Per una banda, la cala m’atrau amb una sensualitat exagerada i fins i tot cruel. Per l’altra, quan arriba el bon temps, el país fa que hi torni espantat. A veure aquest any què em trobaré. Potser hauran asfaltat el camí de ronda, potser hi hauran instal·lat una guingueta amb música i crits a tot drap, o hauran depredat una altra paret de roca per ampliar la via ferrada, o construït més xalets en zona protegida, o potser els responsables municipals hauran restringit encara més l’aparcament al carrer, reservat hivern i estiu per als rics que hi tenen casa i garatge i amb prou feines venen a passar-hi quinze dies.
Hi ha un instint territorial que s’excita més en plena natura. Els gossos marquen territori amb l’orina, els ocells piulen i els llops patrullen. L’any passat, nedant pels illots dels Secaïns, vaig trobar-m’hi un pescador de canya en una barca solitària. No m’havia passat mai. Li devia espantar els peixos, perquè l’home em va recriminar molt enfadat que jo nedés tan lluny de la costa. Vaig collonar-lo una estona amb educació i refinament, com vaig aprendre del meu avi. Quan l’home va adonar-se’n, em va dir un insult molt lleig relacionat amb la meva mare, va engegar el motor i va anar-se’n. No ha tornat més.
Però el negoci turístic té horror al buit, i aquest any he trobat la cala plena de piragües. Cada dia fan més sortides organitzades, que massifiquen els racons amb un accés complicat per terra. Una vintena de turistes vestits de neoprè –troben l’aigua freda–, cridant i rient. Com fan les immobiliàries amb les cases, podríem plantar un altre cartell aquí: venut.
Queda prendre paciència i nedar fins a una raconada i capbussar-se al jardí submergit, cap a les algues, les salpes i els eriçons. Encara han d’arribar les barques a clavar les àncores a la posidònia. Encara per una estona és un refugi de vidre contra l’infern de les guerres de fora. I sempre hi ha novetats. Aquest cop em trobo una cadena rovellada i vertical que penja d’una boia blanca a la deriva. Com deu haver-se alliberat, la boia? S’ha desencadenat ella mateixa? Al cap d’uns dies, la boia ha arribat al fons de la cala, entre els còdols. M’hi acosto nedant, l’aixeco i la llenço terra endins entre les canyes. Descobreixo allà, també, entre brutícia i ampolles de plàstic, un senyal vell, dels que els pescadors posen a l’aigua per marcar on tenen les nanses, amb el suro, el pal llarg i el drap vermell descolorit. Em miro els piragüistes. No les veuran mai, però hi ha una brigada de sirenes precioses que es dedica a buidar el mar d’instruments de tortura.
