la mínima... I allà vaig dir-me: “Fins aquí”. Vaig pensar que tenia temps per tornar a ser el jugador que era i vaig demanar ajuda.

Sergi Darder.

Marxar podia ser una altra opció per a un jugador amb el teu cartell que havia de jugar a Segona. Vas rebre ofertes? 

— Sí, esclar. Els representants fan la seva feina i la situació a l’Espanyol no era fàcil. El meu sou era complicat de mantenir jugant a Segona. Però l’Espanyol volia que em quedés i jo m'hi volia quedar. Em van trucar de competicions superiors i vaig dir al club que estava obert si em volien vendre, però van fer l’esforç de mantenir-me. I a més hi ha una part molt important de responsabilitat. M’hauria costat molt deixar l’equip a Segona i desentendre-me'n. No podia ser egoista perquè em considerava també responsable del descens.

En quatre anys has passat de jugar Champions amb el Lió a ser a Segona. 

— L’experiència d’aprendre un idioma i una cultura per a mi va ser molt important. Després la lliga francesa és més física, amb menys sentit tàctic del joc. Però sobre la gespa, el futbol és el mateix a la Lliga de Campions o a Segona Catalana, per molt que l’ambient o les condicions siguin diferents. Surts a competir. 

Jugueu contra l’Almeria, tercer classificat, al qual podeu deixar a 13 punts. És un pas definitiu per a tornar a Primera? 

— Només hem de ser conscients que és una mica més que un partit més. Si l'enfoquem com un partit a vida o mort ens equivocarem. Si creiem que perdent no pujarem, llavors sí que perdrem.

¿Aquesta gestió de les emocions, de no magnificar les pujades ni les baixades, és la cosa més important que ha aportat Vicente Moreno? 

— La cosa més important que va fer és centrar l’equip a la pretemporada. Amb la dinàmica tan dolenta de la qual veníem hauria sigut normal arrencar d’una manera molt irregular. Però ens va fer creure que som bons jugadors i ens manté l'estat d’ànim en els moments bons i en els dolents. En termes tàctics, hem hagut de treballar molt perquè veníem de jugar de manera molt diferent. Tenim gent ràpida al davant i si els onze defensem és normal que acabem marcant més gols que el rival. El Vicente ens ajuda a adaptar-nos a cada partit.

Ara que no hi ha públic tota la pressió és a les xarxes. N'estàs gaire pendent? 

— És una de les coses que he canviat. Abans, quan s'acabava un partit, mirava els comentaris, què deia la gent i les cròniques dels diaris... Ara mateix no miro res. Sí que tinc Instagram i Twitter i de tant en tant veus el que hi surt, però intento desconnectar de la crítica i de l’elogi. És una de les primeres coses que em va dir el coach: "Si vint persones diuen que ets bo i només una diu que te'n vagis perquè que ets dolent, hi donaràs més voltes a aquesta última". Quan ets un jugador tècnic hi ha qui et critica per no ser tan físic. S’ha d’evitar mirar aquestes coses que no et fan cap bé. A més, hi ha gent dolenta que s’amaga rere Twitter. 

Has perdut l’accent mallorquí. 

— Perquè si em sentissis parlar mallorquí potser no m’entendries. Quan parlo amb la família el mantinc intacte. 

O sigui que després de tants anys fora, t’hi sents igual de connectat. 

— Sí, ara és una pena que els meus pares no puguin venir ni jo anar-hi tan sovint com abans de la pandèmia. Però tinc clar que quan em retiri m’agradaria tornar al poble. Allà em vaig criar amb una pilota sota el braç i després, quan vaig arribar amb 13 anys a Barcelona, em va costar moltíssim adaptar-m'hi.

Jugaves de davanter, allà? 

— Sí, davanter o mitjapunta. Jugava més avançat, tenia més gol que ara. 

Però aquest any n’has marcat sis. ¿Tots amb els ulls tancats, com has reconegut en alguna ocasió? 

— No sé què dir-te, però potser sí.

Darder bevent aigua en una sessió d'entrenament.

¿I al Mallorca, ara rival directe per al títol, el vas seguint? 

— Sí, l'he seguit sempre. Aquesta temporada molt més, esclar. És cert que quan estàvem més igualats no desitjava que els anés tan bé. Però m’encantaria que pugés el Mallorca, que quedéssim nosaltres primers i ells segons.

¿Trobes molt a faltar la vida social d’abans de la pandèmia? 

— La veritat és que sempre he sigut molt casolà i familiar. No m’ha canviat tant la vida. Esclar que m’agradaria poder sortir a sopar de tant en tant o que els meus pares i els meus fills es poguessin veure més sovint o tenir el públic al camp.

Va ser molt dur el confinament? 

— Va ser una situació horrible per a molta gent, però a mi el fet de parar em va anar bé. Ho necessitava en aquell moment. 

¿Creus que els jugadors han d’opinar sobre política, per exemple, condemnant els discursos de l’extrema dreta? 

— Jo, de política, no en sé. No he votat mai. Sé que hi ha coses de diversos partits que poden estar bé, que uns em poden beneficiar més en termes econòmics i que uns altres poden ser més beneficiosos en termes socials... Tots tenen les seves coses, però intento no mullar-m'hi perquè després et plouen garrotades.

¿I en casos com el de Diakhaby que sí que afecten directament el futbol? 

— És clar que aquestes coses no poden passar i que s’ha d’anar fins al final. I això no vol dir culpar Cala, sinó investigar-ho bé i analitzar tots els àudios, cosa que és més fàcil ara que els partits són a porta tancada. Vaig jugar amb Diakhaby a Lió i no et pots fer una idea de la bona persona que és. Amb 1,90, gran i fort, i després el veus i és un tros de pa. És una persona espectacular. I evidentment que estic en contra del racisme.

stats