El talent de prendre la decisió correcta

BarcelonaL’èxit d’un esportista és la combinació guanyadora d’un seguit d’elements volàtils. S’arriba a la diana per un camí mil·limètric que va canviant amb les circumstàncies. El primer talent de Jordi Xammar és aquesta presa de decisions, naturalitzar una lectura responsable quan el vertigen -i el marge d’error-és màxim. Ha enfilat la seva trajectòria a la vela amb fotografies molt discretes de l’àmbit personal, quan l’altaveu mediàtic del poliesportiu s’apaga.

La gran elecció, la primera, va fer-la fora de l’aigua. “La meva família ve del món de l’esport. El pare (Pedro Xammar) era pilot professional de motos i va ser company d’equip de Sito Pons. Quan ell va deixar-ho es va aficionar a la vela. Va obrir una petita escola quan jo era petit. Un estiu vaig provar-ho i ja està, m’hi vaig quedar. Jo feia futbol i el vaig acabar deixant per les regates. La vela és la meva passió. Navegant soc feliç. Al final és el que busques a la vida, no?”, explica a l’ARA el barceloní. Ara col·lecciona medalles perquè ha sabut trobar-les. A l’esport hi ha pocs regals i cap és daurat.

Pics i conseqüències

Xammar és un dels olímpics de l’esport estatal amb més projecció de cara als Jocs de Tòquio. Fa tres anys no apareixia en cap mapa. L’esport demana números sense negociar. No té memòria. No recordava la seva etapa de formació impol·luta. L’onzena posició a Rio 2016 al costat de Joan Herp va contextualitzar els seus horitzons. Necessitava canvis i personalitat per afrontar-los.

“Havia de buscar-me un nou company. Encara a l’aeroport de Rio, ja després dels Jocs, vaig preguntar-li a un entrenador pel Nico Rodríguez, i me’l va pintar molt bé. Ell no havia tingut grans resultats, però ho havia donat tot per la vela, deixant la família per anar a competir. Vaig proposar-li ser parella de competició i em va acceptar. Si li hagués trucat dos dies després no hi hauria hagut opció perquè estava a punt de signar un contracte d’odontòleg a l’estranger. No va dubtar a deixar-ho tot i tirar-se a la piscina amb mi”, diu.

Eren dos entusiastes que ara s’atreveixen a tenir perspectiva, a aixecar el cap de la rutina de feina, després de celebrar la Copa del Món de Miami i el subcampionat continental de la prova de 470 en poques setmanes. “Ara estem compenetrats al 90%. La gent no és conscient del que vam viure el 2018. Hem hagut de treballar molt durament perquè els resultats comencessin a arribar. Ens havíem d’embrutar les mans de fang”, assenyala.

Evolució professional

El tàndem va construir-se a si mateix al marge de les ajudes que el sistema reparteix com petos: pocs i desgastats. La segmentació no ha de ser necessàriament una tomba. Xammar va fixar les bases de les seves estadístiques des del pic més negatiu: “Anàvem sumant mals resultats i de sobte va arribar un entrenador que ens va fer entendre que havíem de donar un cop sobre la taula, treballar com si ens hi anés la vida. Si no, no anàvem enlloc. És que recordo un campionat d’Espanya que érem el pitjor equip, comptant també els femenins. A mi la Federació em va proposar que tornés amb el meu antic company. Jo vaig dir que el Nico era la persona. Llavors ens vam quedar sense entrenador. Va ser l’època més dura. La Federació no comptava amb nosaltres i vam haver de buscar-nos la vida”.

La tossuderia del regatista és un baló d’oxigen per a una vela catalana que agonitza entre decrets d’interessos i negocis. Xammar i el gallec Rodríguez segueixen entrenant-se per definir un nou estatus de prestigi al màxim nivell. Van partir del no-res, de la decepció. “Celebro que aquest hagi sigut l’any de la nostra confirmació. Hem treballat molt durament i seguirem així. Tot s’entrena”.