28-J / Génova, 13

GironaDiumenge passat, en jornada electoral, va resultar que jo era a Madrid. Al vespre, quan va estar clar que el Partit Popular guanyava, me’n vaig anar caminant fins a Génova, 13. El PP tornava a guanyar l’alcaldia de la ciutat, treia majoria absoluta a la Comunitat de Madrid i, en “l’ara tu, ara jo” de tota la vida, ja es veia al govern de l’Estat. Com van dir i repetir els líders després, al balcó: “Lo que sucede en Madrid resuena en España!”

Vaig trobar-me amb la típica festa infantil de la política actual. Hi havia un discjòquei, el Pulpo, amb unes orelles postisses de color groc, que anava punxant música ballable, de l’estil de Libre, A quién le importa, Amigos para siempre, Rasputin…  “Una cosa queda clara: Podemos queda fuera!”, cridava el Pulpo, i la gent saltava d’alegria. “¡Cuanto hace que no te daban una noticia así! ¡Manos arriba!”, i tothom braços alçats. “Nos confirman que en Ferraz ya hay… ¡Cuatro personas!” Un chiquipark sense gaire més il·lusió que enfonsar “Perrosánchez” i sobretot Podemos i el nacionalisme no espanyol. Fins i tot van aplaudir Trias quan van saber que Colau no guanyava. Era la simple i permanent “reconquista” espanyola. Quan va acabar el Pulpo, Almeida, Ayuso i Feijóo van sortir a saludar. Ayuso i Almeida anaven vestits de vermell, que és el color de la Comunitat de Madrid i d’España. Vam culminar la celebració fent tots junts un cor: “¡que bote Almeida!” I Almeida va fer un salt. “¡Que bote Ayuso!” I Ayuso va fer un altre salt. “¡Que bote Feijóo!”, i Feijóo –una espècie de Rajoy Dos o de Resánchez– va acabar fent un botet rutinari. “¡Que boten todos! ¡Que boten todos!”, i tots tres van botar.

Estava pleníssim de banderes espanyoles i vaig quedar parat amb quina alegria podia afegir-me a la festa. Passaven homes repartint banderes i no vaig agafar-ne cap perquè valien cinc euros, però vaig saltar cada vegada que El Pulpo demanava “¡todo el mundo, manos arriba!”, i vaig aplaudir quan El Pulpo va cridar “¡Juanma Moreno se merece un aplauso!”, fins i tot em vaig apuntar a fer l’onada al PP. Vaig fer-me una selfie per enviar a la família i amics. Era al moll de l’os del nacionalisme castellà, entre els funcionaris que treballen convençuts i eficaços contra el meu, però em sentia tan al defora del sistema, que em relliscava, i, a més, els podia entendre. En canvi, em vaig imaginar en una festa dels partits polítics catalans en aquell mateix moment, a Barcelona, la celebració d’una victòria si haguessin guanyat aquelles eleccions, i no, vaig pensar, allà no m’hi hauria afegit, no hauria pogut, al contrari.