Aquest juliol, a la badia de Sant Feliu, tenim dues novetats: la desaparició de les guinguetes i l’aparició d’una tanca de fusta posada al mig de la platja per protegir els ous d’una tortuga babaua que hi va venir a pondre just després de la revetlla de Sant Joan.
Hi ha un plafó divulgatiu per conscienciar els curiosos. Un equip de voluntaris munta guàrdia tot el dia, en torns de tres hores. De nit hi ha un vigilant. “Nosaltres no som policies!”, em diu una voluntària que ha vingut expressament des de Tona. “Soc com una mare, ara, saps? Fa dos anys vaig vigilar també la tortuga careta a Malgrat de Mar i he estat al cas de quan tornava. L’any passat va haver-hi intents de posta, però no… Hi van venint tortugues, però la gent no ho respecta: graven amb mòbil, fan llum, criden, posen el flaix. Si hi ha un grup de ximplets que “ai, una tortuga, me voy a hacer una foto!”, llavors la tortuga se’n va i no pon els ous”. “Fa vint anys, aquí no arribaven tortugues”, em diu una altra voluntària. “Ara l’aigua està més calenta i les tortugues arriben aquí i s’ha de fer divulgació perquè la gent ho sàpiga. Fa un any o dos, un senyor va posar la tovallola a la platja i li va sortir una tortugueta. No s’havia detectat la posta”.
Els ous són enterrats a la sorra, però va venint gent a fer-s’hi selfies. S’hi acosta un grup de guiris. No em vull imaginar l’espectacle el dia que les tortuguetes comencin a sortir dels ous. Hi ha un llibre de visites amb dibuixos de tortuguetes fets pels nens. Les han batejat amb el nom de Dalmetes en referència als 101 dàlmates, perquè la tortuga va pondre exactament 101 ous. Hi ha missatges al llibre que diuen: “Que arribeu bé a l’aigua”; “Brava Dalmetes! Ànim i continua tornant”; “Quelle nouvelle extraordinaire! Bravo pour votre dévouement”.
Tot és susceptible de ser turistificat. Però, mentre ens concentrem en aquesta posta, pocs metres a l’oest estem cobrint de formigó rieres naturals; pocs metres al nord, a la cala Ametller, aquest any no hi ha boies, de manera que les barques hi fondegen i destrueixen la posidònia; encara sense sortir de Sant Feliu, al sud, a la punta d’en Bosch, permetem edificar a primera línia de la costa. L’atenció sobre aquest pobre animal ens fa sentir millor després d’haver-lo posat nosaltres mateixos en perill d’extinció. Fàcilment en farem un reclam per al turisme, un turisme que contribuirà a la seva desaparició i a la d’altres espècies. Deu ser que em vaig fent gran, però cada vegada més les activitats turístiques em semblen pròpies d’un txiquipark. Una abraçada a les Terres de l’Ebre.
