Europa com a protectorat atlantista

L’atac de la Rússia de Putin a Ucraïna és el pitjor daltabaix entomat per l’OTAN des la Guerra Freda, sobretot tenint en compte que les dimensions de l’adversari impossibiliten l’Aliança a abocar-se al camp de batalla lluint els seus estendards. En els quatre mesos de guerra cap comandament atlantista ha gosat insinuar res equiparable als bombardejos de 1999 contra la Sèrbia de Milosevic. El pitjor neguit que travessa ara l’OTAN és haver de dissenyar estratègies i d’assenyalar logístiques evitant que el Kremlin la pugui acusar de donar cobertura directe a l’enemic de Kíiv. Des que va ser fundada el 1949, l’OTAN s’ha vist abocada a compaginar incerteses i no poques asimetries. Interessos contraposats. Com ara gestionar l’enfrontament entre Grècia i Turquia, membres de l’aliança i aliats de primera dels EUA. Va ser intens el neguit de l’estiu de 1974, quan els turcs van ocupar el nord de Xipre, estat sobirà que els grecs se’l sentien com a propi. Gestionar-ho va ser tan complicat com mantenir un relat de defensa de la democràcia i seure a taula el Portugal de Salazar, la Grècia dels coronels i la Turquia dels generals.

No seria exagerat, doncs, afirmar que els EUA han mogut l’OTAN com un eix militar que ens diu que Europa vindria a ser un espai molt semblant al que històricament es coneix com a protectorat, que va intentar crear un sistema defensiu autònom sense aconseguir-ho. Ara mateix l’Agència Europea de Defensa –l’ADE–, que aplega tots els estats de la Unió menys Dinamarca, insisteix en la voluntat d’esdevenir un sistema defensiu amb cara i ulls més enllà de l’OTAN. Però la retòrica marca els límits de l’ADE, que, sense més pressupost i sense més determinació política, podria anar morint com va morir la Unió Europea Occidental, el primer projecte militar europeu. Creat el 1948, va estar sempre enfosquit i enlluernat per l’OTAN. El març de 2010 va anunciar que es dissolia en entrar en vigor el Tractat de Lisboa, que preveia una política militar comuna encara ara sense definició.

Però l’aventura més vistosa de l’OTAN, que emergeix el 1993 de les indecisions europees i les pretensions d’hegemonia dels EUA, seria l’Associació per la Pau. Pensada com un espai de cooperació ofert per l’atlantisme als països del Pacte de Varsòvia i als postsoviètics, l’Associació per la Pau acabaria sent la sala d’espera dels de l’est per entrar a l’OTAN. Ni Washington ni Brussel·les van promoure cap iniciativa d’autèntica cooperació en què es posés sobre la taula qüestions com ara evitar les tensions amb Rússia o la possibilitat d’establir perímetres de neutralitat. L’escalada putinista contra Ucraïna del 24 de febrer ha alertat un cop més Europa de la buidor i la indefensió que acaben sentint els protectorats.

Dossier El món es rearma

Anterior

L’autonomia estratègica europea

Vés a l’ÍNDEX