Vint anys dels atemptats de Londres, un dels episodis de la guerra contra el terror

LondresEn un racó mig amagat del sud-est de Hyde Park, entre el Lovers Walk i Park Lane, cinquanta-dues columnes d'acer inoxidable de 3,5 metres d'altura s'alcen fermes, envoltades, a pocs metres de distància, d'alguns dels arbres més comuns d'aquest pulmó de la ciutat: roures, til·lers, plataners, castanyers d'Índia, oms…

Les columnes evoquen, de manera sòbria, els atemptats de Londres del 7 de juliol del 2005 i les 52 vides que van arrasar. En alguns dels pilars –cap de polit i tots de rugositats diferents, per representar l'excepcionalitat de cada vida segada– es reprodueix el lloc i l'hora en què es van produir les explosions. Tres a la xarxa del metro de Londres –estació Edgware Road (6 morts), estació King's Cross (26 morts) i estació Aldgate (7 morts), a les 08.50 h–; i un a Tavistock Square, gairebé una hora després en un autobús de la línia número 30, on van morir 13 persones. A més, hi va haver més de 700 ferits.

Dijous passat, un parell d'operaris dels The Royal Parks treballaven al voltant d'aquest memorial de Hyde Park. Clifford, un d'ells, aplicava cera a la placa amb el nom de les víctimes; Martin, l'altre, netejava amb una mànega d'aigua a pressió el terra al damunt del qual es van erigir els monòlits. El que no tenen cap possibilitat de dignificar per a l'acte de record que tindrà lloc aquest matí de dilluns, quan es compleixen 20 anys, és la gespa que envolta l'espai. Està resseca. Igual que la memòria dels atemptats i la seva significació en relació amb la història més recent.

El de Hyde Park és el primer memorial que el Regne Unit va aixecar en record de les víctimes d'un atac amb bombes en temps de pau. De plaques n'hi ha moltes, però. Recorden, per exemple, atemptats de l'IRA. Però d'acord amb l'especialista en terrorisme i professora de relacions internacionals de la Universitat de Warwick, Charlotte Heath-Kelly, l'espai de memòria del 7 de juliol "va marcar un canvi en la manera com recordem les víctimes de la violència política" al Regne Unit.

Va ser l'atemptat d'Oklahoma del 1995, contra l'edifici federal Alfred P. Murrah, "el que va donar principi a l’era dels grans memorials", explica Heath-Kelly. Després dels atacs de l’11-S, aquesta cultura no va parar de créixer. A Oklahoma (168 morts), al lloc de l'atemptat es va construir una immensa plaça memorial i un museu, valorats en 29 milions de dòlars. A Manhattan es van destinar prop de 1.000 milions de dòlars a símbols permanents de dol, tragèdia i resiliència. El de Londres no té ni la dimensió ni les pretensions d'aquests dos, i emparenta, de forma disminuïda, amb l'esperit del gran memorial de l'Holocaust de Berlín.

A Londres, però, falta una columna d'una altra vida aniquilada el 7 de juliol. La d'una víctima col·lateral –un terme generalitzat de la guerra contra el terror– que no té cabuda a la memòria oficial. És la vida de Jean Charles de Menezes, un jove electricista brasiler de 27 anys que va ser assassinat a sang freda el 22 de juliol del 2005, abatut per la policia dins d’un vagó del metro a l’estació Stockwell. Els agents li van disparar set trets al cap i un a l’espatlla en el marc d'una operació antiterrorista. El van confondre amb un suposat terrorista islamista relacionat amb els atemptats al transport públic i els intents d'atemptats del 21 de juliol, quan quatre terroristes més van intentar dur a terme una altra sagnia. Però els dispositius van fallar: la policia va difondre fotografies dels sospitosos a partir de les càmeres de seguretat del metro, van iniciar una cacera sense treva i l'endemà van creure que Menezes era un d'ells. No li van donar cap oportunitat.

El testimoni de l'agent C2

La investigació va revelar nombroses errades de coordinació i comunicació entre els agents implicats. L'error fatal es va produir després que un dels terroristes fos vinculat al mateix bloc de pisos de Tulse Hill, al sud de Londres, on vivia Menezes. La víctima número 53 d'aquell juliol de terror jihadista no duia ni armes ni explosius quan va ser executat; tampoc no va oferir resistència. Cap agent no ha sigut mai processat penalment.

Un documental tot just estrenat a Netflix explora els atemptats i la seva significació, i també l'assassinat posterior de De Menezes. I un dels dos agents implicats en la mort, conegut com a C2, en parla, si bé oculta la seva identitat. L'oficial, que seguia la consigna de "disparar a matar", assegura a l'entrevista que probablement seria l'única vegada que en parlaria, en lloc d'endur-s'ho a la tomba. Expressa la seva preocupació pel desenvolupament de l’operació i la gestió per part dels comandaments superiors. Què diria a la família del jove brasiler, li demanen: "Diria que ho sento. Que a mi i a un altre agent ens van posar en una situació que ens va portar matar el seu fill. Faria qualsevol cosa per fer marxa enrere en el temps i que les circumstàncies fossin diferents fins que això no hagués passat. No hauria d’haver passat".

Dels quatre suïcides del 7 de juliol, tres havien nascut al Regne Unit. El líder del grup, Mohammad Sidique Khan, de 30 anys, a Leeds; Shehzad Tanweer, de 22 anys, a Bradford; i Hasib Hussain, de 18 anys, a Leeds, també. Tots tres tenien arrels familiars al Pakistan. El quart, Germaine Lindsay, de 19 anys, havia nascut a Jamaica, però s'havia traslladat a les illes britàniques amb la seva mare quan tenia onze mesos. Dels quatre atacants fallits el 21 de juliol –tots quatre romanen a presó complint una condemna mínima de 40 anys–, dos van néixer a Somàlia, un a Etiòpia i un altre a Eritrea. En el moment en què van intentar la matança tenien entre 23 i 27 anys.

El Regne Unit ha patit des d'aleshores més atemptats –especialment l'any 2017, a Manchester i a Londres repetidament–, però els del juliol del 2005 van suposar un punt d'inflexió. "Les plaques, fins al 2005 tan habituals al Regne Unit, ja no són suficients per commemorar esdeveniments de significació global. En comptes d'això, s'encarreguen dissenys amb la imatgeria de la guerra interminable contra el terror, en què les víctimes es reimaginen com a pèrdues heroiques en una lluita eterna entre el bé i el mal", apunta Charlotte Heath-Kelly.

Vint anys després, a l'esmentat racó de Hyde Park, les columnes d'acer inoxidables semblen asèptiques, no aporten cap context. Però seguint la IX tesis sobre la història de Walter Benjamin, un memorial relativament discret com aquest no pot ni vol amagar ni la guerra contra el terror ni els episodis previs ni els posteriors. Ni tampoc els milers o milions de víctimes causades. Col·laterals gairebé totes. Aquest dilluns, a la missa de la catedral de Saint Paul només se'n recordaran 52, ni tan sols la víctima número 53.