Vermaelen i l’orgull de Mathieu se salven

BarcelonaFeia dies que s’assumia que l’anada dels setzens de final de la Copa del Rei era inoportuna, però potser no s’esperava que arribés a ser tan contraproduent per al Barça. La falta d’efectius, per lesions i sancions, que s’han acumulat en les últimes setmanes ha anat esgotant les energies dels jugadors sans de la plantilla i Luis Enrique va tenir clar a qui li tocava resoldre el compromís a Villanueva de la Serena. Va donar la responsabilitat als menys habituals del primer equip, a més d’alinear Gumbau, Samper i Kaptoum com a complements del filial. I la resposta general va ser pobra. Ben intencionada, però molt fluixa. Excepte Vermaelen, que va rendir a molt bon nivell després d’un mes i mig d’inactivitat per un trencament muscular, la resta de futbolistes -amb l’asterisc de Masip- no van aprofitar el partit per reivindicar un paper més protagonista en el dia a dia de l’equip.

És cert que el context del partit, en un camp hostil i sobre una gespa irregular i tova, no ajudava a mostrar la millor de les imatges, però l’actuació del Barça va ampliar l’escletxa entre els suplents i els titulars. Bartra i Mathieu, els altres que juguen habitualment, també van intentar mostrar-se actius per seguir reclamant ser més que una alternativa puntual, però no van dominar l’escena com s’hauria esperat. Les pujades per banda del francès, molt profund, van ser poc productives i només el seu orgull competitiu el pot salvar de la crítica per la falta d’encert. Tampoc les conduccions del de Sant Jaume dels Domenys van aclarir una sortida de pilota lenta dels blaugranes. No van fallar en la correcció, però tampoc van liderar una nit que tenia pocs fars al bàndol culer.

Qui portava el braçal, Adriano, va ser un dels més discrets. El brasiler mai va trobar el lloc, perdut com a teòric extrem. Tampoc Douglas va argumentar per què s’ha hagut de reciclar Sergi Roberto al lateral quan ha faltat Alves en lloc de comptar amb ell.

Però potser el més decebedor va ser comprovar que la sequera golejadora de Munir i Sandro s’allarga. El madrileny va intentar desequilibrar però no va poder desfer la resistència extremenya, i al canari se’l va veure desesperat entre centrals veterans i agressius. Hi van posar cor, però els falta arrodonir-ho.

El mateix desig de demostrar va lluir Samper des del primer minut, però el partit no li va deixar guanyar-se el dret de ser triat abans que Gumbau, només complidor. Els tocs de màgia van recaure en Kaptoum, sempre vertical i elèctric, però encara en procés de recuperació després d’una llarga lesió. L’aparició de Cantalapiedra, l’únic canvi blaugrana, també va voler cridar l’atenció a favor dels més joves, però va ser un cartutx amb poca pólvora.