Les fosses sense nom dels iazidites executats per l’EI

Sinjar (iraq)Als afores de la devastada ciutat de Sinjar, un camí de terra, amb els marges coberts per un mantell de roselles i altres flors silvestres, ens condueixen a cinc grans monticles de terra, envoltats ara per una tanca metàl·lica. Un rètol en àrab adverteix: “Respecteu la tanca. Les víctimes tenen dret a descansar en pau”. El silenci que es respira en el cementiri d’aquest municipi iraquià sota control kurd s’interromp pel brunzit de l’eco dels morters que ressonen tot just a un quilòmetre del front de l’Estat Islàmic (EI).

Una filera de roba desgastada pel temps serveix d’altar improvisat de diverses calaveres i ossos al descobert. Jaquetes, túniques de vellut amb brodats de lluentons, cigarrets i sandàlies petites evoquen els últims alens de centenars de vides massacrades en nom del deliri de l’EI.

L’Adil va ser testimoni de la massacre. Com la majoria dels iazidites, va fugir a les muntanyes quan els jihadistes van entrar a Sinjar, l’agost del 2014. “Era en un turó i vaig veure amb els prismàtics com arribaven quatre camions amb més de 300 persones. Els van fer baixar i els van obligar a posar-se de genolls per executar-los. Quan tots els cossos jeien a terra, els van disparar un tret de gràcia al cap”.

En la intersecció de Hardan, al nord de Sinjar, sis fosses comunes són els testimonis silenciosos d’altres massacres. A la ciutat hi podria haver fins a 35 fosses com aquestes, segons el grup Voice of Yazedi, que està documentant les matances.

El seu delicte, no creure en el seu Déu; el seu càstig, l’extermini. Els iazidites són considerats infidels pels musulmans perquè no pertanyen a cap de les tres religions monoteistes. “Ens diuen adoradors del diable perquè el sol és el nostre déu. Som la religió més antiga de la humanitat”, exclama el xeic Murad amb els braços oberts i mirant al cel. “Els jihadistes van arribar amb megàfons dient-nos que els seus enemics eren els peixmergues [milicians kurds], que no tinguéssim por, que podríem quedar-nos a les nostres cases si ens convertíem a l’islam. Molts de nosaltres vam fugir a les muntanyes, però els ancians i les famílies pobres sense vehicles s’hi van quedar i els van massacrar a tots”, recorda la Samida, que va tornar fa un mes amb la seva filla a Sinjar.

La ciutat va ser alliberada per les forces kurdes amb el suport dels bombardejos nord-americans entre el 12 i el 15 novembre del 2015. Però són pocs els que han tornat a aquesta localitat fantasma, completament arrasada.

Quan van entrar els jihadistes, van identificar cada comerç i habitatge de la ciutat retolant amb esprai el terme sunnita, iazidita o xiïta a les portes o les persianes metàl·liques dels negocis. De manera selectiva, van saquejar i destrossar les propietats dels iazidites. Dins dels habitatges hi van col·locar artefactes explosius per fer-los esclatar. Barris sencers han estat reduïts a runes pels atacs aeris de la coalició internacional.

Ciutat fantasma

Les úniques ànimes que deambulen pels carrers deserts de Sinjar són els peixmergues, que han aixecat punts defensius dins de la ciutat. Al basar no hi queda ni un maó que s’aguanti dret. Va ser en aquesta zona, al centre de la ciutat, on les forces jihadistes van instal·lar les seves casernes militars. Encara queden les restes d’alguns combatents que van ser abatuts allà. Al costat del mur d’una escola saquejada hi jeuen tres cadàvers mig descompostos amb vestimenta militar.

Durant l’any i tres mesos que van controlar Sinjar, els combatents de l’Estat Islàmic van construir una xarxa de túnels subterranis que comuniquen els habitatges que feien de casernes. Aquests passadissos van ser usats per passar-hi municions i milicians, i per protegir-se dels bombardejos aeris. Els túnels s’han convertit en la principal atracció dels periodistes. “Heu vist ja els túnels?”, pregunta una peixmerga que s’ofereix a fer de guia per l’interior dels espais subterranis.

Hi ha un habitatge protegit per una trinxera coberta amb sacs de sorra. A l’interior, amb les parets pintades de color rosa, hi ha un gran forat a terra i al voltant desenes d’ampolles de plàstic, algunes plenes d’orina. “No ens atrevim a entrar-hi. No sabem què pot haver-hi dins. Pot ser que estigui plens d’explosius o que encara hi hagin jihadistes amagats”, diu el peixmerga en to alarmant.

Els iazidites no perdonen que, quan van arribar els soldats d’Abu Bakr al-Bagdadi a Sinjar, els 6.000 peixmergues que hi havia desplegats, en lloc de protegir-los, van fugir de la ciutat i van permetre les massacres. “Ara els peixmergues diuen que han vingut a alliberar-nos, però en realitat el que busca [el president del Kurdistan iraquià Massud] Barzani és declarar Sinjar part del Kurdistan iraquià i que hàgim de tornar a abandonar les nostres cases”, confessa el Hadi, el nostre traductor.

Als anys 80, sota el règim de Saddam Hussein, els membres d’aquesta minoria van ser expulsats a la força de diferents ciutats de la província de Nínive i recol·locats a les anomenades “localitats col·lectives” als voltants de Sinjar, sense dret a posseir la terra.