Puig d'Arques
Es diu puig d’Arques perquè cinc mil anys l’ha coronat una arca, una tomba, un sepulcre neolític. Encara hi és, van restaurar-lo fa vint anys, quan van posar una mica més amunt un xampinyó gegant sobre una torre, amb un radar meteorològic a dins, que es veu de tot arreu. Aquest radar potser detecta les males marors del país, l’ambient esclafant d’ara mateix, i també els corrents d’aire fresc que circulen per sota.
Una torre-mirador de fusta s’enfila per sobre el sostre d’arbres. Soc al punt més alt de les Gavarres. M’envolten 360 graus d’horitzó amb una faixa de llum, una anella de claror entre cel i terra, l’aurèola blanca que s’emblaveix com més aixeco la mirada. És el meu món sencer. La plana de la Selva a un costat, la plana empordanesa a l’altre. El Montseny i el Matagalls treuen el cap per entre el puig d’Aiguaró i el puig de la Gavarra. Aquest costat de les Gavarres es va cremar fa un segle, després Ruyra va escriure Entre flames. En el sentit del rellotge, l’oscil·lograma emocional de les muntanyes perfila les Guilleries i el Collsacabra, soldats amb la dentadura lluminosa dels Pirineus, del Puigmal al Canigó. L’alè fred de la neu em pessiga directament la pell. La Bisbal és aquí sota. Més enllà, el Mont, el Pertús i l’Albera, fins al cap Norfeu. El Montgrí és com una illa entre la badia de Roses i Torroella, flota en la gran plana empordanesa, amb la rèplica petita de les Medes a davant. Després ve Begur, Sant Sebastià, Castell, Palamós i el Masnou, i just allà sota hi ha el món petit i amagat de la vall d’Aro, ni Empordà ni Selva però més Selva que Empordà. Cadiretes, Llagostera, la plana, el Montnegre i tornar a començar.
És migdia. Soc a dalt d’una pila orgànica de verds, dret sobre una terrassa de branques vives, confoses entre elles. Ballen una mica, afirmen, arrelades i tranquil·les. Cada arbre aixeca el cap per mirar però ni un s’aixeca de puntetes per sobre dels altres. Segons un estudi, a Catalunya hi ha uns mil milions d’arbres, molts més que gent. Quanta llenya i quantes columnes per a l’edifici del bosc. Quina sopa de suros, glans i cirerers, quin formiguer de fulles invisibles i dures, ungles pintades de mans aixecades al cel.
Aquests arbres ja hi eren quan els neolítics van venir a enterrar-se aquí. Veien el mateix verd i el mateix cercle de muntanyes i planes i costa. Fa il·lusió enfilar-se al sepulcre i veure el meu món amb els ulls dels morts de sota, pensar que soc una imaginació seva, un seu fantasma, com puc imaginar-me jo un home d’aquí cinc mil anys, dret contemplant més o menys el que veig.
