Bruixeria o rituals: Taty Castellanos hipnotitza el Girona
El davanter, màxim golejador de la pretemporada, és la sensació de l'estiu
GironaL'origen del palo santo, o fusta sagrada, uns bastonets que s'obtenen d'un arbre medicinal que creix al continent americà, és molt antic: el feien servir els xamans en els seus rituals religiosos i espirituals. Era la seva eina per atraure la bona sort, allunyar les males energies i un mitjà per aconseguir una millor comunicació amb els déus. Encara avui es continua fent servir, cremant-lo i aguantant la flama, absorbint les propietats del fum. Els segles canvien, les persones no tant. Alguns en diran bruixeria, però tothom, abans, ara i demà, necessita creure i tenir esperança. Des dels inques fins a Valentín Taty Castellanos, la sensació de l'estiu del Girona, que també s'aferra a aquestes conviccions. "M'interessa el tema de les càbales, m'agrada el que es pot arribar a viure. Jo me'l passo abans de jugar". Fins ara li ha funcionat: és el màxim golejador de la pretemporada, amb tres gols, i un dels principals arguments ofensius del retorn del Girona a Primera, que tindrà lloc aquest diumenge a Mestalla contra el València (19.30 hores, DAZN LaLiga).
I, esclar, això ha provocat que es disparin les expectatives sobre un futbolista que afronta la seva primera experiència a la Lliga, després de posar-se a prova a Xile, l'Uruguai i els Estats Units, on va ser campió de la MLS i proclamat MVP de la competició, amb el New York City. Curiosament, mai va ser jugador professional al seu país, l'Argentina, on no va passar les proves per formar part de cap club en què ho va intentar. Fins i tot el descartaven pel seu físic. "Era molt feble", assegura Castellanos, acostumat a cridar l'atenció. Ja ho feia al seu barri, quan amb cinc anys destacava enfrontant-se a nens de 12. Per força s'ha de tenir caràcter si ets el més petit de cinc germans. I voluntat, per escapar dels perills. "El cap és clau, soc molt selectiu amb qui m'envolta. Mai em vaig deixar endur pels vicis o la mala gent, que hi eren, perquè qualsevol noi de barri els veu. L'aspecte mental és la principal virtut, després ja venen les qualitats". Ho repeteix com un mantra.
Domènec Torrent va ser qui el va demanar als Estats Units i qui, a foc lent, va modelar les interpretacions en el seu joc. Castellanos sempre mira repetits els partits que juga, analitzant cada detall. Torrent va ser el primer a dir-li que atraparia fites més grans. A Nova York també va coincidir amb Eloi Amagat, l'únic que ha vestit la samarreta del Girona a Tercera, Segona B, Segona i Primera. El Taty no es talla un pèl i mossega els contraris, en el bon sentit de la definició, cada cop que no té la pilota. Veure'l esgota, anant amunt i avall fins a recuperar-la. Però aquest és un aspecte clau en els ideals futbolístics de Míchel, que exigeix una pressió alta, efectiva i insistent, per fer mal als rivals com més aviat millor. I aquí Castellanos és on més brilla i on pot posar en pràctica la picardia que explotava jugant al carrer. "Ens quedàvem fins a les tres o les quatre de la matinada. Alguns cops m'havia escapat i la mare es plantava allà, m'estirava els cabells i em tornava a casa", comenta entre rialles.
Cuidar i graduar els missatges
En una entrevista a La Nación, Castellanos parlava del pes dels jugadors dins la societat. "Algun cop he estat esperant a les portes d'un hotel perquè em signessin. Ho recordo, per això ara hi estic predisposat". A les xarxes socials també modera el seu comportament. "No soc un influencer, soc un futbolista. Hi ha coses que m'agrada ensenyar i altres que no, com les coses de valor, perquè aquesta ostentació pot ser sensible. Entre els meus seguidors segur que n'hi ha que tenen dificultats per cobrir aspectes essencials. I jo haig d'ensenyar-los segons què? Això cau malament. Tinc gent que m'ajuda a cuidar i graduar els missatges", defensava, tocant de peus a terra.
A Valentín Castellanos ningú no li diu Valentín Castellanos. "Em diuen Taty pel so d'una botzina que ho reproduïa. Només tenia un any i mig i no sabia parlar, va ser la primera paraula. Em deien: «Valentín, digues gos», i jo deia: «Taty». Insistien: «Digues mare», i jo: «Taty». I així es va quedar". Montilivi ja sap què haurà de cantar després de cada gol. Ell els celebrarà posant-se una mà al front, com fent visera, i l'altra sobre la boca. "És una dedicatòria als meus amics".
