Quina pudor que fan les clavegueres del futbol

BarcelonaSer un periodista que segueix el futbol no sempre és fàcil. Hi ha moments magnífics, però també d'altres en què tens ganes d'enviar-ho tot a rodar. En lloc de parlar de gols, jugadors, records o històries positives, et trobes parlant una vegada i una altra de jutges, denúncies i tribunals. A vegades, costa mantenir la il·lusió. Els primers anys en què vas entrant en aquesta feina, sempre arriba el moment en el qual un antic directiu o un exjugador et confessa que un partit tenia el resultat pactat. O t'admet un cas de corrupció. I tu et recordes de petit, amb la bufanda al coll, celebrant un gol sense saber que aquell partit estava arreglat. El cor es trenca en un munt de petits bocins.

I això passa als periodistes que estimen els clubs grans o els petits. Creieu-me. No n'existeix cap que estigui lliure de pecat. En algun moment de la història, tots han tingut un directiu poc honest, un president perillós, un jugador sense ètica. És normal, de fet. En dècades de futbol professional, amb tanta pressió, tants diners en joc, sempre trobes ovelles negres. De fet, passa a totes les feines. Farmacèutics que es venen a empreses, advocats sense ètica, banquets que enganyen els clients, forners que no respecten normes de seguretat. La Rosa Peral era policia i els nostres polítics tenen un bon historial. El futbol, en aquest sentit, tampoc és una excepció.

Però el futbol el sentim nostre. Hi militem, als nostres clubs. No sentim la samarreta del nostre banc, forn o gestor amb la mateixa passió que la de l'equip. Així que ens fa més mal. Aquests dies ho hem vist amb el famós comissari Villarejo. Personatge curiós, aquest, que genera un fenomen interessant. Si apareix dient que el Reial Madrid comprava àrbitres, els madridistes el consideren un titella, un impostor. Si surt dient que el Barça està podrit, els madridistes se'l creuen. En funció del que diu, rep més o menys veracitat. Sigui com sigui, és algú que s'ha mogut per les clavegueres. Ves a saber què hi ha de cert, però que digui el que diu tampoc hauria de sorprendre.

El futbol és un dels negocis que funcionen més bé. Dels que mouen més interessos. Les llotges dels estadis són plenes de polítics locals. D'altres, al ser clubs més grans, també hi tenen jutges i generals. I quan parles amb gent del futbol ja retirada, t'expliquen coses que no pots dir en públic, ja que no hi ha proves. I en un judici, amb la teva paraula contra la de l'acusat, perdries. Ja que els que t'ho expliquen, llavors callarien. El periodisme, per denunciar, necessita proves. Sense proves, perdries judicis. I molts d'aquests crims no han deixat proves materials. Eren converses en reservats. Quina pudor, tot plegat. Ara, quedar sorprès per les últimes declaracions de Villarejo... Realment no sorprenen, no.