“Fa quaranta anys que esmorzem junts escoltant Serrat”

El xef Paco Pérez es va fixar en la Montse Serra molt abans d’intercanviar-hi cap paraula. “Sempre veia passar una noia amb una vespa blava i una cua pèl-roja”, recorda. Amb ella no hi tenia relació, però amb el seu germà havien jugat a futbol des de petits. Un dia, mentre el Paco feia el servei militar, el germà li va demanar si podria anar a ajudar-los a l’hostal durant la Setmana Santa, ja que no tenien cuiner. Era l’any 1984 i així és com el Paco va començar a treballar a l’hostal Miramar de Llançà, que amb el temps es convertiria en un dos estrelles Michelin.

“Teníem una finestreta que donava de la cuina al menjador i per allà li passava els plats a la Montse. Així és com la veia, acompanyats sempre de la música de Joan Manuel Serrat”. Al Paco li van proposar de quedar-se també a l’estiu i no va poder dir que no perquè s’havia enamorat de la Montse. La seva història va començar oficialment amb una ampolla de cava, un dia que la noia el va portar amb la vespa al Port de la Selva. 

Quaranta anys després, el Paco i la Montse segueixen rebent el dia que comença amb la veu de Serrat. “Cada matí ens llevem molt d’hora i compartim un te i una mica de fruita amb un vinil al tocadiscos”, explica el xef, que aprecia molt aquest moment de pausa abans que comenci el ritme frenètic del restaurant. “La veritat és que aquests quaranta anys han passat gairebé sense adonar-me’n”. Ell se sent pràcticament com quan en tenia vint-i-dos. “La Montse encomana molta alegria, és una persona a qui li agrada viure la vida, divertida, amb un gran cor i que mai ha deixat de ser la nena que és”. 

La vida, diu el xef, és saber que hi ha moments feliços i moments tristos, i que estar viu és això, “passar per moments”. “Trobar la persona per compartir-los és una de les coses més boniques que et poden passar”, afirma. Per a ell, l’amor i la cuina són una mateixa cosa. “La cuina sempre ha sigut amor. Qui no recorda una mare o una àvia i aquell plat que no s’oblida mai?” La felicitat, assegura Paco Pérez, “és allò que arriba en un moment que estàs obert i receptiu, com ara, quan seus en una taula disposat a menjar alguna cosa feta amb amor, sigui el que sigui”.