Quan Stuani portava melena i era conegut com el 'Flaquito'

GironaDiferents esdeveniments van tenir lloc el 2005: l’huracà Katrina va provocar danys catastròfics als Estats Units; Londres va ser atacada amb els atemptats terroristes al metro i un autobús que van deixar 52 morts i més de 600 ferits; el Papa Joan Pau II va morir, sent Benet XVI el successor; Angela Merkel es va convertir en la primera dona canceller d’Alemanya; YouTube es va donar a conèixer al món; i a Espanya es va aprovar el matrimoni igualitari.

A Catalunya, el Barça, que llavors només tenia una Champions a les vitrines, guanyava la Lliga amb Rijkaard a la banqueta i Ronaldinho, Eto’o i un jovenet Messi al camp. Era l’època en què a Segona competien el Lleida, el Nàstic i el Terrassa. I el Girona? Aquell any va baixar de Segona B a Tercera. L’entrenador era Domènec Torrent i un dels jugadors il·lustres, Delfí Geli, l’actual president de l’entitat, penjava les botes.

A uns 10.500 quilòmetres de Montilivi i en una franja horària diferent, l’actual màxim golejador de la història dels gironins, Cristhian Stuani, que ni sabia que hi havia un club que es deia Girona, i ni de bon tros s’imaginava que hi acabaria deixant una empremta inesborrable, marcava el seu primer gol com a futbolista professional. Era el 5 de novembre del 2005, i fa pocs dies n'ha fet vint anys. L’uruguaià ho va recordar amb una publicació a les xarxes socials: “Vaig tenir la sort de formar part d’aquell gran equip que tenia Danubio, envoltat de jugadors i companys increïbles”. “La sort va ser nostra”, li va respondre el club. Aquell dia, el Girona guanyava 1-3 al Miniestadi contra el Barça C. El davanter blaugrana era un tal Pedrito.

Format a l’Atenas de Tala, l’equip del seu poble, Stuani va incorporar-se al futbol formatiu del Danubio, on va debutar al primer equip sent menor d’edat, va guanyar una Lliga, i va començar a esdevenir el gran golejador en què s’ha acabat convertint. L’entrenador que li va donar la primera oportunitat al futbol professional va ser Gerardo Pelusso, que s’hi va posar en contacte la temporada passada, coincidint amb el vintè aniversari del seu debut a Primera. Va ser per l’estrena a la Champions, una fita que a Stuani tampoc no li passava pel cap assolir a Girona. “Vint anys després continues complint somnis i superant rècords. Felicitats, flaquito”. A l’Uruguai, a Stuani el coneixen amb molts sobrenoms. Un és flaquito. L’altre, piloto. També és el Matador de Tala.

Ara fa dues dècades del primer gol, una rematada de cap en un Peñarol-Danubio que va tenir un gran impacte al país. Peñarol i Nacional són els grans dominadors de la Lliga, el que aquí serien el Barça i el Madrid. Danubio, en canvi, és petit i no està acostumat a aixecar títols. El duel es va jugar a l’Estadi Centenario, on sol disputar els seus partits la selecció uruguaiana. Al minut 7, Peñarol dominava 2-0. Res feia presagiar que Stuani i companyia tinguessin opcions.

“És històric, històric. Això es valorarà amb el pas del temps”, explicava Pelusso, amb les pulsacions calentes. El seu Danubio no només va capgirar el resultat, sinó que va aconseguir la golejada més gran que mai ha encaixat Peñarol en partit oficial. Van acabar 2-7 i Stuani va ser l’autor del tercer. L’afició local, indignada, cantava, entre gol i gol, “que marxi tothom, que no en quedi ni un”. La imatge de la celebració encara avui presideix l'oficina de Pelusso, que treballa per a la Confederació Sud-americana de Futbol (CONMEBOL), on fa conferències i, de tant en tant, somriu quan algú li parla del partit.

De fet, habitualment els aficionats del Peñarol li fan la guitza recordant un 5-0 que va rebre quan era l’entrenador de Nacional, el màxim rival. “El dol va durar un munt de mesos, vaig passar-me molts dies tancat a casa. Mai més no he vist el partit. Quan apareixia alguna imatge a la televisió, canviava de canal. Però si m’ataquen amb aquell resultat, jo els dic que amb Danubio els en vam fer set”, ha admès, amb els anys.

Dubte per al partit 300

Stuani, amb els cabells llargs i una cinta al cap per no perdre visió, va inaugurar un caseller que, vint anys més tard, s’enfila fins als 285 gols, 146 dels quals són vestint la samarreta del Girona, on ningú no li fa ombra. Aquest diumenge, en la visita del Madrid a l’estadi (21 hores, Movistar LaLiga) estava previst que celebrés el seu partit 300 vestint els colors blanc-i-vermells, però és dubte per unes molèsties al soli. Només quatre jugadors el superen, en aquest apartat. L’uruguaià ha estat protagonista d’algunes de les gestes gironines contra els blancs i, avui, pel camí dels 40 anys, continua sent una aposta segura. Tal com ho era fa 20. Tal com ho serà sempre.