Em miro la badia de Sant Feliu des d’un balcó de la casa on vaig néixer. Me’n recordo de mi mateix aquí davant, a la sorra, quan tenia sis anys, corrent al límit de l’aigua amb la Daina, una pastor alemany juganera, just a la mateixa hora del capvespre, sortint de col·legi, just abans que es fes fosc.
Ha passat mig segle i no ha canviat res a dintre meu. Soc la mateixa base, el mateix paper blanc on s’escriu la consciència. És ben bé igual, res no s’ha aguditzat, res no s’ha pervertit ni depurat en mi. Soc la mateixa carn i els mateixos ossos. L’experiència de la vida ha sigut superficial, he canviat tan poc com les onades que llepen la sorra però no porten ni s’emporten res, només mantenen la remor de la seva respiració. D’ençà que el món és món, l’onada s’estira a la sorra i després torna enrere.
La vall és una ferradura que expandeix la petxina d’aquesta badia, res més. El rellotge de l’ajuntament toca les sis, el soroll del mar ja gairebé no deixa sentir les campanes. Com menys llum li queda al dia, més creix el soroll del refrec d’aigua i sorra. La mar vol sortir de la mar i no pot.
El far petit de la punta del moll bategava igual fa mig segle per orientar-me cap al meu centre. Du el compàs de les ones amb punxades de llum una mica verdoses. Cap diferència entre el nen i el senyor de cinquanta-sis anys, ni entre la Daina viva i la Daina enterrada. Corren tots quatre per la sorra fina després que l’onada reculi. M’agrada deixar petjades sobre la sorra llisa i brillant després de l’onada. L’onada torna a esborrar-les i mira d’empaitar-nos i mullar-nos els peus. Em separo d’un salt de l’onada i, quan torna a marxar, corro cap a ella. Freno de cop i ric perquè la Daina m’ha passat de llarg. Em giro i corro i ella em galopa darrere per atrapar-me.
Queda una mica de claror a Sant Elm però el blau va ennegrint-se i la sorra i la vora d’escuma també es van apagant. L’aigua es torna de tinta, la punta del moll s’hi ha fos i les roques de Sang i Fetge no existeixen. Tot el Mediterrani és un pou. Tinc sis i cinquanta-sis anys i em miro aquest pou des de fa milions d’anys i d’aquí a milions d’anys, amb la Daina.
El teló de vellut es mulla a l’aigua. Aquest negre de desembre és tan net perquè tot el dia ha bufat el garbí. Encara queda al cel un rastre prim de núvols, però el mar i el cel s’han soldat per l’horitzó, com si mai no haguessin existit. El pou és a dalt i és a baix, la Daina i el meu jo de fa cinquanta anys estan fosos al meu jo d’ara mateix. Podria fer un salt cap amunt i capbussar-hi l’existència.
