Ara Feminismes 10/03/2022

"El meu fill m'ha donat la força per fugir"

Catalunya enllesteix un dispositiu per acollir centenars de dones ucraïneses que arriben soles o amb criatures fugint de la guerra

4 min
Lisa Kriukova parlant amb el seu fill Gregori, al centre de Barcelona.

BarcelonaNi en els pitjors malsons, Lisa Kriukova s'hauria imaginat tornar a veure Valeriia com a refugiada d’una guerra incomprensible. L’últim cop que les dues amigues s’havien trobat va ser en unes felices vacances familiars a Catalunya, però des que el 24 de febrer les tropes de Putin van envair Ucraïna aquell món s’explica ja en passat i ha forçat més d'1,5 milions d’ucraïnesos –mig milió són criatures, segons l'Unicef– a fugir cap a territoris europeus més segurs, deixant enrere els homes de la família, reclutats a l’exèrcit. Es calcula que a Catalunya ja han arribat un miler de persones, la meitat de les quals estan sent ateses en places de la xarxa pública, mentre que la resta compten amb l’ajuda de particulars –molts ucraïnesos residents –, que s’aboquen a donar-los llit i menjar. Encara que no n'hi ha dades, només cal passejar-se pels centres d’atenció per saber que hi ha una majoria de dones, com Kriukova, que fa que canviïn “els perfils” dels demandants d’asil respecte a unes altres crisis, admet la secretària d’Igualtat, Mireia Mata. Malgrat tot, subratlla que les ucraïneses no es consideren persones especialment vulnerables, com sí que ho poden ser altres dones que arriben soles.

Doctora en filologia anglesa i professora a la Universitat Tecnològica de Kíiv, Kriukova recorda com la nit abans de la invasió havia deixat preparada la bossa per anar a la feina i la motxilla escolar del seu fill Gregori “com qualsevol altre dia”. Quan es va fer de dia van sortir de casa amb poca cosa més que els passaports i la targeta de crèdit per dirigir-se al refugi antiaeri, pensant que al cap de dos o tres dies tornarien a casa. No va ser així. I veient com empitjorava el panorama, va decidir trucar a la seva amiga Valeriia (que prefereix no identificar-se), establerta a Barcelona des de fa dotze anys. El seu marit els va dur fins a la frontera eslovaca amb cotxe i d’allà ja van pujar a un vehicle d’un dels nombrosos voluntaris que estableixen corredors humanitaris per dur material recollit a Catalunya i tornar-ne amb el màxim nombre de persones que fugen dels bombardejos. “Vaig pensar que teníem més risc de quedar-nos allà que marxant-ne”, explica Kriukova, de 36 anys. “El meu fill m'ha donat la força per fugir”, diu mirant el Gregori, que es distreu amb un joc al mòbil.

De moment, Kriukova i el seu fill viuen a la casa familiar de Valeriia i compten impacients les hores per trobar-se amb una tercera amiga, que ha intentat unes quantes vegades sortir de Kíiv, i que ja saben que està de camí. Totes tres es van conèixer en aquesta última ciutat de Crimea quan formaven part del grup de dansa tradicional Darts, amb el qual van viatjar per mig Europa. “Molts dels components ens hem anat instal·lant a Europa, com jo, i ara la guerra ens permetrà reunir-nos un altre cop”, bromeja Valeriia, que comenta que des que va esclatar la primera bomba “sent una opressió al cor” de dolor i ràbia. Amb la doble nacionalitat russa i ucraïnesa, confessa sentir-se “destrossada i en xoc” per com un dels seus països “massacra l’altre”, i no ha dubtat mai que ha d’ajudar la seva amiga, amb passaport ucraïnès però amb qui parla en rus, com molts ucraïnesos. “Estàvem tan barrejats que no puc entendre-ho”, afegeix Kriukova.

Tornar com més aviat millor

La Nàdia prové d’una petita localitat pròxima a Eslovàquia i fa quatre dies que, amb la seva filla de cinc anys, s’està amb la sogra, també ucraïnesa. El seu marit es va voler quedar al país “per defensar la casa” i entre tots dos van decidir que la millor opció era instal·lar-se a Barcelona fins que passi la part principal del conflicte i “tornar-hi tan aviat com es pugui”, diu, tot i que la incertesa fa que vulgui escolaritzar la nena perquè tingui un lloc de socialització.

La secretària d’Igualtat admet que ara per ara el dispositiu de les administracions se centra en “aturar el cop” i poder cobrir les necessitats més bàsiques de sostre i àpats dels que van arribant per, en una fase posterior, poder redistribuir els grups familiars cap a habitatges que ofereixen institucions o particulars i que tot just ara "s'estan recollint i endreçant".

Un problema enorme és el tap als allotjaments de la xarxa pública, ocupats encara per les famílies afganeses refugiades després de la caiguda dels talibans i que continuen depenent del programa d'asil. Per als ucraïnesos, el govern espanyol s'ha compromès a obrir una via ràpida per prioritzar-los i que en un període exprés puguin tenir el permís de residència i de feina.

En paral·lel a l'allotjament, caldrà donar-los atenció psicològica, adverteix Ingeborg Porcar, directora tècnica de la Unitat de Crisi de Barcelona de la UAB, i que assenyala que l'especificitat d'aquesta crisi humanitària està en el fet que són civils exposats "a una guerra i una fugida". Unes situacions amb un "alt potencial traumàtic", a les quals s'afegeix un tercer factor de trencament de les famílies, que suposa un "doble factor estressant". L'especialista en traumes i conflictes explica que aquestes dones a Catalunya poden sentir "certa seguretat física" tant per a elles com per a les seves criatures si en tenen, però que difícilment aconseguiran relaxar-se sabent que la parella o la família a Ucraïna estan en perill. "L'abordatge [de la salut mental] ha de ser proactiu" i oferir "programes de prevenció", aconsella Porcar, tot i que admet que la tradició de la xarxa sanitària catalana és d'esperar la demanda, com va passar en l'atenció a les víctimes dels atemptats del 17-A.

stats