Europa fa dels migrants la raó per flexibilitzar la seva convenció sobre Drets Humans
La pressió de nou estats de la UE més el Regne Unit porta a debat el conveni 75 anys després de la seva aprovació
LondresSetanta-cinc anys després de la seva aprovació (4 de novembre del 1950), la Convenció Europea dels Drets Humans (ECHR, en les sigles en anglès) és al centre del debat polític del continent. La immigració no regulada, la seguretat i l’avenç accelerat de tecnologies com la intel·ligència artificial han reobert la discussió sobre fins on pot –o ha de– reinterpretar-se un conveni nascut de les cendres de la Segona Guerra Mundial. La pregunta de fons és més delicada, però: ¿fins a quin punt es pot flexibilitzar l'ECHR sense posar en risc les proteccions bàsiques que en teoria assegura?
El jurista Nando Sigona, director de l'Institut de Recerca sobre Migració Internacional i Superdiversitat de la Universitat de Birmingham, és clar al respecte: una interpretació "massa flexible" pot convertir-se en una porta d’entrada per "abaixar salvaguardes". L’ECHR funciona perquè fixa mínims sòlids. Si aquests es dilueixen per acomodar pressions polítiques, especialment en camps molt polaritzats com la immigració, el sòcol protector es pot erosionar lentament però inexorablement. "Els drets que es poden estirar massa deixen de funcionar com a garantia", rebla, en declaracions a l'ARA.
El debat s'ha fet especialment visible després que nou països de la Unió Europea –Àustria, Bèlgica, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Itàlia, Letònia, Lituània i Polònia– enviessin a la primavera una carta oberta al Consell d’Europa demanant una reinterpretació de l’ECHR per facilitar l’expulsió de delinqüents estrangers. Els signants argumentaven que les actuals orientacions del Tribunal Europeu dels Drets Humans, especialment en casos que afecten sol·licitants d’asil, imposen restriccions excessives a la sobirania estatal. Tots els membres de la UE són signants de la convenció. El Consell d'Europa, l'òrgan polític internacional, no adscrit a la UE, supervisa i fa complir la tasca del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Pressió de Londres
La mateixa pressió dels nou països esmentats s'està fent també des del Regne Unit, on el primer ministre, Keir Starmer, ha afirmat que el seu govern s'ha compromès a canviar la manera com s'interpreta el dret a la privacitat i a la vida familiar perquè els immigrants sense papers no el puguin utilitzar per frustrar la seva expulsió del país.
En la reunió del 10 de desembre a Estrasburg, els ministres de Justícia dels 46 integrants del Consell d’Europa van acordar obrir un procés de sis mesos per redefinir el paper del Conveni. També van pactar elaborar una declaració política —prevista per a la primavera vinent a Moldàvia— que reafirmi el compromís amb els drets fonamentals, però també amb la seguretat nacional. En principi, no ha d'implicar una reforma formal del text, però sí que enviarà un senyal clar al TEDH perquè adoptés interpretacions "més ajustades" al context actual. Alain Berset, el secretari general del Consell d'Europa, deia poques setmanes abans, en una molt inusual entrevista a la BBC, que "estic obert a participar en totes les discussions polítiques, per veure què hem de discutir, potser canviar o adaptar-nos."
La divisió entre els 46 membres del CE –oberta a la primavera pels nou estats de la UE amb la carta abans esmentada, més el Regne Unit– es va fer visible a Estrasburg en una declaració paral·lela. Vint-i-set dels 46 signants de l'HREC —entre altres, el Regne Unit, Dinamarca o Itàlia— van reclamar canvis més profunds. Sobretot en relació amb l’aplicació de l’Article 3, que prohibeix els tractes inhumans o degradants. Aquest bloc denunciava que la jurisprudència actual impedeix deportar delinqüents greus al·legant condicions penitenciàries o sanitàries inadequades en el país de destinació, i demanava restringir aquesta protecció als casos més extrems. França, Alemanya i Espanya s’hi han negat, consolidant una Europa, pel que fa als drets humans, a dues velocitats.
El marge d’apreciació: la porta del darrere?
Una part clau del debat dels mesos vinents girarà al voltant de l'anomenat marge d’apreciació dels estats. Però, què és exactament? Es tracta d’un principi jurídic segons el qual el TEDH reconeix a cada estat un cert espai de discrecionalitat per decidir com aplica els drets humans dins del seu propi context social, cultural i polític. És una eina creada per evitar que Estrasburg dicti una uniformitat rígida que no tingui en compte les circumstàncies locals.
Ara bé, com recorda Sigona, aquest marge "no és una llicència per buidar de contingut els drets". I tal com explica a l'ARA Kirsty Hughes, de la Facultat de Lleis de la Universitat de Cambridge, moltes de les propostes actuals "estiren el marge fins al límit amb l’objectiu de convertir excepcions temporals en normes permanents". El gran risc és que la flexibilitat s’utilitzi de manera oportunista per "reduir obligacions sense passar per una reforma formal", cosa que faria més difícil detectar la deriva. Per canviar el text de la Convenció Europea de Drets Humans cal l'aprovació dels 46 estats signants i, de moment, no està damunt de la taula.
El Tribunal d’Estrasburg ha demostrat al llarg de dècades que pot evolucionar: la seva jurisprudència incorpora nous desafiaments, des del terrorisme fins a les tecnologies de vigilància digital. Però aquest moviment ha de ser "progressiu i coherent", apunta Andrew Forde, professor assistent en dret europeu i drets humans, de la Dublin City University. "El repte és preservar la legitimitat del Tribunal mentre es manté fidel a l’objectiu fundacional: protegir la ciutadania davant els abusos del poder estatal".
La conjuntura pot dur alguns estats a fer front als seus reptes particulars –crisi migratòria, criminalitat transnacional, qüestions de seguretat– com si fossin circumstàncies "excepcionals". Però, com assenyala Sigona, per a les persones afectades aquestes excepcions "es converteixen en experiències quotidianes". Una interpretació massa amatent als interessos del moment pot, paradoxalment, fer perdre al Tribunal la seva capacitat de protegir justament aquells que tenen menys poder per defensar-se. I alguns juristes adverteixen del que es podria anomenar la lliçó de la confessió de Martin Niemöller, que comença dient: "Primer van venir a buscar els comunistes, i no vaig dir res, perquè jo no era comunista...".
En altres paraules, una reinterpretació restrictiva de drets aplicada inicialment als migrants podria debilitar els drets de tothom? El professor Sigona respon sense dubtes: "Sí". Quan eines com l’article 3 (prohibició de tortura i maltractaments) o l’article 8 (vida privada i familiar) es retallen per a un grup social poc popular, "és gairebé inevitable que aquestes limitacions s’acabin aplicant més endavant a altres col·lectius". És un mecanisme ben conegut pels especialistes en la matèria: l’erosió comença a les vores del sistema, però amb el temps avança cap al centre. Amb l’argument que les modificacions "només afecten migrants, en realitat estan reconfigurant l’arquitectura que protegeix tota la ciutadania", conclou el professor.
