Regne Unit

Simon Kuper: "Oxford està sobrevalorat; ser-hi admès als anys 80 no significava res"

Periodista i escriptor, autor d''Amigocracia. Cómo una pequeña casta de tories de Oxford se apoderó del Reino Unido'

5 min
Simon Kuper

LondresSimon Kuper (Kampala, Uganda, 1969), periodista del Financial Times i autor de nombrosos llibres, acaba de publicar Amigocracia. Cómo una pequeña casta de tories de Oxford se apoderó del Reino Unido (Capitán Swing), una divertida i molt crítica explicació de les arrels del fracàs polític i la inestabilitat viscuda al país des del referèndum del Brexit fins ara. Segons Kuper, Oxford i la xarxa clientelar de contactes que facilita, especialment si abans també s'ha estudiat a Eton, és garantia de triomf a la política de les illes. Encara que després sigui tot el país que hagi de pagar el preu de la frivolitat d'una colla de nens de casa bona que, en el fons, només volien passar-s'ho bé i no estudiar gaire. Almenys en la majoria dels casos: Johnson, Cameron, Jacob Rees-Mogg, noms molt presents a la Cambra dels Comuns els últims anys.

¿Amb el seu llibre volia posar de manifest totes les mancances que va trobar a Oxford mentre hi estudiava?

— Sí, però també soc positiu. La meva experiència ho va ser. No dic que fos una universitat terrible.

Segur?

— Hi ha molts Oxford diferents. El de Boris Johnson no és el que la majoria de la gent ha viscut. Oxford et deixa lliure. Si vols una bona educació, l'hi pots aconseguir; si vols treballar de valent i passar els dies a la biblioteca, ho tens a l'abast.

I si vols arribar a ser primer ministre, també és molt útil.

— Sí. La xarxa de contactes d'Oxford és fonamental. I, especialment per als tories, l'Oxford Union Society, el club de debats. És on l'elit política es crea, on es coneixen els uns als altres, on aprenen les tècniques retòriques que són molt valorades a la política britànica. I també és molt apreciat per l'electorat, que pensa: "Has anat a Oxford, deus ser intel·ligent".

Oxford i Cambridge estan sobrevalorats?

— Una mica. Pensa que més del 99% dels britànics no hi van, no en saben res, no coneixen el lloc. Per tant, veuen algú amb el segell d'Oxford i pensen: "Està molt bé, és un intel·lectual". Però el segell Oxford per si mateix no significa gaire, i ser-hi admès als anys 80, tampoc. Si eres un home de classe alta o mitjana-alta, no era gaire difícil, no era gaire competitiu. Ara ho és més. Llavors, però, no era cap fita intel·lectual, especialment si havies anat a Eton.

Del seu llibre, em crida l'atenció el que destaca sobre la fascinació d'aquesta elit d'Oxford per la sèrie de la BBC 'Retorn a Brideshead'. Quina és l'explicació, més enllà de la qualitat de la sèrie o de la novel·la?

— Molta gent que va anar a Oxford als vuitanta la tenia al cap, sí. Potser perquè, d'alguna manera, els anys vuitanta van estar molt a prop dels anys vint al Regne Unit. Als anys 30 i 40 el món polític va estar dominat per la guerra. El país va tornar-se més seriós. Els anys 50 i 70 hi ha més presència de la classe treballadora, però amb els 80 arriba Thatcher i diu que l'educació privada és bona, diu que això és el que fan les persones d'èxit. I els 80 esdevenen un eco dels 20.

El Brexit ha sigut un fracàs? Un fracàs heroic, com diu Fintan O'Toole?

— Ha sigut un fracàs. És molt difícil assenyalar-ne cap efecte positiu. És molt estrany perquè és una política enorme que engloba tots els àmbits de la vida del país, però és molt difícil trobar alguna cosa que ara es pugui fer millor que abans gràcies al Brexit. El Brexit ha sigut un fracàs i el govern ha destinat una quantitat enorme de recursos a gestionar-lo. Jo no ho veig com un fracàs heroic, sinó com un fracàs estúpid. I no és que no fos inesperat; al contrari, era esperat.

Era un projecte de realització dels joves de l'elit dels 80, com la Segona Guerra Mundial ho va ser per a l'elit anterior?

— Era el gran projecte que buscava aquesta classe, perquè no en tenien cap. Els seus avis n'havien tingut: lideraven l'imperi o van liderar el país durant les dues guerres mundials. I Thatcher tenia un projecte econòmic, i va crear una desigualtat molt més gran amb la privatització i rebaixant impostos als rics. No hi estic d'acord, però era un projecte i el va dur a terme. Aquesta generació no en va tenir cap fins que va trobar el Brexit.

Per un desig de tornar a l'imperi?

— Per un afany de ser un superpoder.

Però el Regne Unit ja no ho és.

— No. Però abans tenien com a referents els seus avis i tots els seus grans projectes. I ara el que havien de fer era anar a Brussel·les a discutir amb els espanyols o els italians o els francesos sobre agricultura o sobre bosses de plàstic. Tot plegat, molt avorrit. Han crescut esperant la grandesa. Volien ser herois com Churchill, o Gladstone, volien fer coses enormes, i el Brexit va ser un intent de dir: "Bé, ens desfarem de la Unió Europea i llavors podrem ser una potència global". Per descomptat, ha estat un fracàs.

Com acabarà la ressaca?

— El futur govern tornarà al mercat únic.

El govern laborista?

— Sí, però no en la pròxima legislatura.

Espera, doncs, una victòria laborista l'any vinent?

— Tothom l'espera. Rishi Sunak, també.

Com és possible que un mentider compulsiu com Johnson convencés el país que era la persona adequada per governar-lo?

— Perquè el Regne Unit no és un país seriós, tot és una broma i ens agrada que ens entretinguin i ens agrada l'home més divertit. I la política realment no importa. Perquè el Regne Unit és un país sense tragèdies modernes. No hi ha hagut revolucions, ni guerres civils, ni grans fams en més de 350 anys. Hi ha hagut dues guerres mundials, però han sigut glorioses, una cosa bona per a la memòria nacional. El Regne Unit té una gran relació amb el seu propi passat. N'està content.

Potser perquè no coneix prou els horrors de l'imperi?

— No és que no els conegui o els negui, és que la majoria de la gent no en parla, realment. La majoria de la gent accepta intel·lectualment que milions d'indis van morir durant la fam de Bengala el 1899 o als anys quaranta del segle XX, per exemple, però eren indis, així que no ens importa tant. La fam irlandesa la van patir els irlandesos, no és tan important. L'èxit colonial de les obres d'art, pel·lícules, drames és dels britànics, els anglesos a l'Índia, és el que compta. Això és el que fascina. Els britànics a l'Índia. Imagina't tu mateix així! El que els passés als africans o als indis o als irlandesos no ho neguem, però és menys interessant, perquè tothom està molt més interessat en la gent amb què es pot identificar millor.

¿No és sorprenent que David Cameron, el primer ministre que va fracassar en el seu més important projecte en política exterior, sigui ara el responsable de la política exterior del país en tant que cap del ministeri d'Exteriors?

— Totalment. Cameron és l'exemple de com els etonians tenen sempre una segona, una tercera o una quarta oportunitat. També diu molt de la manca de talent al partit. Però sí, és molt estrany. El fracàs és recompensat.

stats