Alpinisme

David Göttler: "Vaig pujar sol sense oxigen a l'Everest, i no vaig fer cim perquè hi havia massa gent a dalt"

Alpinista

L'alpinista i escalador alemany David Gottler
Alpinisme
12/10/2025
5 min

BarcelonaAra fa uns mesos, David Göttler (Múnic, 1978) va fer el cim del Nanga Parbat de 8.125 metres, la novena muntanya més alta del món. Va fer-ho sense xerpes, sense camps base, pujant amb poc equip i obrint una via nova. Va trigar dies a pujar aquesta muntanya clau en la història de l'alpinisme del seu país, perquè uns alemanys la van coronar primer el 1934. Però va trigar només trenta-cinc minuts en arribar al camp base. Els seus companys van arribar tres dies més tard. El secret? Es va llançar en parapent. Ningú havia fet volar un parapent per sobre dels 7.000 metres abans. Göttler és un home rialler amb un gran sentit de l'humor. Amic de Kilian Jornet. L'ARA el rep a la botiga Barrabes de Barcelona, després de la presentació de la col·lecció Advanced Mountain Kit de The North Face, que ell ha col·laborat amb desenvolupar.

Com va enamorar-se de la muntanya?

— El meu pare també escalava i feia parapent. Jo vaig créixer a Múnic i cada cap de setmana anàvem a la muntanya, als Alps, que els tenim a una hora en cotxe. Sempre a l'aventura, mai es feia nit a un hotel. No vaig dormir a un hotel fins que vam anar amb l'escola; amb el pare sempre es feia nit en tendes de campanya. Així vaig créixer. No feia esports com els altres nens. Bé, un any vaig apuntar-me a hoquei sobre gel, però em van fer fora perquè era molt menut.

Quan aconsegueix pujar l'Everest en solitari, recorda aquells moments? Pensa en el pare i en la infància als Alps?

— M'agrada pensar que segueixo sent aquell nen, però he canviat. A vegades miro al passat i penso: "Sí que he arribat lluny!", "Sí que he fet coses!". I sempre en una progressió lenta. Ara hi ha gent que vol passar directament d'un cim al costat de casa a fer un 8.000. Consumeixen les muntanyes, no les gaudeixen. Jo les gaudeixo i aprenc, he anat fent de mica en mica, gaudint de totes les coses que tenia a prop. Després vaig anant més lluny i finalment els 8.000. Un camí lent, progressiu i amb paciència.

Aquest camí l'ha portat a viure a Cantàbria.

— Ho admeto, jo de jove pensava que Espanya era un lloc sec on feia molta calor (somriu). La família de la meva xicota és d'allà i he descobert un paradís en què tens el mar i la muntanya al mateix lloc. Però enyoro les glaceres i la neu. Per això passo uns mesos a Cantàbria i a l'hivern vaig a Chamonix. I entremig, vaig al Nepal o al Pakistan, buscant aventures.

On neix el desig de fer aquests cims en aventures solitàries o amb poca gent?

— Et cal motivació: saber per què fas una cosa. El Nanga Parbat, el desitjava amb bogeria. Volia fer aquell cim sense una ruta establerta, sense xerpes, acompanyat de poca gent. És com un ase que té una pastanaga davant que el fa caminar. Doncs fer el Nanga Parbat era la meva pastanaga, volia obrir-hi una ruta. Si hagués seguit els camins que ja existeixen ho hauria fet fàcilment, però no era el que sentia. Jo pujo perquè ho desitjo, per saber si puc fer-ho sense oxigen, per conèixer-me més a mi. Si ho faig per impressionar o superar altres persones és un perill.

I on neix la idea de baixar volant?

— Jo ja volava amb disset anys. I sempre tenia al cap la idea de barrejar alpinisme i parapent. És a dir, si pujo, aprofito per baixar volant. I no he pogut fer-ho fins a tenir equips com amb el que vaig pujar; el parapent pesava 1,5 kg. Quan pujo mai penso en si podré baixar volant, em centro en l'ascens. Pensa que allà dalt les condicions del clima i del vent són complicades, les possibilitats de baixar volant són molt petites. Al cim, de fet, era impossible, però en baixar a 7.700 metres va haver-hi un moment que era ideal. I vaig fer-ho. Aquell moment en què estàs volant sobre l'Himàlaia i veure aquella vista... va ser emocionant veure el món d'una perspectiva diferent. El sol anava caient, la llum era molt bonica. I va ser un descens suau, el vaig poder gaudir. Primer vaig cridar eufòric i després, el silenci. Va ser preciós.

No sempre es pot baixar volant i no sempre es fa cim. Com es gestiona això?

— T'ajuda a gestionar l'ego. Sí, no soc el paio fort que pot amb tot. No és així. La muntanya molts cops et fa tornar i cal acceptar-ho. Molts cops és dur perquè veus el cim a prop, però toca girar cua. A l'Everest m'ha passat dos cops, que no vaig fer cim. Vaig acceptar-ho. Però el 2022 vaig anar-hi sol, vaig esperar al final de la temporada i en arribar a dalt estava sol. No tenia clar si era realment el cim, perquè ningú m'ho deia. Però en veure les vistes i els objectes que la gent havia deixat ho vaig entendre. Vaig estar vuit minuts sol al cim del món.

David Göttler baixant en parapent del Nanga Parbat.

També fa de guia. Com porta veure les muntanyes massificades?

— Malament. T'explicaré una anècdota. El 2019 vaig pujar l'Everest sol i sense oxigen. I quan faltaven uns 100 metres vaig girar cua perquè era ple de gent! Hi havia una cua gegant i, sense oxigen, jo no podia quedar-me esperant.

Què podem fer?

— No ho sé. Qui soc jo per dir a la gent que no pot anar a llocs bonics com aquests? No els puc dir que ens ho deixin als professionals. Potser caldria educar la gent d'una forma diferent, fer-los entendre que potser alguna cosa no està bé si l'única muntanya alta que faràs en tota la vida és, precisament, l'Everest. I ho faràs amb gent que t'ho porta tot, que t'ajuden. És un debat complicat. Ara embruten els camps base i les valls i es deixa un impacte negatiu. Però quina és la solució? Els haig de dir jo als xerpes i a la gent del Nepal que deixin de rebre tanta gent només perquè nosaltres tenim una idea romantitzada de l'Himàlaia? Els ho hem de dir quan són les seves úniques fonts d'ingressos? I si es posen preus cars per regular-ho, només tindrem milionaris i no podran anar-hi alpinistes que s'estimen les muntanyes. No tinc clara la solució. Potser cal dir a la gent que ha de trobar el seu propi Everest, que sigui el seu repte. I el seu Everest potser és als Pirineus, als Alps o als Picos d'Europa

Com va conèixer Kilian Jornet?

La comunitat que fem aquestes coses som pocs. Ens acabem coneixent tots. Amb el Kilian tenim amics en comú i va sortir la idea d'intentar fer l'Everest. Estava nerviós, és un paio tan fort que tenia por de no poder seguir-lo. Vaig aprendre molt d'ell, és un home humil, bona gent. Crec que poca gent entén de veritat el que ha fet als Estats Units ara. Si dius que has fet el cim de l'Everest, ho entens. Si expliques el que ha fet el Kilian fent tants cims en pocs dies, no et fas realment la idea.

stats