30 anys sense Tino Casal

BarcelonaSempre que em ve al cap la figura de Tino Casal se'm fa inevitable pensar què hauria fet artísticament fins ara, què pensaria de la nostra modernitat i, sobretot, quina indumentària lluiria. Lamentablement, les incògnites que tinc sobre aquest artista del Renaixement que per casualitats còsmiques va néixer al poble asturià de Tudela Veguín l'any 1950 no les té tothom. 30 anys després de la seva mort, encara roda sempre aquella eterna pregunta de si Casal era homosexual o no. Que aquesta mena de dubtes segueixin vigents només em provoca més admiració pel personatge públic que va representar Casal i, alhora, em genera visions tristes sobre com devia ser de dur viure llavors amb la seva desinhibició.

L'artista va ser tan revulsiu professionalment que pocs es fixen que on va ser més valent va ser en el terreny personal: practicant obertament l'ambigüitat. La cosa més prohibida de totes. Perquè quan arriba l'ambigüitat en determinats temes, la gent es posa nerviosa, ja que mantenir-se ambigu significa no claudicar en donar unes explicacions que molta gent creu que té el dret inapel·lable de rebre. Unes explicacions sobre la vida íntima que, en canvi, l'amo d'aquesta vida íntima no té cap dret a conservar per a si mateix. La intimitat, l'ambigüitat i els silencis voluntaris són els últims grans tabús. I crec que és meritori reconèixer-li l'esforç que devia suposar per a algú tan popular com ell practicar-los fa 40 anys, quan va començar a triomfar.

Aquest dimarts va fer tres dècades de la mort de l'artista, i amb qui se n'anés al llit continua sent insignificant respecte al seu llegat, que va encarnar l'esperit de la Movida però en format superproducció, anant molt més enllà de la informalitat de molts altres il·lustres destacats del moviment. Tot i que la seva dècada daurada van ser els vuitanta, Casal va començar als seixanta, quan de l'Escola d'Arts i Oficis d'Oviedo va saltar a la música amb dos grups en els quals ja va despuntar creativament. Després de passar per Zafiros Negros va fitxar per Los Archiduques, formació en la qual va gravar la cançó Lamento de gaitas, que és la primera cançó pop de la història que va incloure aquest instrument. Avorrit del que estava fent, va saltar al buit i amb vint anys va viatjar a Londres per calmar la seva set creativa, que passava per la música, la pintura, el disseny de moda i un llarg etcètera. Com no podia ser d'una altra manera, la tornada de Londres va ser dura, perquè després de conèixer l'efervescència de la capital britànica, a l'Espanya franquista no hi podia trobar cap consol.

Tot i això, amb el que havia après va reconvertir-se de nou i va fitxar per la discogràfica Philips, que buscava un substitut del ja difunt Nino Bravo. La seva potència vocal els va fer pensar que Casal seria el millor, però la seva vibració interna va impossibilitar que l'artista durés gaire dins d'aquells cànons. No obstant això, en aquell període va arribar a quedar segon al Festival de Benidorm del 1978 amb el tema Emborráchate.

Desencantat del que la indústria discogràfica n'esperava, va saltar novament al buit i va abandonar la música per dedicar-se a la pintura, la seva altra gran passió, que l'acompanyaria durant tota la vida. Però l'atracció per la música li va guanyar la partida i va tornar-hi reconvertit en productor dels dos primers àlbums d'Obús, la primera banda de heavy metal espanyola. EMI aviat va veure el potencial de Casal com a solista i van apostar-hi fort. Aquell enèsim canvi de rumb marcaria l'inici de la carrera en majúscules de l'artista, que debutaria de nou l'any 1981 amb el disc Neocasal. Champú de huevo, dedicada al seu íntim amic Fabio McNamara, va ser la cançó més exitosa de l'àlbum, que fins i tot incloïa unes frases en japonès recitades a la cançó Tokyo. El seu estil directament inspirat pel glam rock, pels encara incipients new romantics i per David Bowie era el seu segell estètic inconfusible.

La seva carrera musical va seguir amb treballs com Etiqueta negra, del 1983 i que incloïa el hit Embrujada; Hielo rojo, del 1984 i que incloïa el tema Pánico en el Edén. Malauradament, aquell apogeu creatiu es va interrompre abruptament per una necrosi de maluc –que es va fer ell mateix a l'automedicar-se–, que el va deixar tres anys en una cadira de rodes. El retorn va ser èpic gràcies a Eloise, un dels seus hits més recordats. La música renovadora que ell havia impulsat arribava al seu moment àlgid, amb una producció monumental que va implicar 90 músics de la filharmònica de Londres ficats als estudis d'Abbey Road. Era el 1987 quan el disc va estar a punt. Li va posar Lágrimas de cocodrilo, en honor a tots els amics que havia perdut durant les seves hores baixes. L'èxit de l'àlbum va ser tal que aquell any només el va superar Descanso dominical, de Mecano.

La seva última aparició pública va ser en una exposició de quadres d'Antonio Villatoro el 1991 a Madrid. Va morir aquell mateix any en un accident de trànsit, quan el cotxe en què viatjava de copilot i sense cinturó es va estampar contra un fanal de la capital espanyola. El seu últim disc havia sigut Histeria, del 1989, que no va rebre el suport esperat. Mai sabrem com s'hauria reciclat en aquella ocasió. Però segur que hauria sorprès. De fet, la capacitat de Tino Casal de sorprendre sembla gairebé màgica. L'any passat va aparèixer un disc d'ell que portava dècades no catalogat en una discogràfica brasilera. Es diu Origen i és un regal pòstum per als fans.

De totes les seves frases, la més representativa crec que és la que va donar a una entrevista a finals dels vuitanta en què li van preguntar si pel carrer anava vestit com a l'escenari. Ell va haver d'explicar que sí, que a l'escenari no es disfressava. Una clara mostra del desnivell mental entre ell i la societat que se'l mirava. Aquell dandi androgin va arribar massa aviat i va marxar també massa aviat. No obstant això, el seu pas no va ser en va. Pel camí que ell va obrir avui circulen molts fills i nets de tots aquells que no entenien res.