14/08/2021

Ossets de pelfa i comunistes

3 min
Ossets de pelfa i comunistes.

Els pijos de veritat saben, potser com ningú altre, quin és l’autèntic valor del diner (com que en tenen...) i, contràriament a les persones amb tendència a la pobresa i per raons òbvies –perquè ningú que hi toqui vol romandre en la indigència–, gasten quasi tota la seva energia en mantenir intacte i al preu que sigui el seu afortunat statu quo. És per aquest motiu que sempre es mantenen en guàrdia i atents a qualsevol moviment o amenaça que suposi la pèrdua o dispersió de la seva riquesa. Als pijos, efectivament, els ve d’un cèntim.

La por a la misèria és, doncs, una de les seves característiques principals i és per això que sempre tenen molt present aquella desgraciada història, que passa de pares a fills, protagonitzada per una de les germanes de la tia Mimí, la tia Nonón, que de tenir-ho absolutament tot i després d’encadenar, un rere l’altre, matrimonis calamitosos, ho va perdre absolutament tot de manera que va haver de posar-se a treballar... A treballar, per dir-ho d’alguna manera, a la recepció d’un graner proper a Puigcerdà propietat de la família i reconvertit en hotel rural, amb spa i amb una àmplia i totalment absurda oferta d’activitats relacionades amb aquesta raresa que es coneix popularment com a esports d’aventura. La cosina que ara dirigeix aquest hotelet tan mono gràcies a haver fet un o dos màsters ad hoc tolera, ves quin remei, quasi com a obra de misericòrdia, la inoperància i absoluta falta de talent laboral de la susdita que, ara mateix, encara no ha après com collons funciona la fotocopiadora.

La por a perdre privilegis per culpa d’aquest altre fenomen que ells anomenen, sense cap matís o subtilesa, “comunisme”, també els trenca les oracions i, excepte en la particular derivada xinesa, tan profitosa per a la seva pròpia activitat industrial, totes les altres versions els semblen una aberració. Per tant, és un autèntic espant el comunisme d’arrel clàssica i marxista i la posada en escena que en fan els bolxevics, Irene Montero i Ada Colau incloses, que, per si no n’hi hagués prou, insisteixen en barrejar-lo amb el veganisme, el ciclisme i les teories queer. També és tremendament incorrecta la interpretació llatinoamericana que de tot plegat en fan, i cito de memòria i a la babalà, Cuba o Veneçuela, i aviat, segons ells, el Perú, interpretació totalment incorrecta que han descobert gràcies a l’atenta lectura dels tan sentits i abrandats articles que escriu cada diumenge, i sens falta, en Vargas Llosa a El País, que, de fet, és l’única cosa que llegeixen i els interessa d’aquell diari, al qual segueixen considerant, igual que des del 1976, un periòdic perillosament bolivarià.

Aquesta por que als pijos els fa el comunisme és ancestral i ningú ha explicat millor el seu origen que el reaccionari i desconcertant Francis Fulford. Per situar el personatge direm que aquest lord of the manor d’una de les propietats més antigues del Regne Unit, que porta en mans de la seva família i sense interrupció des de les darreries del segle XII gràcies a l’oportuna intermediació de Ricard I d’Anglaterra, Cor de Lleó, i que s’organitza al voltant d’una de les poques cases elisabetianes que queden fermes al país, creu sense fissures que els Windsor (aquella família que surt a The Crown) són uns nouvinguts, uns alemanyots arribistes i aristòcrates de segona divisió. El cas és que la institutriu d’aquest brexiter avant la lettre va considerar oportú, per tal de completar l’educació del seu pupil, explicar-li què era exactament això del comunisme i, sobretot, quins són els seus perills, i ho va fer com qui ho explica a una criatura de cinc anys, que eren, curiosament, els que tenia el jove noble anglès (ara en té uns quants més) quan va rebre aquesta traumàtica lliçó, que el va impactar, com a tants d’altres de la seva estirp, de per vida. Així doncs, segons la institutriu en qüestió: “Si els comunistes arribessin mai a governar et traurien el Panda (l’osset de pelfa favorit del pobre Francis) i t’obligarien a compartir-lo amb la resta de les criatures locals”.

Històries com aquestes són les que els pobres pijos, per als qui des d’aquí demanem empatia, han hagut de sentir des de ben menuts, motiu pel qual, a més d’una contractura crònica causada per haver dormit entre malsons i suors fredes aferrant-se al seu osset, temen tan fervorosament l’adveniment –que ells suposen immediat– del comunisme.