L’Osasuna, símptoma de la crisi de la política d’UPN
VitòriaFins als primers anys d’aquest segle, l’Osasuna era un club solvent. Modèlic. Els seus comptes estaven tan sanejats que li van permetre situar-se als anys 90 entre el selecte grup dels quatre clubs, juntament amb el Barça, el Reial Madrid i l’Athletic, que no van haver de convertir-se en societat anònima esportiva. Amb l’arribada a la presidència de Patxi Izco, l’any 2002, i amb ell també de persones properes a UPN (Unió del Poble Navarrès) que van portar a l’Osasuna la ideologia i la política del partit, tot es va començar a complicar. A tòrcer. La política, amb minúscules, va entrar i es va quedar. I, amb ella, una manera de fer les coses opaca i clientelar. Resultat: l’Osasuna està avui entre les potes dels cavalls. 95 anys de vida a punt de ser enterrats.
L’entrada del navarrisme antibasc d’UPN a les directives de l’Osasuna va ser el principi del final. La fórmula era molt senzilla: jo et dono diners de tots els navarresos, malgrat que siguis una societat privada, i a canvi tu serveixes els meus interessos. Quins eren aquests interessos que exigien presidents com Sanz o Barcina? Figurar a la llotja? Sí, també, però no l’únic ni el més important. El principal era que l’Osasuna servís d’adalil de la Navarra espanyola i d’ariet contra tot el que era basc. Malgrat que no eren poques les veus que es van aixecar per denunciar la situació financera, no importava, el govern navarrès ho tapava tot. La fusió d’interessos era total.
D’aquesta època és el trencament de l’estreta col·laboració que havia mantingut amb l’Athletic. En aquests anys també es crea la selecció navarresa de futbol, que dura poc temps, però que serveix per evitar que els jugadors navarresos de l’Osasuna juguin amb Euskadi, com ho estaven fent fins llavors amb tota normalitat. Fins i tot s’arriba a canviar el nom del camp: l’any 2005 (i fins al 2013) passa a dir-se Reyno de Navarra per a escarni de la majoria de socis. En un obrir i tancar d’ulls i sense que ningú sabés com, el govern navarrès (i UPN) s’havia convertit en el senyor de l’Osasuna. L’amo tenia el seu criat.
Aquesta classe política ha convertit l’entitat en un fangar d’acusacions d’apropiacions indegudes, negocis immobiliaris, paradisos fiscals, fraus a Hisenda, arreglar i comprar o vendre partits... I així fins a l’últim moment. Encara el mes de novembre passat UPN, amb el suport del PSN i del PP, va aprovar una llei foral de pressa per intentar rescatar d’una manera fosca i de dubtosa legalitat una entitat que ells han deixat mig morta. Amb els diners de tots els navarresos, esclar. Ara ha saltat a la llum que el govern ja sabia que el club estava sent investigat.
L’Osasuna -l’únic gran club de futbol que té nom en euskera (vol dir salut )- encara està viu i la seva afició i el conjunt de la societat navarresa lluiten amb valentia per salvar-lo. Però avui no deixa de ser un trist paradigma del desastre en què està sumit l’ statu quo polític navarrès. Com també ho va ser la CAN, l’abans modèlica i respectada Caixa d’Estalvis de Navarra, avui extinta entitat immersa també en múltiples casos de corrupció. Es tracta de dos símptomes de la mateixa malaltia.
