Alemanya i França col·loquen dues dones conservadores al timó de la UE

Socialistes i liberals fracassen en l’intent de trencar el domini popular i respectar l’Eurocambra

El repartiment de càrrecs de les principals institucions europees que es va pactar ahir després d’una marató negociadora de dos dies té un regust agredolç per a qui n’esperava canvis. La novetat és que per primera vegada seran dues dones les que lideraran dues de les principals institucions de la Unió Europea. La ministra de Defensa alemanya, Ursula von der Leyen, estarà al capdavant de la Comissió tret que el Parlament s’atreveixi a dir el contrari, i la directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, al capdavant del Banc Central si ho ratifiquen els ministres de finances. Però el que no canvia és que totes dues són conservadores i que, a més, venen directament col·locades pel poderós eix franco-alemany. Tampoc ha canviat la manera d’escollir-les. Ho han fet els líders dels 28 estats membres, a porta tancada i ignorant les demandes de l’Eurocambra, l’única institució d’elecció directa.

Von der Leyen, de mà dreta de Merkel a presidenta de la Comissió Europea

Els noms d’aquestes dues dones són gairebé la meitat de les peces del trencaclosques que ahir van consensuar els líders de la UE després que socialistes i liberals veiessin frustrades les seves ambicions, atès que s’han de quedar amb els dos càrrecs de menys rellevància executiva. El Consell Europeu serà presidit per l’actual primer ministre belga en funcions, Charles Michel; i la diplomàcia comunitària queda en mans del ministre d’Exteriors espanyol també en funcions, Josep Borrell. A la presidència de l’Eurocambra, els socialistes hi van presentar a última hora l’italià David Sassoli, que tot indica que assumiria el mandat durant dos anys i mig i després passaria a mans del PP.

El resultat de les eleccions del 26 de maig va prendre a conservadors i socialistes la majoria de l’Eurocambra que havien ostentat històricament, i va fer entrar en joc com a frontissa clau els liberals capitanejats per Emmanuel Macron. Els populars van obtenir una victòria amb gust de derrota perquè van perdre una vintena d’escons, i socialistes i liberals ràpidament van veure-hi l’oportunitat per trencar el monopoli conservador que havia permès que els últims cinc anys la Comissió, el Consell i el Parlament fossin del color blau dels populars. A més, des de fa quinze anys el president del govern de la UE és conservador. L’objectiu de Pedro Sánchez (negociador en cap socialista) i Emmanuel Macron (màxim exponent liberal) era trencar aquesta hegemonia i així ho van intentar intensament, segons van transmetre ahir en les seves respectives rodes de premsa. “Ho hem intentat no una, sinó unes quantes vegades”, deia Sánchez. La primera proposta de diumenge al vespre passava perquè el candidat oficial socialista, Frans Timmermans, ocupés la presidència de la Comissió Europea i el candidat popular, Manfred Weber, la del Parlament Europeu. Els liberals s’haurien quedat amb el Consell. Els dos candidats oficials hi estaven d’acord i també França, Alemanya, Espanya i els Països Baixos. Amb aquesta proposta es respectava la voluntat de l’Eurocambra d’escollir el president de la Comissió Europea a través del sistema de candidats oficials proposats pels grups polítics, de tal manera que la ciutadania hi tingui més a dir.

Christine Lagarde, la conservadora que va mantenir el viratge a l'esquerra de l'FMI

Però el pes d’Angela Merkel en la família popular no va ser suficient i ràpidament va esclatar una revolta entre els caps d’estat i de govern del Partit Popular, a més dels països de l’eix de Visegrad (Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia), que s’hi van tancar en banda perquè Timmermans és el vicepresident de la Comissió que ha obert expedients a Hongria i Polònia per no respectar l’estat de dret.

El bloqueig dels populars en aquest sentit, doncs, ha sigut prou potent per fer cedir tant en la voluntat de respectar el sistema dels candidats oficials com en el d’aconseguir canviar el color polític de l’executiu comunitari. Malgrat això, tant Merkel com Sánchez i Macron es donaven per satisfets i el valoraven l’acord com a “equilibrat” i, fins i tot, “solidari”. Amb aquest repartiment, els candidats oficials (Timmermans i també Margrethe Vestager) es queden amb la vicepresidència primera i segona de la Comissió Europea.

Borrell, nou responsable de la diplomàcia europea

Però aquest paquet de nomenaments és una proposta que ha de ser ratificada (menys el BCE i el Consell) per l’Eurocambra, i com a mínim hi haurà polèmica. Els Verds s’hi van pronunciar en contra ràpidament, però més significatiu va ser que la presidenta del grup socialista, l’espanyola Iratxe García, el qualifiqués de “decebedor”. En aquest paquet també s’hi ha negociat la presidència de l’Eurocambra, que es vota avui i que té com a candidats sense opcions l’ecologista Ska Keller, Sira Rego d’IU i Jan Zahradil d’ECR. El candidat presentat després del repartiment és el socialista David Sassoli. L’Eurocambra decideix avui qui en serà el president.

Més continguts de