UE

La UE respira alleujada, però tem la ingovernabilitat de França

La incertesa política a l'Assemblea Nacional francesa després dels comicis legislatius preocupa el bloc

4 min
La Torre Eiffel il·luminada amb el blau de la bandera de la Unió Europea.

Brussel·lesLa Unió Europea no s'entén amb una França en segon pla. És un dels principals països fundadors i, juntament amb Alemanya, ha sigut històricament el principal motor polític i econòmic del club. Té la capacitat d'impulsar grans reformes i mesures del bloc, com la política agrària comuna (PAC), i de tombar iniciatives tan destacades com la que havia de ser la primera Constitució europea el 2005 o una unió militar europea just després de la Segona Guerra Mundial. El pes de París al grup comunitari és determinant i, per això, la UE respira alleugerida davant de la derrota de l'extrema dreta francesa, però tem un executiu gal inestable.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Un dels primers líders europeus ha sigut l'expresident del Consell Europeu i primer ministre polonès, Donald Tusk, que ha resumit l'opinió general de la UE. "Entusiasme a París, decepció a Moscou, alleujament a Kíiv. Em val per sentir-nos feliços a Varsòvia", va piular el líder conservador, que també va barrar el pas a l'extrema dreta amb una coalició liberal. En la mateixa línia, el canceller alemany, Olaf Scholz, també ha dit sentir-se "alleugerit" pels resultats, però ha remarcat que ara França ha de "formar un govern constructiu, també per l'interès d'una UE forta".

Més eufòrics s'han mostrat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha celebrat que els francesos hagin "rebutjat la ultradreta", com al Regne Unit, i hagin optat per les esquerres; o el comissari d'Economia, l'exprimer ministre italià, Paolo Gentiloni. "Visca França!", ha piulat el socialdemòcrata.

Ara bé, tot i que el global del club europeu tenia malsons amb una victòria del partit de Marine Le Pen (Reagrupament Nacional), el sol fet que França pugui acabar jugant un paper secundari o s'abstingui en algunes de les negociacions ja preocupa. "França sempre ha exercit un paper de lideratge a la UE, i la seva ingovernabilitat pot portar cap a més desintegració europea", assegura a l'ARA el cap del think tank europeu CEPS, Karel Lannoo.

De fet, en els últims temps la debilitat del president francès, Emmanuel Macron, ja s'ha notat. Sempre ha intentat jugar un paper de lideratge internacional, però la concatenació de crisis internes l'hi ha dificultat i ha fet minvar el poder i la influència de França al club europeu. L'últim exemple ha sigut durant les negociacions sobre quins han de ser els pròxims líders comunitaris, en les quals Macron –centrat en la campanya per les legislatives– va jugar un paper secundari tot i que París tradicionalment ha sigut molt clau en aquest repartiment.

A la incertesa que arriba de França se li ha de sumar la d'Alemanya. L'eix francoalemany està en crisi. Scholz també va patir una gran desfeta electoral en els comicis europeus, i la ultradreta alemanya puja com l'espuma. El seu executiu, igual que el francès, no ha sigut capaç de liderar la UE, sinó més aviat el contrari: ha entrebancat iniciatives clau a última hora i s'ha guanyat a pols la fama d'imprevisible, just al contrari del que s'espera de la locomotora industrial del continent.

Tanmateix, el cap del centre d'investigació CEPS hi veu una finestra d'oportunitat perquè els països emergents "guanyin més influència" dins de la UE, com pot ser els de l'Europa de l'Est o d'Espanya. Seria una manera, destaca Karel Lannoo, de descentralitzar el poder que s'ha concentrat en els interessos francesos i alemanys. De fet, els països orientals fa temps que juguen un paper molt més destacat al bloc, sobretot pel que fa a la guerra d'Ucraïna, i el govern espanyol ha aconseguit guanyar pes, per exemple, en la gestió de la crisi energètica o el repte migratori i en les negociacions de la reforma de les regles fiscals.

Un potencial bloqueig al Consell

L'expert en polítiques europees del think tank European Policy Center (EPC) Garvan Walshe explica a l'ARA que, malgrat que la UE no haurà d'afrontar un govern d'extrema dreta francès, té el repte d'una potencial "ingovernabilitat" francesa, que és d'una qüestió molt pràctica al Consell de la UE. És la institució que representa els estats membres i per la qual han de passar la gran majoria d'iniciatives del bloc. Algunes de les normatives necessiten unanimitat per ser aprovades, requisit que ja costa d'assolir actualment per culpa d'Hongria, que sovint es queda sola nadant a contracorrent.

Tanmateix, la majoria de les mesures demanen una majoria qualificada per ser tramitades. És a dir, almenys quinze països que representin el 65% del total de la població de la UE. Per tant, si França s'abstingués conjuntament amb altres països que a hores d'ara estan controlats per governs ultradretans o euroescèptics, com Itàlia, els Països Baixos, Hongria o Eslovàquia, podria bloquejar el funcionament del Consell de la UE. A més, a l'horitzó hi ha eleccions a Àustria, on l'extrema dreta lidera les enquestes, i a Txèquia, on es preveu que guanyi ANO 2011, un partit populista i euroescèptic.

En aquest context, l'investigador Karel Lannoo assegura que el futur de la UE està en joc i que pot ser un bon moment "per fer el bloc més federal" i no dependre tant de l'empenta dels estats membres. Dit d'una altra manera: donar més poder a la Comissió Europea, que està lligada de mans i peus als governs estatals, i al Parlament Europeu, que encara té poc pes en els tràmits legislatius. "La situació per a la UE és greu, i potser no queda més remei que avançar-se al problema", avisa l'expert.

Quan França es presentava amb dos líders al Consell Europeu

Una de les possibilitats és que França acabi tenint un cap d'estat i un cap de govern de diferent color, però no seria la primera vegada que passa. Hi ha un precedent: l'etapa entre el 1997 i el 2002 del president conservador Jacques Chirac i l'executiu socialista de Lionel Jospin.

Cap dels dos dirigents, que sovint xocaven, volia menys que l'altre, tampoc a l'hora de representar el seu país a les institucions europees. Per això es va fer una excepció amb França, i se'ls va permetre presentar-se a les trobades del Consell Europeu de forma conjunta. La imatge era curiosa i inèdita. Era l'únic estat membre que s'asseia a la taula de negociació amb dos líders.

Cal recordar, però, que teòricament qui ha de representar França a les reunions de líders de la UE del Consell Europeu és el cap d'estat. I és difícil d'imaginar-se que, per exemple, Macron accepti anar de bracet amb un primer ministre d'un altre color polític.

stats