El moment més crític de Míchel al Girona

GironaNingú no s’atreveix a pronosticar una data de caducitat per a Míchel Sánchez. Quan es tempteja el seu futur, tothom va amb peus de plom. Lògic, tenint en compte el respecte i l’agraïment que hi ha cap a la persona que va aconseguir que el Girona no fos un equip més. Amb ell al comandament, els gironins han fet història. Però el futbol no té memòria i el tècnic de Vallecas viu el moment més crític a la banqueta. Ja ha superat males èpoques, amb anterioritat, però cap era tan greu com aquesta. Míchel necessita començar a sumar si no vol veure perillar el càrrec de veritat.

La setmana presenta dues oportunitats perquè els blanc-i-vermells abandonin l’última posició de la Lliga i guanyin per primera vegada: aquest dimarts a Bilbao (19 h, DAZN) i divendres en el derbi català a Montilivi contra el millor Espanyol dels últims anys. Míchel afronta els duels en hores baixes, amb pocs jugadors i amb menys confiança. L’equip no transmet gaires coses positives i el que fins ara era un tema tabú, el del canvi d’entrenador, ja no ho és tant. Els nervis ja han aparegut, el corrent és molt negatiu i la fractura entre la massa social i els que manen és cada cop més gran.

Per descomptat, no tots els problemes tenen a veure amb el madrileny, que està pagant les conseqüències de la mala planificació organitzada des dels despatxos. Les tres primeres jornades es van llançar a les escombraries i el Girona, que fins fa uns deu dies no va poder començar a entrenar-se en condicions amb la plantilla al complet, tot just està iniciant una mena de pretemporada quan els rivals ja competeixen seriosament. És a dir, que va a remolc de la resta. Per això és cuer.

El que ha perdut Míchel pel camí, a part de l’energia, és credibilitat. Des de fa mesos, el que diu no correspon amb el que es veu. L’any passat, amb l’embolic d’una Champions que pesarà durant anys, va pronosticar que l’equip milloraria quan les setmanes fossin netes; però va empitjorar. Va passar un munt de partits insistint amb Danjuma i Abel/Miovski quan tota la ciutat demanava Portu i Stuani, perquè la implicació sempre serà millor que el suposat talent. La permanència a Primera va arribar d’aquesta manera, perquè avui el més probable és que l’equip estigués a Segona si no fos pel murcià i l’uruguaià. Allà, Míchel va salvar el coll. Era el tercer moment delicat de la seva trajectòria, iniciada el 2021: uns mesos després d’arribar, estava en posicions de descens a Primera RFEF, però se li va donar suport; en el retorn a l’elit, també va ocupar la zona vermella fins a finals d’octubre, quan va fer un clic canviant l’estructura de l’alineació.

Però ara és diferent, perquè ni l’equip practica un estil recognoscible ni fa la sensació de ser això, un equip. S’ha perdut talent i Míchel no té la situació sota control. Tant es despenja dient que “té una base espectacular” com renega de la directiva i dels jugadors per fer marxa enrere al cap de dos dies dient que ell no volia assenyalar cap part en concret. Fins i tot ha excusat el mal joc per l’estat de la gespa i ha parlat d’egos, com el pitjor Xavi i el millor Flick.

14 punts de 72

Entre la segona volta del curs passat i l’inici de l’actual, el Girona de Míchel ha sumat 14 dels 72 punts en joc. En qualsevol altre escenari, aquestes xifres serien, com a mínim, motiu de debat per al futur de l’entrenador. A Montilivi costa, per l’estima i el prestigi que s’ha guanyat el madrileny, que va fer pujar l’equip a Primera, el va classificar tercer i el va fer viatjar a París o a Milà. Fites així no s’obliden.

Quique Cárcel, el director esportiu, també qüestionat, només ha fet fora dos entrenadors a mig curs en més d’una dècada a l’entitat. Van ser Unzué, al cap de dotze partits, i Pep Lluís Martí, de vint-i-sis. Machín va marxar al Sevilla, a Eusebio el va mantenir creient que el vaixell no s’enfonsaria, i el cicle de Francisco es va acabar amb el segon play-off perdut. Juan Carlos Moreno no compta, perquè va ser el pont entre Unzué i Martí.

Cárcel és lleial amb els seus, encara més amb un Míchel que el va fer reviure quan tenia ganes de plegar. Però si la cosa continua així, els que manen, escridassats amb el 0-4 del Llevant, hauran de prendre decisions. Només han passat cinc jornades, però el Girona té l’aigua al coll: o Míchel comença a sumar de tres en tres o d’aquesta segurament no se’n sortirà. De fet, tot i que cap veu important hagi donat motius per pensar en una destitució immediata, tampoc no ha sortit a defensar-lo. Aquest és un altre símptoma.