No és fàcil explicar amb quina tristesa i quina ràbia vaig rebre fa alguns mesos la notícia que el Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols se n’anava a Barcelona. Qualsevol lector d’aquesta columna sap com m’estimo la pintura. Vaig assumir que pavimentessin tot l’entorn del monestir amb un terra dur, de grans magatzems, que a l’estiu crema i quan plou rellisca; que cobrissin el sauló de tota la vida i convertissin una part tan noble i característica de la meva ciutat en una altra plaça dura. No em va fer res que el paviment sepultés restes romanes: hi havia una finalitat superior. Estava fins i tot disposat a aplaudir el projecte d’un estudi arquitectònic madrileny d’ocupar l’espai on hauria d’haver-hi el claustre del monestir amb un sarcòfag de formigó que impedís les radiacions espirituals del cor mateix de la nostra història. Ho reconec, jo estava disposat a despersonalitzar completament la Porta Ferrada –un monument tan emblemàtic que dona nom a un festival que cada estiu ens porta aquí la millor música del món.
Jo no soc com un conegut meu, en Felip, que és dels del “no a tot.” Segons ell, l’obra pública només es fa per interessos ocults. És un salvatge, en Felip, i no estic disposat a seguir-li la veta, encara que he de reconèixer que últimament els escàndols de corrupció de vegades em deixen sense arguments. Però això són coses de Madrid.
De manera que quan a finals d’any vaig saber que la col·lecció de pintura catalana se n’anava cap a Barcelona, el meu disgust va ser monumental. I ja no en parlem quan, la setmana passada, el PSC, Junts, el PP i Vox van aprovar modificar el Pla de Patrimoni Arquitectònic barceloní perquè l’edifici del cine Comèdia, el Palau Marcet, arribés a les nou plantes i el museu comptés així amb botigues i restaurant. Quina enveja. Promoguda l’operació per un fons inversor filantròpic, quants turistes amants de l’art visitaran Barcelona! Ho veus, Felip, com l’ampliació de l’aeroport és lògica? No està bé ser envejós, però no puc evitar que em dolgui la quantitat d’autocars plens de turistes culturals que ja no vindran a deixar la seva riquesa a Sant Feliu.
Però això no és tot, Felip, perquè, a més, parlem de la nostra millor pintura. De vegades semblaria que oblidem que es tracta d’una ambiciosa operació de política cultural i que els amants de l’art ara tindrem accés a uns quatre-cents quadres de la col·lecció de pintura catalana de la baronessa Carmen Thyssen-Bornemisza. No veig el moment d’agafar la Sarfa i anar a veure-ho. Mentrestant, lectors, passeu un bon estiu. Ens veiem al setembre.
