La conquesta de la bellesa: el gerani de Rubens Peale

He tornat a plantar alguns geranis en les jardineres de l’hort. Aquest acte està farcit d’elements sentimentals, i no m’he resignat a deixar-ho estar. Mentre els vaig plantant, mates coronades de flors vermelles, em vaig amerant de la seua flaire, que naix d’aquelles fulles carnoses i envellutades. És una planta proletària, com la garrofera ho és als arbres. I ha donat moments de felicitat a la humanitat, petites dosis de benestar, de veure el test ben florit a la finestra de casa. L’explosiva joia d’uns geranis, que deia Joan Perucho. Una planta que no necessita gran cosa, agraïda i humil, gens ni mica bufanúvols. Ara, en qualsevol botiga, hi ha gerberes, dàlies, orquídies, i moltes altres competidores, pomposes flors d’uns dies. En canvi, el gerani porta amb ell l’honradesa de les coses intangibles, com és la flaire de la terra després d’un ruixat inesperat de primavera. 

Mentre els vaig plantant, veig una papalloneta que revola per damunt d’ells. També ha detectat l’arribada dels nous geranis, i ja m’està fent la guitza. Abans els geranis s’hi feien catedralicis, però ara, al cap de pocs mesos de plantats, comencen a engroguir, atacats per les erugues d’aquesta papallona, vinguda —com el mateix gerani—de Sud-àfrica. Aquestes es mengen el tall per dins i són bàsicament indestructibles. El seu nom científic és Cacyreus marshalli, i es tracta d’un licènid d’una gran bellesa, amb les ales de color marronós, i quan les tanca mostra un dibuix zebrat, d’encaix de fina llenceria. Si no fora perquè és una plaga, és un ésser viu que complementaria la bellesa del gerani, i que amb el seu vol en ziga-zaga donaria a aquelles flors uns esclats sensorials delicadíssims. 

Prenc entre les mans el darrer gerani, llustrós, abans de plantar-lo. Em ve al cap un retrat del naturalista nord-americà Rubens Peale, que posa junt amb una bonica mata d’aquesta planta. És obra del seu germà Rembrandt Peale, també naturalista aficionat, a més a més de gran retratista (el seu retrat de George Washington és un dels més famosos). Tots dos eren fills del naturalista Charles Willson Peale, gran amant de la pintura i que va tenir huit fills més, tots batejats amb els noms de grans artistes: entre ells, Angelica Kauffman Peale, Raphaelle Peale, Sophonisba Angusciola Peale i Titian Ramsay Peale. Com els altres dos Peale, tots eren naturalistes i artistes, entusiastes defensors de la naturalesa americana. Tanmateix, Rubens Peale, a causa de la seua forta miopia, quasi no podia pintar, i en el seu retrat hi ha un gest contingut de tristesa, que naix rere aquells ulls de perdiu, sota unes ulleretes redones.

I tot i això, Rubens Peale posa satisfet, perquè aquell gerani amb el qual s’ha fet immortalitzar és el primer crescut a Nord-amèrica. I se sent cofoi de ser l’introductor d’aquella bella planta al seu país, i d’haver-la sabut cultivar des de llavor. I des d’aleshores, els geranis nord-americans hi creixen ubèrrims i esponerosos, alegrant la vida de la gent senzilla. Per això, aquest quadre es conserva a la National Gallery of Art de Washington en un lloc d’honor, perquè és molt més que un jove amb un gerani. És la conquesta més pregona de la bellesa.