Pròxim Orient
Internacional 17/05/2021

Ramy Essam: “Hi haurà una altra revolució: la qüestió és si estarem a punt”

4 min
Ramy Essam, cantant egipci

BarcelonaFa deu anys cantava Irhal [Ves-te’n] davant de desenes de milers de persones a la plaça Tahrir del Caire, contra el règim de Hosni Mubàrak, i avui viu a l’exili entre Suècia i Finlàndia. Ramy Essam (Mansoura, Egipte, 1987) va ser la veu de la revolució, un dels cantautors més populars d’Egipte. Després de la caiguda del rais va seguir cantant contra la junta militar i contra el govern de Mohammed Mursi dels Germans Musulmans. Amb el retorn dels militars al poder amb el mariscal Al-Sissi es va haver d’exiliar, però continua denunciant la repressió d’un règim que acumula desenes de milers de presos polítics. Entre ells el poeta Galal El Behari, autor de la lletra de Bahlal, una cançó que Essam va publicar el 2018. El jove director del videoclip, Shadi Habash, va morir per negligència mèdica entre reixes i el dissenyador de webs Mustafà Gamal, que havia treballat amb el cantautor, també està empresonat. Essam va actuar divendres al festival Barnasants.

Com es va convertir en un símbol de la revolució?

Abans de la revolució jo no era activista, només havia escrit algunes cançons polítiques. Tenia 23 anys. A la meva ciutat, Mansoura, la policia es va retirar després dels primers dies de xocs, i quan vaig saber que els manifestants havien ocupat la plaça Tahrir del Caire, vaig decidir anar-hi. Al principi no pensava ni portar-hi la guitarra, perquè em feia por que es fes malbé en els enfrontaments. Però el meu germà em va convèncer. Vaig composar Irhal a la mateixa plaça, entre les tendes, posant melodia als lemes que cridàvem els manifestants. Al cap d’uns dies van posar l’escenari, hi vaig pujar i tothom es va posar a cantar perquè ja sabien la lletra. No m’ho hauria pogut imaginar mai: un mes abans estava content perquè havia pogut reunir 300 persones en un teatre del Caire.

No hi ha gaires cantants de rock al país.

No. Ens vam perdre tota la música que vosaltres vau tenir als anys 60, 70 i 80. Jo vaig tenir una infància plena de violència, perquè a Egipte els carrers són molt durs, i el rock va ser molt important per ajudar-me a canalitzar la ràbia, convertir-la en una ràbia sana. Crec que tant el rock com el rap són eines molt potents per a la joventut.

¿Encara s’escolten les seves cançons a Egipte?

Vaig haver de marxar fa més de sis anys, perquè no volia fer el servei militar. Però encara hi ha molta gent que les escolta: ara potser és més difícil, perquè ho han de fer d’amagat. Als controls policials del carrer revisen els mòbils i si t’hi troben cançons com les meves pots tenir molts problemes. Però no deixaré de fer mai cançons polítiques. Ara mateix n’acabo d’escriure una sobre el que està passant a Palestina.

¿Estant a l’exili també hi ha línies vermelles que no pot creuar?

L’autocensura és una de les pitjors coses que pot patir un artista. És molt pitjor que la censura de la dictadura. Jo no ho havia experimentat mai fins que el 2018 van posar set persones a la presó per una cançó que vaig escriure. I un d’ells hi va morir. Ara penso més que abans el que escric. Haig de trobar la manera de dir el que vull dir. M’he adonat que l’art pot ser com el camaleó, que pot canviar de color per fer arribar a la gent el mateix missatge.

Canta només per al públic egipci?

Quan era a Egipte, estava centrat en el que passava allà. Però la bellesa de la cançó protesta és que la música té vida pròpia. Sense que jo hagi fet res la gent a la regió ha agafat les meves cançons i les ha adoptat. Ha passat a les últimes onades de mobilitzacions al Líban, també a Síria o a l’Iraq. Fins i tot més enllà del món àrab: en les mobilitzacions de l’Iran algú va agafar les meves cançons i les va traduir al farsi. Quan vaig haver de marxar d’Egipte i vaig tenir l’oportunitat de recórrer el món he vist que compartim la mateixa merda. A Espanya no teniu tants presos polítics com a Egipte, però també en teniu. Només és qüestió d’escala, però els problemes són els mateixos. També estic convençut que la solució del que està passant al meu país no només vindrà de dins d’Egipte.

Com veu el futur?

Soc optimista perquè vaig viure la força que pot arribar a tenir la gent quan s’uneix. El que vam fer a Egipte no es pot esborrar. Ningú ho va veure venir, no estava previst. I per què no ha de poder tornar a passar? Sé que el règim no desapareixerà demà. Però el moviment de protesta ressorgirà. No ho farà per si sol, hi hem de treballar. Però el 2011 no estàvem preparats. I ens van apartar fàcilment: tot va quedar entre els militars i els islamistes i a nosaltres ens van fer fora de l’equació. No teníem un pla, uns objectius clars. El règim d’Egipte està posant la gent contra les cordes i tot tornarà a explotar. Hi haurà una altra revolució, la qüestió és si estarem preparats. ¿O tornarem a deixar escapar l’oportunitat?

stats