Pensaments en brut d’una setmana moguda
Acabo un sopar familiar i, com qui no vol la cosa, engego la televisió per veure com va l’Espanyol. He resistit sense mirar Twitter ni una sola vegada. Per tant, m’enduc una molt bona sorpresa: anem guanyant 0-1 i només falten quinze minuts. Surt Colotto per fer una gran aturada. Penal. Res a fer, dic (o penso). Kiko és d’aquells grans porters -com Iríbar, Zubizarreta o Gorka- que no paren mai un penal a causa d’un excés d’intel·ligència. Pensen tant que no es deixen portar per l’instint. Per enèsima vegada aquesta temporada, m’equivoco. Ara, a resistir amb 10. En temps de descompte apareixen els dos genis per rematar el partit. Però cap perico celebra el gol. El genoll! Com que el genoll?, diu la meva dona. Que no ha sigut gol? Que no estàs content? El genoll, repeteixo. No t’entenc: ara que a última hora en lloc de marcar els altres marqueu vosaltres, tu no te n’alegres i et preocupes per un genoll. No és un genoll, és el genoll del qual depèn gran part de la meva felicitat en les properes setmanes.
I, mentrestant, llegeixo que un club xinès, en lloc de comprar el club com va pronosticar Cristian Segura, vol comprar l’ànima de l’equip. Una ànima amb el genoll adolorit però sense cap lesió important. Tant patir pel genoll i encara el gaudiran els xinesos, em lamento. Però mentre dubto entre la tranquil·litat del genoll sa i la por als diners asiàtics, la notícia sobre la compra de partits resol el dilema.
Estic convençut que en el futbol hi ha, com a mínim, tants pams de brut com de net. Perquè són molts els diners que estan en joc, perquè estem comprovant que a tots els àmbits de la societat hi ha corrupció i perquè molts dels personatges del futbol no són precisament exemplars. I si hi ha joc brut, el meu club i els meus jugadors tenen tantes possibilitats d’estar-hi implicats com qualsevol altre. Ja coneixem la relació de proporcionalitat entre parlar de valors i tenir presidents imputats. Però em sembla absurd que Osasuna pagués diners per aquell empat que no li assegurava res i que, en canvi, a l’Espanyol li donava la salvació matemàtica. I qui assenyala com a prova els pocs xuts a porta del nostre equip és perquè ha vist pocs partits de l’Espanyol.
Per acabar la setmana Sergio García ens dóna una tercera alegria: diu que no als 20 milions d’euros per dues temporades a la Xina. Perquè és el capità, perquè l’Espanyol és casa seva i perquè vol jugar la final de Copa. Perdoneu l’excés, però això només és un pensament en brut: t’estimo, Sergio.
