El Girona es passarà la setmana flotant (1-2)

ENVIAT ESPECIAL A MADRIDQualsevol controla les emocions del Girona, aquesta setmana. Però ho haurà de fer, perquè la victòria contra el Rayo Vallecano (1-2), remuntant i superant totes les situacions límit que se li van posar davant dels nassos, només és el penúltim pas per tornar a una Primera Divisió que ja veu molt a prop, però de la qual encara no forma part. Millor no ho pot tenir, això sí. I quina felicitat que sentirà si es produeix.

Iraola i Francisco no van voler jugar la carta de la intimidació de sortida. Ni Bebé ni Stuani van ser titulars; ho van ser Qasmi i Bustos, en un 13 de juny del 2021 que passarà a la història del conjunt gironí. Perquè jugar una final de play-off, perquè estar tan a prop de pujar a Primera, s’ha convertit en habitual quan possiblement no ho és. L’autoestima que estan proporcionant aquests últims anys de vida del club, per a l’afició, és el millor que quedarà, amb el pas del temps. Ni categories, ni victòries, ni títols, ni res igual a sentir que el Girona és gegant.

L'equip de Francisco es va quedar amb un pam de nas, després d’un espectacular inici del Rayo Vallecano. Per velocitat, empenta i pressió, els madrilenys van escriure el guió de partit que el Girona no volia llegir. Álvaro i Trejo van posar-hi intensitat, obrint el camp i creant un descontrol incòmode que ni el 3-5-2, el sistema que a Montilivi és com la Bíblia, podia contrarestar. Per primer cop en molts partits, els catalans complien ordres i eren superats. Mal negoci, aquest. Un parell d’ocasions rebutjades per Bueno i Juan Carlos van ser el preludi del primer gol: Isi, des de l’interior de l’àrea, es va treure del barret un cacau imparable. Tot just era el minut sis i quedava eliminatòria, però va fer mal.

Calia fer una crida a l’amor propi, l’element intangible que tantes i tantes vegades ha salvat l’honor d’un Girona que posaria la mà al foc per ell mateix els cops que fessin falta. I encara que es cremi ho tornarà a fer. Perquè així ho diu la seva identitat, així ho llueixen els seus valors, així s’ha anat fent una mica més gran temporada rere temporada. A Vallecas, però, estava sent inferior. Juan Carlos va lluir-se davant Álvaro i Qasmi remataria dos cops fora. Tot el perill passava a l’àrea pròpia, no hi havia senyals de l’atac. Una centrada de Gumbau a la qual Monchu no va arribar i poca cosa més.

Els petits detalls tampoc contribuïen a generar confiança, amb errors impropis en controls senzills o en zones de risc, o confirmant com el bloc corria més cap endarrere que no pas cap endavant. Feia molt que al Girona no se'l veia tan insegur, que patia de veritat, competint amb el cor encongit, desitjant no caure en pànic. Recordant els dies foscos del passat, en què sempre es quedava a prop, massa a prop, i de manera cruel. Ahir estava sent merescut, el Rayo no donava símptomes d’esgotament ni de voler aturar l’allau. Al contrari, anava a més, esperonat per una afició que cridava, incapaç de quedar-se quieta als seus seients, però que va callar de cop.

Empat, polèmica arbitral i remuntada

Va callar de cop quan el Girona va cridar com mai. En una pilota llarga que Sylla va lluitar i va cedir a Franquesa perquè, explorant el factor sorpresa, empatés un partit que es va revolucionar en un tancar i obrir d’ulls i va acabar amb una petita picabaralla al descans, quan Pulido Santana –designar-lo a ell ja és prou motiu de provocació pels precedents que existeixen–, el VAR o qui assumís la decisió, va anul·lar un gol de Nahuel Bustos per una suposada mà. Com sempre, en cas de dubte, es perjudica el Girona. Cap novetat. Però això va bé perquè aquest grup s’enrabia. I si en condicions normals pot arribar a fer por, no te’l vulguis trobar enrabiat.

Tan enrabiat estava que Sylla va marcar en la primera ocasió que va tenir, al primer minut de la represa, amb un xut fort i creuat. Al Girona no se’l qüestiona, al Girona hi ha coses que no se li poden fer. La capacitat de reacció va ser extraordinària. Aixecant-se, un cop més, com ha fet al llarg de la temporada. Com ha fet al llarg de tantes decepcions. Com farà sempre. Perquè és tossut. Perquè és el Girona. I perquè ara mateix no vol cap altra cosa que no sigui treure’s l’espina i tornar a Primera. Només és a un partit d’aconseguir-ho.

Llavors va ser el Rayo qui es va posar nerviós, incapaç d’entendre com havia deixat escapar un partit que tenia governat, dominat per un Girona que per fi tornava a manar. Amb personalitat, com la d’Arnau, que amb divuit anyets ja sap que en aquesta vida podrà arribar fins on es proposi. Amb maduresa, aturant el partit i perdent temps quan calia fer-ho. Aplicant-se en un exercici de solidaritat col·lectiva, tot i que al Rayo també li van invalidar un gol al temps de descompte que podria haver esgarrat la victòria, un 1-2 que va ser un regal que no es podia desaprofitar.