Alguna vegada he escrit aquí sobre les lloses, aquests pics de les serralades de roca a sota mar, que no arriben a fer illots perquè han quedat a pocs pams de la superfície i només s’arriben a veure quan fa temporal i l’onada baixa. Les lloses són planes, de la mida d’una taula, i és divertit anar-hi nedant i aixecar-s’hi dret a sobre. No és fàcil, la mar ha d’estar plana i et claves als peus els musclos, petxines i caragols, però, si te’n surts, has fet un cim. Amb l’aigua fins als turmells, t’estàs palplantat sobre la gran esplanada marina, i tot són vistes.
Les lloses suposen un perill per a la navegació arran de la costa, però tothom de per aquí que surt a mar sap on són. Així i tot, és fàcil trobar-hi les restes de pintura del casc d’alguna embarcació que hi ha fregat, i si mai hi ha un accident sempre surt el ximplet que demana volar-les, sent com són un patrimoni local tan important. N’hi ha una a l’entrada dels Secaïns, una de grossa a llevant, davant del port, una al Freu i un parell a S’Adolitx. Jo he fet tots aquests cims.
Dijous a la nit, una barca de pescadors va embarrancar a la llosa del Freu. Com és que navegava tan arran de la costa no s’entén, i han corregut rumors. El mar és territori de fantasies. Els vuit pescadors van ser rescatats i la barca va passar la nit embarrancada fins que, l’endemà al migdia, la mar va engolir-la.
La temptació d’anar nedant a veure el derelicte ha sigut molt intensa, però aquests dies feia mal temps. Tirar-se a l’aigua és fàcil, sortir pot ser molt complicat. La punta de Garbí, on hi ha el Freu, és un braç de roca enorme que rep directament la llevantada. Fa cinc anys, una onada va endur-se un pescador de canya olotí, que no va sobreviure. Però jo havia d’escriure l’article, i, aprofitant un parèntesi de calma en el temps, dimarts al migdia vaig nedar cap a la llosa. Hi havia una ralinga perduda –la corda de flotadors que encercla la xarxa–, embolicada a la roca del Freu com l’espagueti d’un collaret de perles o unes potes de pop molt llargues.
La zona estava perimetrada amb boies vermelles. Vaig tenir por de quedar-m’hi enganxat i vaig girar cua. Total, feia un dia fosc, l’aigua era tèrbola i no veia res a sota meu, només l’ombra d’algun peix. Per aquella aigua, no fa tants anys, encara van fer-hi esclatar una bomba de la guerra. Posats a imaginar el derelicte, vaig embarcar-hi unes sirenes joves i dolces com Catrines mexicanes, que em van convidar a baixar-hi i van abrigar-me amb una xarxa. Vaig agafar el timó, vaig arrencar el motor del submarí i vam desaparèixer mar endins.
