“Míchel és al Girona el que Cruyff va ser al Barça”

GironaQuan va arribar al Girona, la seva filla encara no tenia el carnet de conduir, perquè era menor d’edat. Ara té 27 anys. “L’evolució de la meva vida personal ha anat de bracet amb la del club, sí. Tot ha canviat molt”, reconeix Santi Pou (Vic, 1966), integrant de l’àrea esportiva, adjunt a Quique Cárcel; del cos tècnic del primer equip, amb Míchel Sánchez, i durant una dècada cap de metodologia del planter blanc-i-vermell. “Han sigut moltes hores de pencar, però ara gaudim d’estabilitat i bonança. La família no ha tingut més remei que entendre-ho, perquè deu anys continuats treballant al Girona volen dir estar amb els professionals al matí i amb els nanos a la tarda. Però ho he fet, i ho continuo fent, amb passió”, admet.

Pou creu que el gran èxit d’aquesta última etapa al club gironí ha estat el fet que “els propietaris han donat temps, recursos i han cregut en la feina que es feia. Si canvies cada dos anys és molt complicat construir. Hi ha hagut coherència, i això, sumat al bon treball, s’ha vist recompensat”.

Com a futbolista va fer camí, sobretot, a la Segona B, amb gairebé 250 partits repartits entre l’Hospitalet, el Manlleu o el Nàstic. Recorda el primer cop que va visitar Montilivi, el desembre del 1989. El seu Hospi va perdre 2-0. “L’estadi estava atrotinat, però sorties a jugar i deies: «Hòstia, quin camp». Per com estava construït es respirava Primera Divisió”. Aquell Girona, però, l’única Primera que va veure era la Catalana. “No, esclar, estant tan avall, quan jo era jove no em cridava l’atenció. Si m’hagués enganxat ara seria molt diferent. Veig nanos a Vic i a Barcelona que van amb la samarreta pel carrer. La transformació és abismal”, diu.

L’osonenc l’ha presenciat en primera persona. “Ho he viscut tot, tot”, repeteix, i enumera: “Els dos ascensos, el descens, acabar tercer, a mitja taula, jugar la Champions i lluitar per no baixar”. Té clar quin dia ha estat el més important: “La remuntada en el play-off a Eibar, en l’ascens del 2022. Feia tres anys que estàvem a Segona i, si ens haguessin eliminat, el projecte hauria quedat tocat. El rival a la final, el Tenerife, avui juga a la Primera RFEF. Podia haver sigut a l’inrevés”. La seva mirada té en la figura de Johan Cruyff un dels seus grans referents. “Recordo sentir-li dir, en una entrevista en un avió, que venia a Barcelona a revolucionar el futbol. Jo no ho entenia, però quan veus que en el primer partit posa una defensa de tres, un quatre, dos interiors, un mitjapunta, els extrems ben oberts i un davanter… uau! Va ser capaç de guanyar jugant d’una manera concreta. Això no es veia, abans. Per això l’admiro. Per a mi, el futbol és per jugar-lo, per passar-se la pilota”.

A Montilivi, “Míchel és al Girona el que Cruyff va ser al Barça”. “Si Quique Cárcel el va escollir és perquè veia que tenia sensibilitat com a entrenador. A mi m’ha anat de conya, la veritat. Fa cinc anys que soc al seu costat i no m’imagino que durant tot aquest temps m’haguessin demanat destruir o només defensar. Hauria sigut com estar a la presó. Nosaltres volem jugar des del darrere, apostem per la possessió”, descriu el vigatà, que destaca: “A Girona no s’havia fet mai. Amb Míchel s’ha fet un pas més en estil i identitat”. No sospita un altre inquilí a la banqueta: “Ni hi he pensat”.

El futtoc, present al vestidor

En els moments de dubtes els gironins mantenen la confiança en la idea. “El futbol et reserva situacions com l’actual, en què a la classificació no estàs bé. Treballem per millorar, afinar i perfeccionar l’estil, però no ens n’allunyarem. Tenim clar que volem continuar així, perquè des del joc passen coses”, defensa Pou, un dels pares del futtoc, juntament amb Juan Cano, Totó i el mateix Quique Cárcel. Es juga en una taula i has de passar la pilota a l’altre costat de la xarxa amb qualsevol part del cos, excepte les mans. “És un joc de carrer que serveix per despertar els elements que tots tenim a dins: precisió, tècnica, concentració. Tenim diverses taules i els jugadors del primer equip les fan servir bastant. De fet, hi ha algunes partides que són molt intenses”, explica, somrient.

De la seva tasca al planter gironí n’està "molt orgullós". "Parlem un idioma futbolístic propi. Però tornem al mateix: per què ha passat? Perquè hem tingut temps. Aquest és el secret", afirma. Pou parla dels jugadors com si fossin artistes: “És que la tècnica és un art, i el futbol parteix de la tècnica. Nosaltres treballem el concepte de construcció de futbol lliure, que no és res més que deixar el futbolista tranquil perquè trobi les solucions que senti en cada moment. Oi que als pintors no els diem com han de pintar? Se’ls ha de deixar fer”. Pou considera fonamental la tasca de "gestionar persones": "Hem d’acompanyar el jugador. El més complicat és fer-ho emocionalment".

Aquest diumenge el Girona va empatar contra el Betis. “És bonic, lluir i representar l’escut a tants llocs”, finalitza