Pirinexus: la volta en bici a les comarques gironines en cinc dies

Girona / Olot / Espinavell / Capmany / Torroella de MontgríA mitjans de maig vaig fer 37 anys, una data en què t’acostes perillosament a la quarantena, i vaig pensar que era el moment de començar-los amb un bon repte per seguir bategant amb força. Fa un parell d’anys que pedalo amb bicicleta gràvel per Girona i tenia ganes de provar de fer cicloturisme des de casa amb tot el que necessites per dormir fora al damunt. És el que molts han passat a anomenar bikepacking, tot i que en el meu cas volia evitar dur la tenda i tot el menjar, perquè no pretenia fer autosuficiència. En concret, una ruta em cridava l’atenció: i si feia la volta a les comarques gironines en cinc dies, movent-me amb la bicicleta una mitjana de vuit hores? Va ser així com va començar el meu particular regal d’aniversari, en un viatge amb el suport del Consorci de les Vies Verdes i el Patronat de Turisme Girona-Costa Brava, que van proporcionar l’allotjament.

Anys enrere havia fet a peu el Camí de Sant Jaume fins a tres vegades: el Francès, el del Nord i el tram de Fisterra. Quan vaig descobrir l’anella de la Pirinexus, que et porta dels Pirineus a la Costa Brava en uns 350 quilòmetres i aproximadament 3.600 metres de desnivell positiu, no em podia creure que tingués una bona ruta per fer en bici sortint de casa i que pocs gironins l’acabessin de conèixer. Així que l’afició personal va unir-se a la professional amb la voluntat de crear-ne una breu guia per descobrir els racons de casa tot pedalant.

12 anys d’història

La ruta Pirinexus, creada la primavera del 2013 amb finançament europeu, forma part dels recorreguts promocionats per Ecovies de Girona i fa d'enllaç entre les comarques de l’Alt i Baix Empordà, el Gironès, la Selva, la Garrotxa i el Ripollès amb el Vallespir. És una volta per tots els territoris de parla catalana a banda i banda de la frontera i que uneix els Pirineus, que es creuen dos cops –pel coll d’Ares i pel de Panissars, a la Jonquera– amb la Costa Brava. Durant el recorregut, es combinen trams de vies verdes, com la del Carrilet o la ruta del Ferro i el Carbó, amb xarxes de camins rurals i carreteres amb baixa densitat de trànsit.

Hi ha qui la fa com un repte esportiu, com la Pirinexus Challenge –creada el 2014 per Jordi Cantal i celebrada durant set edicions amb un rècord de completar-la en només 12 hores–, però en un context de boom del cicloturisme a Girona i rodalies, cada cop s’està estenent més fer-la com una manera diferent de conèixer a poc a poc i enmig de la natura el patrimoni de casa nostra.

Des d’Ecovies de Girona, la nova marca que representa el Consorci de les Vies Verdes, assenyalen que s’estan trobant casos de parelles o grups -no és una anella recomanada per a famílies amb fills petits- que fan el recorregut en una setmana o més dies. I aprofiten per fer parades més llargues i fer ramals que els permetin descobrir millor el patrimoni cultural, natural i gastronòmic. A tall d’exemple, des d’Olot, conèixer els volcans i la Fageda d’en Jordà. A Sant Martí d’Empúries, les ruïnes gregues i romanes. O des de Cassà de la Selva, agafar la ruta termal que mena fins a Caldes de Malavella, on també hi ha les ruïnes romanes dels antics banys, i així aprofitar per explorar la comarca de la Selva.

Les dues etapes més exigents són les que travessen el Ripollès i el Vallespir fins a creuar la frontera per la Jonquera, on el camí després del coll de Panissars és força tècnic, amb corriols empinats. Però la resta, amb una bici amb roda gruixuda o elèctrica es pot fer molt bé xino-xano. És el cas de la Nela i en Johan, una parella de jubilats holandesos que fan el recorregut en sis dies des de l’Estartit, on han deixat l’autocaravana. Ens els trobem just sortir de Girona, a les deveses de Salt. “Volíem pedalar a Espanya i vam buscar una ruta famosa que no fos massa lluny de casa i vam trobar la Pirinexus a Internet –expliquen amb entusiasme–. I el recorregut semblava molt bo: costa, muntanyes, Pirineus i una petita part de França". Tornarem a trobar-los al final del seu camí, ben emocionats a l'arribar a Sant Martí d’Empúries sense haver patit cap incident.

Viatjar diferent

Un avantatge de la Pirinexus respecte d’altres rutes és que es pot començar fàcilment amb tren des de Girona, on es pot portar la bicicleta muntada als trens de Rodalies i Mitja Distància o desmuntada a l’alta velocitat. Així ho han fet l’Adrià i l’Albert, dos joves de Sabadell que tenien uns dies de vacances i ganes de pedalar. “S’ha d’aprofitar que tenim unes Ecovies molt ben muntades aquí a Girona”, diu l’Albert, que havia fet el Carrilet un parell de vegades, va veure cartells que posava Pirinexus i va planificar la ruta a través de la web.

Des del Consorci de les Vies Verdes es recomana fer el recorregut en el sentit de les agulles del rellotge perquè la Tramuntana no destorbi. Pot ser un contratemps al Vallespir i a l’Empordà, sobretot. Després d’haver recorregut 340 quilòmetres per la meva terra, es fa difícil escollir els millors trams del camí. Per això us convido a descobrir-los.

Etapa 1

Seguint l'antic Carrilet entre el Ter i volcans

L’antic traçat de la via de tren que unia fins el 1969 Sant Feliu de Guíxols amb Girona i Olot és avui en dia un paradís per als ciclistes. Però sobretot per als veïns de les zones, que són els que gaudeixen més d’aquesta via verda creada la dècada dels 90. Tot i l’augment del cicloturisme, un 92% de les persones que les fan servir són residents i d’aquests, un 71% s’hi mouen a peu, segons el darrer estudi encarregat pel Consorci. Ho constatem quan creuem zones sobretot a tocar de poblacions com Salt, Bescanó, Anglès, la Cellera, Amer i les Planes d’Hostoles.

Des de Girona, el recorregut ressegueix el Ter fins al Pasteral, i després el Brugent fins arribar al coll d’en Bas, el punt més alt d’aquest primer tram de la Pirinexus (589 metres sobre el mar), i finalment la vall del Fluvià. Al Carrilet és per on vaig aprendre a anar en bici de petita, mentre em concentrava per no caure als recs plens d’ortigues que emanaven de la séquia Monar. Ara les hortes de Santa Eugènia i Salt viuen un intent de recuperació després d’anys d’abandó i abocaments il·legals. Però alhora topen amb les dificultats d’accés a l’aigua del Ter. Els canals acompanyen el pas del Carrilet amb comportes d’arquitectura noucentista de gran valor històric.

Passada la presa del Pasteral i la primera pujada que ens farà perdre l’alè –anecdòtica si pensem en el Coll d’Ares o el de Panissars que vindran després–, arribem a Amer, on ens espera el seu monestir mil·lenari. Per arribar-hi cal desviar-se. El mateix passarà amb la majoria de punts d’interès de la ruta, que recomano que us planifiqueu. El Carrilet torna a desviar-se arribant a les Planes d’Hostoles, però nosaltres fem parada a Orígens, una escola de bioconstrucció que s’ha convertit en referent en la formació i recuperació de tècniques com la pedra seca, els revestiments naturals amb calç o la construcció amb palla. El seu pati, a l’antiga escola bressol de les Planes, és un exemple de l’eficàcia de tornar a treballar amb materials naturals.

Enmig de talussos de gran verdor per on abans passaven les vies, i amb el xipolleig de la multitud de gorgs del Brugent –on l’estiu s’ha de reservar entrada–, arribem a Sant Feliu de Pallerols. Ja només queda la pujada fins al coll de Bas per endinsar-nos a la terra de volcans. Qui vulgui entaular-se, a les Preses hi ha el Quinze Ous. Per a àpats més frugals, hi ha l’opció molt interessant del Forn de la Fogaina. L’entrada a Olot, la cirereta del pastís a través del Parc de la Pedra Tosca i l’Estadi d’Atletisme, un regal magistral de paisatgisme d’RCR Arquitectes a la seva ciutat.

Etapa 2

Per la ruta del Ferro i el Carbó fins a un refugi

Tot i que jo vulgui buscar-li similituds, el Camí de Sant Jaume i la Pirinexus no són el mateix. No hi ha una oferta constants d’albergs on dormir i cal una logística prèvia per buscar allotjaments preparats per a bicicletes o bé carregar la tenda per anar de càmping. Aquesta segona etapa sortim de l’Hotel La Perla d’Olot. I abans de creuar la frontera pel coll d’Ares, farem nit al refugi d’Espinavell, nascut el mateix any que la Pirinexus (2013) gràcies a la tenacitat i l’entusiasme d’una periodista inquieta que va deixar Barcelona fa dues dècades per instal·lar-se a un poble de 35 habitants al final de la vall de Camprodon, Eva Martínez Picó.

Entre aquests dos punts ens esperen els primers ports de muntanya. Només sortir d’Olot, una carretera secundària serpenteja fins al coll de Coubet, entre la Garrotxa i el Ripollès. I entre fagedes espectaculars arribarem al coll de Santigosa. Som al maig i tenim la gran sort que és el primer dia en setmanes que no plou a la comarca i un sol reparador ens acompanya durant tot el camí fins a Sant Joan de les Abadesses, on de nou cal desviar-se per visitar el monestir mil·lenari. A l’absis hi ha el Davallament, més conegut com el Santíssim Misteri, tallat el 1250 i l'únic romànic que s'ha conservat de forma íntegra. Tampoc podeu saltar-vos el Pont Vell i el Gorg de la Malatosca, quan la ruta del Ferro i el Carbó procedent de Ripoll es desvia en direcció a Ogassa.

Com en la sortida de Girona fins al Pasteral, el Ter torna a ser el protagonista de la ruta mentre creuem camps, preses, colònies i antigues vies per a vagonetes que ens recorden tot el passat fabril i miner de la zona. A tocar de Sant Pau de Segúries, passem per l’entrada de Mas la Sala, on un grup de joves han impulsat una cooperativa de regeneració de la terra i la reobertura de la Lluerna, l’única botiga que només ven llibres a Ripoll. I Camprodon ens saluda amb el seu pont de postal. El camí comença a pujar en direcció a la frontera pel coll d’Ares. Molló dona una treva per descansar sobre la gespa de l’església romànica de Santa Cecília, amb un forrellat espectacular. Però per arribar-hi cal fer un últim esforç, com també a Espinavell, on Martínez ens espera al refugi amb unes costelles de poltre –la carn que ha recuperat durant anys des del restaurant Can Jordi, que acaba de tancar– per llepar-se'n els dits.

Etapa 3

Travessar dos cops els Pirineus en un sol dia

Als peus del Costabona, Espinavell és un poble estratègicament col·locat per aprofitar el màxim de llum en dies d’hivern. Cada 13 d’octubre, la muntanya es transforma per la tria de mulats, quan centenars de caps de bestiar baixen fins a la fira. Va ser un dia com aquest de fa 21 anys que l’Eva Martínez va decidir comprar casa seva. Quan la crisi econòmica encara cuejava, i hi havia poca feina al restaurant, va mirar per la finestra fins l’edifici d’Els Estudis. “Vaig pensar que aquí a les escoles s’hauria de fer alguna cosa –rememora–. I ara ja fa dotze anys que gestiono el refugi”. Després d’una nit sota l’escalf de les històries i projectes de Martínez, ens endinsem a l’etapa més llarga: creuarem els Pirineus dos cops en un sol dia i també tot el Vallespir.

Per davant tenim la pujada final al coll d’Ares. El sol primaveral contrasta amb els records de la retirada a principis del 1939, quan milers de dones, homes i nens van creuar les muntanyes fugint de la repressió feixista. Un monument en francès i diferents plaques gastades pel temps ho recorden, acompanyats d’una pancarta que anima a la unió de la pagesia del sud i del nord de Catalunya. Entrem a França, però ens continua agermanant la llengua. La llarga baixada per carretera fins a Prats de Molló és un regal matiner. El Canigó encara llueix nevat i al final de les corbes ens espera el divendres de mercat.

És aquí des d’on Francesc Macià el 1926 va intentar envair la Catalunya llavors sota la dictadura de Primo de Rivera. També des d’on sortien de nit molts maquis que no tenien res a envejar Kilian Jornet fent incursions corrent a l’Espanya franquista. Prats de Molló està situat al costat del riu Tec, que ens acompanyarà bona part de la ruta fins al Boló, quan ja ens desviem per tornar a creuar la frontera.

Ceret: la meca del cubisme

Per la Catalunya del Nord al principi toca menjar-se molta carretera, però com que és tot baixada, ja fa de bon fer. És a partir d’Arles del Tec que resseguim una antiga via de tren molt ben adequada que ja ens acompanyarà fins enllaçar amb l’Eurovélo 8. Pel camí, cal desviar-se sí o sí a Ceret, ciutat de la cirera i meca del cubisme, abans de creuar el pont del Diable (s. XIV), el més gran medieval que s’ha fet d’un sol arc. Al passeig davant del Museu d’Art Modern ens hem d’imaginar com a principis dels segle XX van desfilar-hi artistes com Pablo Picasso o Georges Braque.

Sortir de Ceret en bici al maig és un espectacle per tots els cirerers carregats de fruita. Ara comença la part més dura un cop arribats al Boló i Morellàs i les Illes entre vinyes: la preciosa pujada al coll de Panissars, amb vistes al Castell de Bellaguarda, que pot estar tancada per risc d’incendi a l’estiu. Creuar la frontera es fa feixuc un cop passem les ruïnes del priorat a la vora del Pertús. Comencen sis quilòmetres de ferm en mal estat. La dificultat per fer aqueset tram depèn de la bici que s'utilitzi i l'estat de forma del ciclista. “És el tram que ens porta més dificultats de manteniment –diu Àngel Planas, gerent del Consorci de les Vies Verdes–. Tenim preparades un seguit de millores valorades en uns 220.000 euros pendents d’executar”. El finançament, però, hauria d’arribar a través d’un programa europeu si és acceptada la candidatura.

Al creuar la línia de tren d’alta velocitat i l’AP-7 s’arriba finalment a la Jonquera i es passa a tocar del Museu Memorial de l’Exili, aquest cop sí, pel centre del poble. Quedarà sortir de la zona comercial per, de cop, entrar en el paisatge megalític de Capmany, als peus de l’Albera. Entrem a l’Empordà i les vinyes ens saluden.

Etapa 4

Empordà en estat pur: vinyes, aiguamolls i Mediterrani

A Capmany hi viuen 700 persones, però hi ha fins a nou cellers de vi. Ho puntualitzen orgullosos l’alcalde, Joan Fuentes (Junts), i el regidor de Cultura, Pep Pallarols. Ens han vingut a trobar mentre sopàvem a la plaça del Fort un vespre de música en directe. Ens expliquen que on ens allotgem, a Can Xicu, era l’antiga casa dels senyors de Capmany, ara reconvertida en un acollidor hostal rural amb tres habitacions dobles amb el segell bikefriendly.

El poble ha traduït l’orgull de tenir el celler cooperatiu més antic de l’Empordà, que data del 1916, “en un símbol del passat llunyà que vol ser una projecció cap al futur, un turisme al voltant del vi”, explica Pallarols. Això passa a Parral i al Museu Vi-vent de Capmany, amb una referència clara a la tramuntana que dona forma a l’Albera i a una mata mediterrània d’aromàtiques úniques, com defensa l’actor i perfumista Ernesto Collado des de Mas Flaquer a Cantallops.

Sense voler, se’ns ha fet migdia parlant de vinya. I comencem la ruta per la plana empordanesa a ple sol. Avui és fàcil, amb un desnivell mínim, però el vent ens jugarà a la contra una bona estona. Peralada ens dona la benvinguda amb el Castell i el celler dissenyat també per RCR Arquitectes, premi Pritzker 2017, que s’integra amb el paisatge aprofitant un desnivell de deu metres. De seguida veurem de lluny la basílica de Castelló d’Empúries, un exponent del gòtic català. Josep Pla considerava que “és la catedral de l’Empordà”, el temple més important després del de Girona. Però tampoc cal perdre’s la zona de recs i hortes de just al darrere, al costat de l’Ecomuseu-Farinera, i que té enamorat el músic, compositor i director d'orquestra Marc Timón, que viu a cavall del seu bressol i Los Angeles, on diu tenir una “estranya sensació d’Empordà”.

La volta als aiguamolls

Avui trepitjarem molt poc asfalt. Entre camps i recs fem la volta al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà fins arribar a Sant Pere Pescador. És potser un dels pobles que el turisme ha tocat menys el nucli històric. A l’agost i el setembre, les bicicletes inunden els carrers. És per un motiu molt diferent al cicloturisme: són el mitjà de transport de centenars de temporers que s’hi instal·len a viure per collir pomes.

Ja queda molt poc per tocar el Mediterrani. Després de creuar el Fluvià i vorejar-lo arribem a l’Armentera. Abans de tocar les ruïnes de Sant Martí d’Empúries i posar els peus a la platja, passem per Cinc Claus, un petit llogaret enmig de camps que era d’especial estima per a Caterina Albert, l’escriptora supervendes de l’Escala coneguda amb el pseudònim de Víctor Català.

Quan veus, flaires i toques el mar penses que fa només un dia estaves a més de 1.500 metres d’alçada amb vistes al Canigó nevat i un tec gelat. Seguirem voltejant la costa però sense entrar a l’Escala i fins arribar a la falda del Montgrí per pobles de postal. A Bellcaire, la cafeteria Rustik ens recorda que ja som a terra de devoció dels cicoturistes. I Ullà ens obre les portes al Baix Empordà. Fem nit al Molí del Mig, un molí del segle XVI a tocar del Ter rehabilitat. Som a Torroella de Montgrí, que amb una increïble efervescència cultural és el poble empordanès amb rècord de vendes d’entrades per a actes i museus.

Etapa 5

Dia de platja per celebrar el final de ruta

Tot i fer la ruta en cinc dies, us he de reconèixer que queda pot temps a l’esbarjo un cop acabes de pedalar. Si fas turisme mentre et mous, el temps passa molt ràpid. Hi ha moltíssims punts d’interès. Acabem aquesta Pirinexus anant a trobar el tram final del Carrilet a Sant Feliu de Guíxols per tornar a Girona. Però pel camí aprofitarem les vies fèrries també obertes durant l’època d’esplendor del suro, quan aquest aïllant natural va construir ja fa més d’un segle una nova civilització a l’Empordà.

Creuem el Ter abans no arribi a la Gola a tocar de l’Estartit i comença el tast de pobles bucòlics. Gualta, Fontanilles, Fontclara –a tocar de Palau Sator– i Sant Feliu de Boada. La flaire dels gessamins inunda els carrers. Ens quedem bocabadades davant de la façana d’una casa completament coberta de flors. És Can Cisterna, on viu la Pilar Ribot, que mostra orgullosa com amb poc més d’una dècada la planta ha crescut així d’ufanosa.

Palafrugell és a tocar i caldrà tornar a desviar-nos de la ruta per arribar al recinte fabril de Can Mario, amb el Museu del Suro, la Fundació Vila-Casas i la inconfusible antiga torre de l’aigua, des d’on es divisen totes les Gavarres. El recorregut d’avui, de fet, no és més que una volta a aquest massís. Si decidim seguir pel dret, a prop de la ruta Pirinexus hi trobem la Gran Fondo Community. Es tracta d’un gran complex orientat al ciclista tant amateur com professional que combina un gimnàs, amb botiga, taller i també una cafeteria.

Passeigs marítims sense carril bici

Passat Palafrugell, de seguida ja serem a Palamós. Però tot i tornar a estar arran de mar, caldrà sortir de la ruta per trobar-lo o bé en alguns moments baixar de la bici. Palamós està reformant el passeig perquè en un futur sí que hi puguin passar bicicletes, a Sant Antoni sí que hi ha una espai reservat, però on estan totalment prohibides és a Platja d’Aro, on cal baixar i anar a peu. De fet, el projecte de reforma de tot el passeig manté la intenció de mantenir aquesta prohibició en un futur.

La Pirinexus està pensada per arribar a Sant Feliu de Guíxols, però ens dispensareu que agaféssim la drecera fins a Castell d’Aro i Santa Cristina, bons punts per parar a descansar. Just abans de la Pujada de l'Alou fins a Llagostera, trobem el baixador del Carrilet del Paratge de Bell Lloc. Un espai d’aplec quan el tren funcionava. Ja a dalt, Llagostera saluda abans de Cassà de la Selva, amb la reivindicació del seu passat taper i la tasca incansable per la memòria de l'editorial Gavarres, Llambilles i Quart. Aquí farem una última parada a cinc quilòmetres de Girona a Ceràmiques Marcó. Jaume Marcó i Pilar Alsina són hereus del que defensen com “l’obrador artesà més antic de la Mediterrània”, amb més de 500 anys d’històries. Amb orgull ensenyen els motlles i esbossos de Rafael Masó, de quan el taller es va convertir en l’espai de trobada dels artistes noucentistes de més anomenada. Avui en dia combinen història amb avantguardisme, tot fabricant els plats que faran servir restaurants amb estrelles Michelin dels EUA.

És el colofó a un viatge espectacular a tocar de casa. El pont de pedra i les cases de colors de l’Onyar ens reben després de 350 quilòmetres que són la volta a una gran diversitat de paisatges, cultura, gastronomia i història.