Trump-Putin: quanta sintonia queda?

El perfil de Vladímir Putin d’ençà del seu impuls expansionista –a partir de l’annexió de Crimea i del Donbàs el 2014– va ser presentat com el d’un autòcrata calculador, retorçat i impredictible, que mai dona pistes dels seus plans i, si en dona, són falses. És inevitable copsar analogies amb el perfil de Donald Trump: també calculador, alhora improvisador i impredictible i, també, si dona pistes són falses i és capaç de canviar-les d’un dia per l’altre. El dictador nord-americà –dictador, sí, comencen a assenyalar-lo alguns mitjans– ha demostrat com fa servir la confusió i les falsedats en l’atac a l’Iran. Dies enrere, quan li preguntaven si entraria en el conflicte, deixava anar allò de “Potser sí, potser no”, fins a arribar al punt de dir que s'agafava un parell de setmanes per pensar-s'ho. Però van ser només un parell de dies, amb nocturnitat i tots els components de l'efecte sorpresa. Veient i sentint el que ha passat, estic temptat de plantejar: ¿fins a quin punt el càlcul improvisat de l’autòcrata negociant americà supera la rigidesa sistemàtica de càlcul del vell kagebista rus?

Sembla que la pilota ha anat a parar a la teulada de Putin, amb bones relacions amb el règim dels aiatol·làs, que li han estat subministrant bons carregaments de drons i munició per llançar-los a Ucraïna. Però compte: que l’Iran pugui tancar l’estret d’Ormuz –gràcies, no ho oblidem, a l’atac de Trump– podria fer pujar el preu del petroli, i això beneficiaria Rússia. És una possibilitat que cal mantenir a l’escenari. Anem fins al 2004, quan el règim de Putin es va consolidar gràcies precisament a la pujada del cru. Cal no perdre de vista que el dictador rus és autor d’una tesi doctoral sobre la utilització del petroli com a eina geoestratègica necessària per a l’ascens imperial de Rússia. Entre el 2000 i 2004 el Kremlin va utilitzar la pujada de preus del cru i va nacionalitzar empreses que s’havien privatitzat. El resultat va ser una producció d’entre 9 i 11 milions de barrils diaris, dels quals se n’exporten 4 milions.

 A Putin li aniria molt bé que la crisi iraniana provoqués una forta pujada dels preus del petroli, perquè seria una injecció per a una economia que no ha deixat de trontollar a conseqüència de les sancions internacionals aplicades al Kremlin per l’atac a Ucraïna, i que genera tota mena de pronòstics inquietants. L’economista Torbjörn Becker, director de l’Institut d’Economia d’Estocolm, no dubta en assenyalar que la falta d’inversions estrangeres amenaça l’economia russa a llarg termini. El fons de la qüestió seria fins on pot aguantar una economia militaritzada. I si pot aguantar més que Ucraïna i els seus aliats europeus.

O Trump o l'Iran

Putin podria acabar situant-se davant d’un dilema: ser un bon aliat dels aiatol·làs, que al capdavall són “moralment” els seus amics, o bé intensificar la bona la sintonia amb Trump, que, ves per on, hauria fet possible amb el seu atac a l'Iran la pujada de preus del petroli que tants beneficis donaria a Rússia. ¿Seria possible una política d’equidistàncies de Putin amb Trump amb els aiatol·làs entremig? De moment el Kremlin no s’està de mostrar-se formalment indignat per l’atac, i ha anat cap al Consell de Seguretat de l’ONU de bracet amb la Xina. Però cal no precipitar-se, perquè sabent com és i com actua Trump, no és descartable que tot s’acabi abans de començar. O bé que, com més s’esforci Washington a negociar la pau amb l'Iran, més empitjori el conflicte. I mentrestant, els preus del cru poden començar a oscil·lar, pujar i baixar dia sí dia també, i arribar –o no– al punt anhelat per Putin.