09/11/2022

El primer foc

2 min

Crepuscles rosats i de coure, cèl·lules vives d’estornells al cel, a dintre casa fa més fred que a fora, ja tocava. Dissabte vaig pujar a Pedralta a comprovar que l’aire fred no m’enganyava i que venia dels cims nevats a les puntes del Pirineu, passat Llagostera, en línia directa fins a casa, on l’aire de mar i el de la neu es barrejaven pels carrers en contrast amb el sol del matí.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

Aquests farsants que dificulten el transport públic i estimulen la construcció de segones residències de moment encara no han prohibit les llars de foc, i tinc la gran sort que a casa n’hi ha una. Vaig aprofitar-ho per collir quatre rabasses per cremar al vespre. La rabassa és la part subterrània del bruc o l’arboç i la trobes pel bosc, negra, emergida a la superfície, una mena de cor de fusta amb branques i arrels curtes que en surten com venes seques escapçades, amb terra entremig que espolso agafant la rabassa per la cabellera de branquetes i fent-la picar a terra. Al ras, la fusta s’ha assecat fins a agafar un gris metàl·lic. També recullo branquillons, ossos vells que no són d’animals del bosc sinó d’arbustos, costelles d’arboç, vèrtebres de bruc, falanges, tíbies…

Quan l’encenc, el foc s’escampa per l’atzar de les branques i arriba a la rabassa, que crema molt diferent d’un tronc d’alzina, ja l’olor és diferent, la combustió, lenta, és com cremar gleva, fa espetecs inesperats i secs, la fusta ve de sota terra i sembla més carbó que llenya, fa un caliu compacte i no perd aquesta forma que té de calavera, i la boca de la llar s’omple de cranis encesos i de cors incandescents.

Fred a l’esquena, la casa en silenci a les fosques, les ombres s’arrosseguen per terra, el so del foc s’esmorteeix en la tovor de les flassades i les estores, de tant en tant la rabassa espetega com si explotés una mina petita a la cova de la llar o salta una espurna com un meteorit fins a terra del menjador i s’hi apaga, o es fan focs artificials de festes majors en la intimitat, que ara celebraria amb un glop de Lagavulin que em faria pensar en la torba dels focs nòrdics, si me’n quedés, però l’ampolla està buida.

L’endemà, una olor afruitada, delicada i agra ha fumat els mobles com un ram de flors de cendra, la companyia del fantasma que cada any s’instal·la aquí. No és el record d’uns altres anys, ni la benedicció d’un cicle tornat a acomplir, sinó el record dels avantpassats que des que van dominar el foc l’han anat encenent i que ha arribat encara fins a mi com un relleu de torxes. En cap distracció ha passat més hores la humanitat que contemplant el foc.

stats