Deu lliçons d'un mes de guerra a l'Iran

BarcelonaLa guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran compleix un mes. Trump s’ha desdit dos cops del seu ultimàtum en què amenaçava amb bombardejar les plantes energètiques iranianes, i ara hi ha converses entre Washington i Teheran. Però en realitat això no vol dir gaire, més enllà que la guerra no està funcionant segons els plans de Trump i de Netanyahu. El règim dels aiatol·làs resisteix i no sembla disposat a rendir-se, perquè sap que té la clau d’una crisi energètica global. Ningú sap si les negociacions en curs suposen una reculada de l’estatunidenc, un altre moment TACO (Trump Always Chickens Out) per trobar una via de sortida. O potser tan sols està guanyant temps per acumular més tropes a la regió i tornar a l’escalada, amb atacs contra les infraestructures, amb una operació terrestre per forçar l’obertura de l’estret d’Ormuz o amb el control de l’illa de Kharg, el principal centre d’exportació de petroli de l’Iran. Seria la tercera vegada que els Estats Units ataquen l’Iran en plena negociació. Passi el que passi en les pròximes setmanes, aquesta guerra que ha trastocat l’economia global, ens deixa ja algunes lliçons. 

1. La superioritat militar aclaparadora no garanteix la victòria

La primera lliçó no és nova: només confirma el que ja havíem vist a Gaza o a Ucraïna, per posar només els últims exemples. Els Estats Units tenen l’exèrcit més poderós del món, un poder naval sense rival i sistemes de bombardeig de precisió. Però l’Iran, molt més dèbil militarment, ha jugat les seves cartes en una guerra asimètrica, basada en armes de baix cost (drons, míssils, mines navals), en la disrupció de l’economia i en una estratègia de regionalització del caos que és difícil de contrarestar amb mitjans convencionals. De fet, es podria dir que els Estats Units i Israel s’han trobat que una campanya de bombardejos espectacular militarment (el primer dia van matar el líder suprem i la cúpula militar del règim) ha donat lloc a una situació política, geoestratègica i econòmica enfangada. 

2. L’estret d’Ormuz i la geografia com a palanca estratègica

La clau d’aquesta asimetria és l’estret d’Ormuz, un pas per on circula una cinquena part del tràfic mundial de petroli. Aquesta guerra ha demostrat que la geografia pot ser una palanca estratègica. A Teheran només li han caigut disset atacs contra vaixells a la zona, amenaces i el recurs de col·locar-hi mines navals, per bloquejar el pas, on ara hi ha dos mil vaixells encallats. L’augment del preu del petroli ha repercutit a les borses i ha tingut un impacte econòmic global. El tancament d’Ormuz no és cap sorpresa: des de la guerra Iran-Iraq dels anys 80, Teheran amenaça amb aquest recurs. El que és sorprenent és que els Estats Units i l’Iran no tinguessin una estratègia per evitar-ho abans d’engegar l’atac. 

I Teheran encara té una altra carta per jugar: tancar l’accés al mar Roig a través de l’estret de Bab el-Màndeb, que controlen els seus aliats houthis al Iemen, en cas d’una invasió terrestre. Del lliure pas pel mar Roig en depèn també el trànsit marítim cap al Mediterrani a través del canal de Suez. 

3. Drons letals i barats i míssils que no s’acaben

L’Iran també fa una guerra asimètrica amb els seus drons Shahed, que va perfeccionar per vendre’ls a Rússia en la guerra d’Ucraïna. Són letals, efectius i barats (costen entre 17.000 i 45.000 euros per unitat), per això alguns analistes els anomenen “el míssil de creuer del pobre”. En canvi, els míssils Patriot que utilitzen els Estats Units i els països del Golf per interceptar-los costen uns 2,6 milions d’euros cadascun. Bàsicament, el que estan fent els Estats Units des de les seves bases als països del Golf és matar mosques a canonades. Els costos són menys desiguals en el cas d’Israel, que utilitza interceptors Tamir, amb un cost semblant al dels drons iranians. Però la inexpugnable Cúpula de Ferro, el sistema de defensa antiaèria israelià, s’està veient cada cop més sobrepassat per l’estratègia de Teheran de llançar els drons en eixam i bombes de dispersió per saturar-lo. 

Combinant l’ús dels drons amb els seus míssils balístics, l’Iran amenaça amb esgotar els sistemes de defensa dels països del Golf i d’Israel. Utilitza el seu arsenal de míssils amb una economia de municions: llançant cada dia un grapat de míssils, encara que gairebé tots siguin interceptats, n’hi ha prou per paralitzar del tot la vida en un país. Segons fonts d’intel·ligència estatunidenques, en aquests mes de guerra, els atacs contra les plataformes de llançament de míssils iranians només han acabat amb una tercera part dels seus arsenals.

A més, l’Iran juga amb la seva constel·lació de milícies aliades a la regió: els houthis al Iemen, diversos grups armats a l’Iraq i Hezbollah al Líban, que li permeten obrir fronts secundaris i ampliar el teatre d’operacions, cosa que eleva els costos globals. 

4. El règim de l’Iran no s’esfondra decapitant-lo

Sembla que l’estratègia de l’atac conjunt dels Estats Units i Israel es basava en la idea de l’assassinat del líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei, i d'altres càrrecs del règim, i en la instigació d’una revolta al país. Tant el president estatunidenc, Donald Trump, com el primer ministre israelià van instar els primers dies de la guerra els iranians a revoltar-se. El que ha passat ha estat justament el contrari: en lloc d’implosionar, el règim iranià s’ha atrinxerat, l’ala militar ha guanyat centralitat, i el moviment de protesta que havia esclatat el gener en el país i que va ser brutalment reprimit, ha continuat emmudit sota les bombes estatunidenques i israelianes. Ara tant els serveis d’intel·ligència estatunidencs com els israelians admeten que la perspectiva d’enderrocar el règim dels aiatol·làs no està sobre la taula. 

En realitat, el sistema iranià va ser concebut des del principi no simplement com l’ombra d’un sol home, sinó com un sistema ideològic complex i militaritzat liderat per una autoritat religiosa, darrere la qual hi ha una xarxa sòlida d’institucions de seguretat, polítiques, administratives i econòmiques que treballen per preservar el règim, no per servir un sol individu. En aquest entramat, la Guàrdia Revolucionària Islàmica no és una institució més, sinó la columna vertebral del sistema i la que ara ha assumit el poder. 

5. La vulnerabilitat de les petromonarquies del Golf 

La guerra ha posat al descobert la feblesa de les petromonarquies del golf Pèrsic, que sempre havien vist la presència de bases estatunidenques als seus territoris com una garantia de seguretat. El model d’oasi de pau i prosperitat en una regió en flames s’ha fet miques i ha quedat al descobert la fragilitat de les seves infraestructures energètiques i també la possibilitat que pateixin situacions que amenaçarien la seva supervivència, com per exemple un atac a les plantes dessalinitzadores, que els deixaria sense subministrament d’aigua potable. 

6. Netanyahu i el projecte del Gran Israel

Les decisions de Donald Trump poden semblar erràtiques, però les de Benjamin Netanyahu no ho són gens. El primer ministre israelià ha basat tota la seva llarga carrera política en la denúncia de l’Iran com una amenaça existencial. I també en la construcció del Gran Israel, que es materialitza amb l’expansió fronterera al sud del Líban, on l’exèrcit israelià utilitza els mètodes que va imposar a la Franja de Gaza. La materialització del Gran Israel consisteix avui, sobretot, en convertir-se en una potència militar indiscutible a la regió. Aquesta tardor, Netanyahu ha de convocar eleccions, el primer cop en què els israelians aniran a les urnes des dels atacs palestins del 7 d’octubre del 2023. I encara que la majoria doni suport a la guerra de l’Iran, Netanyahu segueix sense tenir garantida la reelecció de la coalició de govern. 

La guerra, però, té un fort impacte en el dia a dia dels israelians, i ha paralitzat la seva economia. Després de més de dos anys de guerra genocida a Gaza, amb la intensificació de la violència colona contra els palestins de Cisjordània i amb el front obert al Líban, també hi ha senyals d’afebliment militar. Perquè Israel té una font gairebé il·limitada d’armes dels Estats Units, però no prou soldats. El cap de l’Estat Major Eyal Zamir, va advertir dimecres a la reunió del consell de seguretat que l’exèrcit israelià podria “col·lapsar” si no aconsegueix més reclutament. Ara que el govern israelià ha aparcat la llei per obligar els ultraortodoxos a unir-se a files i que tampoc està ampliant el temps de servei militar obligatori ni el funcionament dels reservistes, la cúpula militar diu que li falten 15.000 soldats, la meitat dels quals de combat, per poder atendre tots els fronts. 

7. Hezbollah no estava mort 

La milícia xiïta libanesa aliada de l’Iran ha ressorgit del que semblaven les seves cendres. Hezbollah ha passat de la contenció aparent a una confrontació oberta amb Israel, i ara s’ha vist que el replegament del 2024 que va protagonitzar després de l’alto el foc amb Israel era en realitat una pausa tàctica per reconstruir-se. Després de la mort de Hassan Nasrallah i sota el lideratge més pragmàtic de Naim Qassem, el moviment va reorganitzar forces, va reforçar el seu arsenal amb suport de l'Iran i va preparar una estratègia de guerra de desgast basada en la guerrilla, els drons i el llançament d’atacs per saturar les defenses antiaèries israelianes. Hezbollah, tot i que està debilitat i amb menys legitimitat interna, no busca derrotar Israel, sinó resistir per evitar el seu desarmament i mantenir-se com a actor clau al Líban.

8. La soledat de Trump i la divisió europea

Els Estats Units van cridar els seus aliats a muntar una coalició militar per reobrir l’estret d’Ormuz i ni els socis europeus ni els asiàtics li van voler fer costat. Trump ha arribat a titllar els socis de l’OTAN de “covards”. El canvi no és menor. Durant dècades, els Estats Units han projectat el seu poder a través de les coalicions militars, i ara es qüestionen la seva capacitat de planificació estratègica, els objectius a llarg termini, la capacitat de contenir els impactes econòmics de les seves accions militars, que es perceben com a imprevisibles i sense una sortida clara. Sovint les guerres posen en evidència dinàmiques de fons, i aquesta està demostrant que els Estats Units continuen sent la potència hegemònica, però que cada cop tenen més dificultats per materialitzar-la. 

Europa continua reaccionant dividida i de manera tèbia al nou ordre mundial que Trump vol imposar. Les divisions que ja havíem vist entre els estats membres en el genocidi a Gaza ara s’han reproduït: amb Alemanya i França posicionant-se a favor de l’atac a l’Iran, el govern de Pedro Sánchez s'ha quedat sol entonant el "No a la guerra". Però a mesura que les coses s’han anat complicant per a Trump i Netanyahu, i sobretot després de les amenaces dels Estats Units a Espanya per negar-se a cedir les bases del seu territori, Madrid ha anat reunint més suports. L’esquerda aquest cop ha arribat també a les institucions europees amb un xoc obert entre el president del Consell, António Costa, i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que també va haver de recular després d’haver donat suport a l’atac contra l’Iran i d’haver dit que Europa s’havia d’adaptar a la fi de l’ordre mundial basat en el dret internacional. 

9. Putin guanya sense buscar-ho i la Xina ven estabilitat

Sense haver-ho buscat, el president rus, Vladímir Putin, és, indirectament, un dels guanyadors d’aquesta guerra. Els atacs contra l’Iran han fet disparar els preus del petroli, la principal font d’ingressos del Kremlin, cosa que li facilita sostenir l’esforç de guerra, en un moment crític per a la seva economia. Els Estats Units fins i tot han aixecat temporalment les sancions al petroli rus. Moscou és també el segon exportador mundial de fertilitzants, un altre producte estratègic que està bloquejat a l’estret d’Ormuz i ja està incrementant les seves vendes. 

Ara el focus dels Estats Units s’ha traslladat de la guerra d’Ucraïna a l’Orient Mitjà i encara que Kíiv ha pogut signar acords amb països del Golf per compartir la seva expertesa en el combat amb drons, queda clar que Washington prioritzarà ara la guerra a l’Iran. Com més s’allargui la guerra, més forta es farà la posició de Rússia. Les negociacions sobre Ucraïna estan ara aturades. Putin també surt beneficiat de la fractura transatlàntica, de les tensions dins l’OTAN i la UE i veu legitimat el seu menyspreu al dret internacional en l’acció dels Estats Units i Israel contra l’Iran.

Pel que fa a la Xina, que ha hagut de rebaixar les seves expectatives de creixement i fa un any que lliura una guerra comercial amb els Estats Units, ara veu que la crisi a l’Orient Mitjà afecta tant les seves principals rutes marítimes com el seu subministrament energètic. El 12% del petroli importat per la Xina procedia de l’Iran, però igual que va fer amb la captura de Maduro, Pequín s’ha limitat a condemnar discretament l’atac a l’Iran. La realitat és que la Xina no té capacitat militar per fer de contrapès als Estats Units ni per defensar els seus aliats, tot i el seu poder econòmic. I Xi Jinping no pot fer cap altra cosa que posicionar-se com un líder estable i previsible, en contrast amb Trump, i denunciar la hipocresia d’Occident. 

10. Descarbonitzar l’economia per un món més segur

Aquesta guerra posa en evidència que el model energètic vigent no només contribueix al canvi climàtic, sinó que també genera inseguretat sistèmica. Posar fi a la dependència de les energies fòssils no només és una urgència mediambiental, sinó també de seguretat. Els combustibles fòssils concentren poder en determinats actors i territoris, cosa que facilita la coerció geopolítica i augmenta el risc de conflicte. Les economies que depenen del petroli són especialment sensibles a interrupcions del subministrament i a fluctuacions de preus, fet que limita la seva capacitat de resposta. Tot i que a curt termini els alts preus poden incentivar encara més l’explotació de petroli i el gas, aquesta mateixa volatilitat fa més urgent que mai una transició cap a energies netes, més estables i resilients davant de conflictes.